Presumim de ser un poble culte, si més no, una
mica més culte que el poble veí..., però la realitat, potser no és tan
diferent. Als clubs de lectura, la majoria dels membres són dones. Hi ha molt
interès a escriure i els tallers d'escriptura que organitzen biblioteques i
particulars es multipliquen per tot el territori.
Arriba la data del santoral cristià:
"Sant Jordi" i el que era la simpàtica festa del llibre i la rosa
(que fins i tot, van copiar els japonesos), ha esdevingut una fira on les grans
editorials aboquen totes les novetats, com si els llibres fossin
"novetats" d'aquelles de les botigues de gèneres de punt. En el cas
de Catalunya, aquest 2021 ens arriben llibres escrits per presos polítics, per
familiars de presos polítics, per polítics, per gent de RAC1, per meteoròlegs,
per futbolistes, per cantants, actors i gent diversa que acostuma a explicar
les seves misèries en televisió. Vull
deixar clar que tothom té dret a escriure i publicar el que cregui, només
faltaria. També val a dir, que el públic que va a comprar el nou llibre del
famós o famosa de torn en castellà, no comprarà mai cap altre llibre, són mons
diferents. I parlo de comprar, no pas de llegir!
D'altra banda, que un indocumentat mig
analfabet es presenti a signar exemplars d'un llibre que queda ben clar que no
és l'autor, transmet la idea tan espanyola que "escriure ho fa qualsevol,
que és molt fàcil i no té cap mèrit" i que va associada a aquesta altra:
"la cultura no val res". I per acabar-ho d'adobar, els periodistes
escrivint una crònica de la jornada…, esportiva?, amb paraules com
"guanyador" o "gran derrotat". Tenim el que ens mereixem?
Els últims quinze o vint anys, Sant Jordi ha esdevingut un espectacle que pot satisfer la caixa de les grans editorials, però que res té a veure amb LECTOR, amb el LECTOR que LLEGEIX LLIBRES TOT L'ANY, malgrat l’esforç d’autors i d’editorials independents.
© Manel Aljama, escriptor i comunicador (abril
de 2021)
© Imatge Fondevilla (publicada abans a El Viajero de las Letras)
