Va tancar la
porta darrere seu. Es va dur a la mà a la panxa. Des de feia un temps, trobava
els dinars de Brasserie Lipp difícils de pair. Però era obligada l’assistència.
No fos que pensessin que ell s’havia tornat un dissident. Aquella tarda, havia
d’agafar el metro per apropar-se fins a la Place de la Concorde. "No és
precisament el lloc més discret per trobar-se”, pensà. A les seves oïdes encara
romanien les sirenes i els xiulets de la policia. Però al seu cervell...., al
seu cervell, l'ai al cor i aquell suau tacte de la pell de la Suzanne, que
amagats fonien els seus cossos mentre a l’altra banda de la tàpia, els companys
no deixaven cap llamborda sobre l’asfalt.
Per sort, les
quatre velletes que habitaven aquell pati de veïns estaven més pendents dels
enfrontaments al Boulevard de Montparnasse que pels dos joves que havien entrat
al pati. "Potser el risc o la novetat la van excitar” —barrinava fet un mar de dubtes—, “o potser
no li vaig agradar prou" —rumiava obsessionat. Aquell dia, van trobar, un tombant que donava
accés a un “cul de sac” amb una porta sense tancar. No dubtaren de
perdre's i deixar als altres la revolució. No es van tornar a veure. Ell reprengué les seves activitats contestatàries
que ara eren una mica més clandestines.
Caminava a poc
a poc, sense esma. En una paret va trobar les restes d’una pintada que encara
es podia llegir: "Sous les pavés la plage". Però, Gerard havia
comprovat que sota les llambordes tan sols hi havia sorra negra. I si baixava
encara més, l'únic que trobaria era la brutícia del clavegueram. No podia
treure's del cap el tacte suau dels pits de la Suzanne, ni tampoc les
sensacions que rebien les seves mans empresonades sota el seu jersei. Ni tampoc
els seus llavis molsuts, vermells i tremolosos pel desig o potser per la
por. A l'altre costat del mur, crits,
cops i un impertinent brogit amb sirenes de fons. Els gemecs i esbufecs de
l’amor quedaven ofegats per la fressa de la batalla.
"Soyez
réalistes, demandez l'impossible" va llegir en un plafó d’anuncis al
costat de l’estació de metro. Li tornaria a demanar per sortir. Encara que no
es posava al telèfon quan li trucava a la feina o a la residència d'estudiants,
on deia que hi dormia. De fet, quan va indagar una mica més, va saber que feia
molt que no visitava el dormitori comunal.
Va arribar al
lloc de la cita, ple de turistes i de gendarmes armats de mirada desafiant. Va
recollir el paquet amb els pamflets. Aquell era el lloc més segur per aquell
tipus d’intercanvi. Tombà cap a una mansarda del Quartier Latin on es reunia el
comitè de direcció. Després del tancament de La Sorbonne, no tenien lloc on
poder anar.
En acabat
l'encàrrec, es dirigí una altra vegada al Cafè de Flore. Només records.
—Allà, a
l'esquerra —havia dit ella, quan va localitzar la portella que donava al pati
interior. El carreró no era gaire segur. Ell, dòcil, la va seguir com un
aneguet.
Gerard lluitava
contra l'oblit. Removia amb força i monotonia la cullereta mentre a l'altra mà
tenia un Gauloises encès. Les volutes niades van formar la figura de la
Suzanne. La tornaria a veure? —es preguntà—, mentre posava la mirada en
l'infinit i es submergia una altra vegada en els records.
© Manel Aljama (febrer 2010, revisat abril 2012, febrer 2021)
© Photo by Sophie Louisnard on Unsplash