ERA LA PRIMERA vegada que hi
entrava. Aquell lloc, de sostre molt alt i dominat per la penombra, feia
impressió. Amb els bancs, era molt semblant a l'escola. El noi, però, encara no
coneixia el nom dels elements que hi havia dins. Més endavant, va saber que eren columnes que
aguantaven el sostre i les figures grotesques, imatges de sants. De moment, el
feien sentir esgarrifança.
El van
acompanyar fins a una mena d'armari marró fosc i molt estret. S'hi va haver de
ficar. Era molt incòmode i hi feia una pudor que deixava l'ambient pràcticament
irrespirable. Una mena de reixat de fusta el separava de l'altre compartiment,
on, amb prou feines, es podia distingir algú amb ulleres metàl·liques que
reflectien l'escassa llum.
—De genolls!
—sentí una veu rogallosa des de l'altra banda.
El nen féu com
que no havia entès.
—He dit que de
genolls! —hi tornà la veu.
—És que em fa
mal... —respongué la criatura.
—Agenolla't
—cridà la figura fosca amagada darrere l'espirall.
Es va fer un
silenci. No va tenir més remei que prosternar-se.
—Com et dius?
—el van preguntar amb severitat.
—Miquel —va
respondre gairebé amb un fil de veu.
—Miquel què?
—apujà la veu.
—Miquel Cargol,
senyor.
—Cargol eh? I
saps d'on ve el teu cognom?
—No, no senyor!
—Ve de molt
antic, de quan les terres d'Espanya estaven envaïdes pels moros. Les famílies
pobres i sense terres, que portaven “la casa a coll”, ocupaven els
terrenys que els musulmans abandonaven en la seva fugida. Com veus, el cognom
ens marca la nostra vida...
Miquel no havia
entès ni un borrall de la dissertació.
—Vegem —va
tornar a l'atac—. Hauràs fet coses molt dolentes! Explica-me-les!
—Jo... Coses
dolentes? No!, no senyor.
—Com que no? Si
jo t'expliqués el que va fer el teu avi a la guerra. Ell ja no hi és, però tinc
davant al marrec del seu nét. Pagaràs per ell!
—Pagar senyor?
Si jo no tinc diners. M'han obligat a confessar-me i no sé què vol dir això de
confessar-se! Jo no he fet res dolent...
—Silenci, marrec
insolent! Com t'atreveixes a replicar-me?
El capellà sortí
del seu compartiment del confessionari i sorprengué el nen tot agafant-lo per
l'orella dreta.
—Ai!, em fa mal!
—es queixà mentre intentava esmunyir-se del seu captor.
La força
d'aquella temible figura negra l'obligava a mantenir-se de genolls. A més, hi
va rebre un clatellot. El noi, tot i el
mal que sentia, el fità amb ràbia. Hi trobà un dimoni vestit de beat amb una
enorme sotana de la qual només podia distingir la llarga filera de botons de
cap a peus. Li vengueren basques en sentir la fortor fastigosa de la seva
indumentària. A més, va rebre un parell de plantofades i una puntada de
peu.
Així, Miquel que
mai havia mentit perquè no en sabia, es va veure obligat a dir que odiava la
seva germaneta i que envejava molt als nens de famílies benestants del barri.
El membre de la comissió "Deixeu
que els nens s'apropin a mi", es va sentir satisfet perquè havia
confessat un altre marrec.
El noi, confós
per haver mentit, per fer tot el contrari del que havia après a catequesi, va
desitjar créixer i ser molt fort per poder clavar una pallissa a aquell
miserable home de negre. No es va poder sortir, però, amb la seva. Aquell
rector va morir d'un atac d'apoplexia en ple sermó el dia de les primeres
eleccions democràtiques.
© text Manel Aljama, 2012, 2021
© imatge: Photo by Annie Spratt on Unsplash
Publicat al número 99 de la revista La Tortuga Avui
Publicat en aquest mateix bloc el 2012: https://www.manelaljama.com/2012/05/el-catecisme.html