dimecres, 3 de febrer de 2021

Thérèse, Pigalle

Moulin Rouge, París © Paul Guillotel (Unsplash)

 

Hi havia massa neu. A Thérèse el lloc li semblava com un paisatge imperceptible. No li amoïnava. Potser, eren massa hiverns a sobre que li havien fet el cor fort. Des que tenia setze anys que treballava al carrer, sense cap més recer de la intempèrie que els portals foscos i allunyats de les cantonades i dels llocs de pas on es guanyava la vida. Aconseguia prou calés per pagar-se l’atrotinada mansarda a Montparnasse, un xic lluny dels carrers plens de dones que s’hi oferien i d'homes que només volien regatejar el preu.

Aquell dia, el fred era més intens que mai. Del cel queien unes fines agulles d'aigua. Thérèse hi anava sola. Feia temps que anava per lliure perquè no tenia cap arlot. L’últim protector que havia tingut, havia estat denunciat. Llavors, no va tenir por de fer-lo. Ell la va maleir i jurà que s’hi venjaria. Les cinc de la tarda eren a tocar i ja era ben bé fosc com si fos capvespre. S’hi acostaren dos homes d'aspecte indefinit.  Com un pressentiment, no es va esperar per veure què li volien. Sentí por o potser una barreja de fred i de paüra. Ells hi anaven més de pressa. Sentia el retruc de les seves sabates sobre les llambordes humides. Ella va accelerar els seus passos, sense que es notés gaire. No podia córrer, l'edat no perdona. Els homes, ja hi eren ben bé a tocar-la. Es notava que fugia. Va començar a nevar. Passaren de llarg. Es repenjà en la paret. El cor li anava a mil. Havia perdut l'esma, l'oremus i tot el que es pot perdre. Llavors, va recordar que les altres companyes li aconsellaven sovint que calia que es pagués una assegurança mèdica. També insistien que tenir un pinxo, no era pas una mala inversió. Totes sabien de crims esgarrifosos que cada cop eren més freqüents. Thérèse no volia esmerçar tots els estalvis que havia fet, suportant el fred a les cantonades en uns quants babaus de bata blanca i un malparit de merda amb una navalla, dos o tres tatuatges i unes quantes cicatrius al cos.

La pluja anava a més. S’havia quedat sense protecció. Del paraigua només quedaven les barnilles. El fort vent s’havia endut la tela. Thérèse deixà de pensar en el passat. Parà l'orella. Un cotxe s'apropava. Enrere, quedava el glatit del seu cor, quan s'exhibia per la vorera de qualsevol carrer de Pigalle. De quan passejava per Pigalle i dels dos homes que va pensar que la perseguien i van passar de llarg, havien passat anys, i no pas primaveres, sinó hiverns freds que la dugueren a fer cua davant del foc d'una olla escarbotada a l'entrada de Bois de Bolonge. En aquell lloc s’hi arreplegaven les pàries desterrades dels millors llocs, les drogaddictes i les estrangeres sense papers. El fred, l'intens fred li recordà un cop més aquell fred d'aquell darrer dia a Pigalle. Va ser el seu últim alè, fred i blanc. En el bosc on ningú coneix ningú, però tothom sap qui és qui, les dones taparen el seu cos amb una manta mentre l'ambulància era de camí.

 

© Manel Aljama (abril 2010 - revisat gener 2020)

© Image de Photo by Paul Guillotel on Unsplash

Publicat al número 96 de revista La Tortuga Avui 

Publicat dins d'aquest bloc al 2010 com "Pigalle".

 

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari