Era en un carrer de qualsevol ciutat. Se li aproparen. N’eren dos. Era de nit. La llum del fanal més proper amb prou feines permetia distingir les seves faccions. Ben bé podien ser joves. Estaven gairebé a metre i mig. Tragueren les navalles i esgrimiren els seus arguments. Reclamaren el creien que era seu. Ell, dòcil, ficà la ma a la butxaca de l’abric per treure’ls la desitjada cartera.
Un inesperat llampec tombà qui semblava ser el seu cap. El seu company, cames ajudeu-me, sortí corrents. Un segon tret li abastà la cama. S’aturà en la seva fugida. Caigué al terra. L’home se li apropà. L’atacant implorava. La seva gosadia era ara un repertori de sanglots. Massa tard per rectificar una ficada de pota, o potser, la seva inexperiència. Li apropà el canó a la templa. L’altre no mogué ni un múscul. Se sentí el tret. El lladregot, si hagués tingut força podia haver arrencat les rajoles del terra amb els dits de les seves mans. L’home amb calma i fredor, guardà la seva arma, s’apujà el coll de l’abric i reprengué el seu camí.
© registrat a RPI, Manel Aljama
