dilluns, 29 de març de 2021

Sense unitat i sense cap acció coherent


 

Quina negociació va tenir Estònia o Eslovènia? La negociació es fa amb països com Dinamarca, Anglaterra o fins i tot França (Referèndum Nova Caledònia), però no amb Espanya. Les darreres "negociacions" van ser pel Sàhara (comissió per l'emèrit JCI i diners per les empreses de potassa), i per Guinea, diners per explotadors de cacau, alguns catalans que hi han traslladat la seu fora de Catalunya!

Mentrestant, la llengua catalana està en perill, de drets socials…, si per això ens vam embarcar en el procés! Cap a on van els polítics? Cap al 2029 com va preveure Deulofeu. A veure si aprenen a llegir bé els polítics (nostres encara?). Deulofeu parlava del final de l'imperi espanyol, no pas de la independència de Catalunya. Això de la independència, ho va apuntar en una entrevista que també aclareix el seu nét en la mateixa web. No vindria sola, calia fer alguna cosa, plantar cara, exercir accions de pressió per totes bandes…

© Manel Aljama 28/3/2021

© Font Il·lustració: Internet

PS: Llegiu Deulofeu "La independència de Catalunya NO està garantida amb la desaparició d'Espanya, cal trebllar-la.  http://www.matematicadelahistoria.cat/article/159/faqs-sobre-la-dissolucio-de-limperi-espanyol-el-2029-cat


dilluns, 22 de març de 2021

Passa el temps

 



Avui van amb telèfon dit “intel·ligent” i a casa tenen una tele gegant que gairebé no els hi cap al saló, però aquesta xurma, aquesta gentola fan el mateix que feien els seus avantpassats del segle XIX. 

Manel Aljama (març de 2021)

Imatge: quadre Carga de los Mamelucos de Goya, Museu del Prado


 

divendres, 19 de març de 2021

L'home és l'espècie més insensata per Hubert Reeves


 

L'home és l'espècia més desconcertant i insensata: venera un Déu invisible i massacara una natura visible, sense assabentar-se que aquesta natura que ell massacara, és en realidad el Déu invisible que venera.

Man is the most insane species. He worships an invisible God and slauhters a visible Nature without realizing that this Natures he slaughters is this invisible God he worships.

Hubert Reeves

dilluns, 15 de març de 2021

La història del català (il·lustrada)


Em fa moltíssima il·lusió presentar-vos aquesta HISTÒRIA DEL CATALÀ, il·lustrada per la Xènia Sumoy Rovira (@xeniasuro), una súper artista que s'ha encarregat de tooota la producció del vídeo. Aquesta vegada, jo només he fet el guió i he aportat la veu. (Moltíssimes gràcies, Xènia💜)

Vídeo de 2021 de 14.46 minuts de durada

Enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=fNWdlhM9zzY

divendres, 12 de març de 2021

El suplicatori… (Europa trencada?)


 

Europa trencada. Reflexió sobre els suports

He sentit dir “No hi ha independència exprés…”, ja, però tampoc sense unitat, fermesa en les conviccions, constància i sobretot consciència que hi haurà algunes garrotades i sense ser violents, caldria ensenyar les dents, més que res com a efecte dissuasiu  perquè forma part del llenguatge animal.

De 2017 fins ara, el procés que tenia moltes simpaties en Europa ha perdut suports. Espanya s’ha encarregat de fer negocis (sic), injectar diners que no té perquè aquests estats que en el seu dia van ser favorables a Catalunya, ara es desdiuen.

I la nova fugida d’empreses?

Tant se val si és farmacèutica o d’automoció. Imaginem que som empresaris i mirem amb bons ulls un procés d’independència que de cop i volta s’atura, uns van a l’exili i els altres, com uns anyells acaten i van al jutjat per ser després empresonats… Molt pacífics, sí. I ara què? L’amo segueix sent qui era el 2017, miro la meva empresa i què puc fer, sinó marxar? Els amos em van regalar el sòl…, em van fer rebaixes fiscals o van sanejar l’empresa abans de vendre-me-la a bon preu! Qui manava llavors? i ara?

Quina cagada haver aturat el procés!

Tenir un estat propi significa tenir amics i enemics. Ara ho podem veure, com aquells “amics” ja no ho són tant, perquè qui té l’estat, té l’estat. 

Manel Aljama (9 de març de 2021, part de "Després de tres anys"

 

dimecres, 10 de març de 2021

Els pares, els fills i els néts


 

Assegurar-se el futur


Els pares van fer cua davant de les seus del PSOE durant l’estiu de 1982. Volien assegurar-se un futur.  El 1995 qui feia cua davant de la seu d’un partit polític (el PP), eren els seus fills que ja havien arribat als divuit anys, alguns amb algun títol universitari a la butxaca, o a punt d’obtenir, també volien assegurar-se el futur. I durant el 2020, en la pandèmia, els néts d’aquells que feien cua davant de la seu del PSOE, sense feina, sense estudis i sense cultura es fan de VOX des del seu telèfon mòbil.  

Això és Espanya.

Manel Aljama, març de 2021



 

dilluns, 8 de març de 2021

No eren bruixes


Aquest març, SÀPIENS publica un dossier sobre la cacera de bruixes a Catalunya entre els segles XV i XVIII. En paral·lel llancem la campanya de dignificació històrica 'No eren bruixes: eren dones': sapiens/noerenbruixes.

Vídeo promocional de març de 2021. Link: https://www.youtube.com/watch?v=ngo_tawCPlM

divendres, 5 de març de 2021

Là, à gauche

Photo by Sophie Louisnard on Unsplash

 

Va tancar la porta darrere seu. Es va dur a la mà a la panxa. Des de feia un temps, trobava els dinars de Brasserie Lipp difícils de pair. Però era obligada l’assistència. No fos que pensessin que ell s’havia tornat un dissident. Aquella tarda, havia d’agafar el metro per apropar-se fins a la Place de la Concorde. "No és precisament el lloc més discret per trobar-se”, pensà. A les seves oïdes encara romanien les sirenes i els xiulets de la policia. Però al seu cervell...., al seu cervell, l'ai al cor i aquell suau tacte de la pell de la Suzanne, que amagats fonien els seus cossos mentre a l’altra banda de la tàpia, els companys no deixaven cap llamborda sobre l’asfalt.

Per sort, les quatre velletes que habitaven aquell pati de veïns estaven més pendents dels enfrontaments al Boulevard de Montparnasse que pels dos joves que havien entrat al pati. "Potser el risc o la novetat la van excitar”  —barrinava fet un mar de dubtes—, “o potser no li vaig agradar prou" —rumiava obsessionat.  Aquell dia, van trobar, un tombant que donava accés a un “cul de sac” amb una porta sense tancar. No dubtaren de perdre's i deixar als altres la revolució. No es van tornar a veure. Ell  reprengué les seves activitats contestatàries que ara eren una mica més clandestines.

Caminava a poc a poc, sense esma. En una paret va trobar les restes d’una pintada que encara es podia llegir: "Sous les pavés la plage". Però, Gerard havia comprovat que sota les llambordes tan sols hi havia sorra negra. I si baixava encara més, l'únic que trobaria era la brutícia del clavegueram. No podia treure's del cap el tacte suau dels pits de la Suzanne, ni tampoc les sensacions que rebien les seves mans empresonades sota el seu jersei. Ni tampoc els seus llavis molsuts, vermells i tremolosos pel desig o potser per la por.  A l'altre costat del mur, crits, cops i un impertinent brogit amb sirenes de fons. Els gemecs i esbufecs de l’amor quedaven ofegats per la fressa de la batalla.

"Soyez réalistes, demandez l'impossible" va llegir en un plafó d’anuncis al costat de l’estació de metro. Li tornaria a demanar per sortir. Encara que no es posava al telèfon quan li trucava a la feina o a la residència d'estudiants, on deia que hi dormia. De fet, quan va indagar una mica més, va saber que feia molt que no visitava el dormitori comunal.

Va arribar al lloc de la cita, ple de turistes i de gendarmes armats de mirada desafiant. Va recollir el paquet amb els pamflets. Aquell era el lloc més segur per aquell tipus d’intercanvi. Tombà cap a una mansarda del Quartier Latin on es reunia el comitè de direcció. Després del tancament de La Sorbonne, no tenien lloc on poder anar.

 En acabat l'encàrrec, es dirigí una altra vegada al Cafè de Flore. Només records.

—Allà, a l'esquerra —havia dit ella, quan va localitzar la portella que donava al pati interior. El carreró no era gaire segur. Ell, dòcil, la va seguir com un aneguet.

Gerard lluitava contra l'oblit. Removia amb força i monotonia la cullereta mentre a l'altra mà tenia un Gauloises encès. Les volutes niades van formar la figura de la Suzanne. La tornaria a veure? —es preguntà—, mentre posava la mirada en l'infinit i es submergia una altra vegada en els records.         

© Manel Aljama (febrer 2010, revisat abril 2012, febrer 2021)
© Photo by Sophie Louisnard on Unsplash