dissabte, 6 de juny de 2020

Del llibre a la pantalla




Molts amants del cinema ignoren que gairebé sempre el llibre va primer. Com tot, hi ha excepcions, però aquestes excepcions són mínimes i si no hi havia llibre, hi havia paper, perquè el guió, o els anomenats “storyline” i “storyboard” són també un format escrit previ a una pel·lícula.

Trobem grans pel·lícules que hem vist, gràcies a una novel·la poc coneguda i a l’inrevés, grans obres de literatura convertides en una vulgar fotonovel·la.  Els puristes del cinema i els puristes de la literatura sovint discrepen. En el cas dels lletraferits, els més radicals volen que el film respecti els mínims detalls de la novel·la. Obliden que cal adaptar el temps històric de la narració al temps del públic que veurà el film. Això no sempre es fa amb bon criteri i depèn molt de la longevitat del text literari. Posem per exemple, el teatre, un format més proper al cinema on obres de Shakespeare semblen actuals per l’esforç de directors i actors. És clar que els valors que transmet i els conflictes que planteja són atemporals, però la realitat històrica del segle XVI és molt diferent de la del segle XX-XXI.

Literatura i cinema són dos formats diferents que també tenen un públic majoritari diferent. Transformar una narració en paper i sense il·lustracions en un format de pantalla amb molt menys marge d’imaginació és un element a tenir en compte en el moment de jutjar el resultat. A més, els guions de les pellis responen a modes o a corrents ideològics dominants en el moment d’iniciar el rodatge. Veiem aquest exemple amb les adaptacions del llibre “La bèstia humana” d’Emile Zola:

  • La primera adaptació és del francès Jean Renoir de l’any 1938. Molt fidel a Zola i al naturalisme (corrent literari de l’autor).
  • En canvi, el “remake” fet per Fritz Lang al 1954 amb el títol de “Human Desire” (desitjos humans), ja en el cartell es veu la ideologia luterana dominant al món anglosaxó en aquells anys. El punt de vista del film culpa la dona com causant de tot el conflicte. No debades van buscar una actriu especialista en fer el paper de “femme fatal”. La crítica valora com millor film el de Lang que no pas el de Renoir. Això, també és subjectiu.

A més, en el cas del cinema americà s’assumeix que en el moment que s’adquireixen els drets cinematogràfics, tenen via lliure per introduir tots els canvis que vulguin i fins i tot, no estan obligats a veure les altres versions ja fetes.  Per què ho havien de fer?

Ignorar les altres versions introdueix originalitat o no. Tots sabem que és possible que dues persones separades per milers de quilòmetres arribin a tenir en un moment donat uan idea molt semblant, per no dir la mateixa. Tenim l’exemple del contes de “Les mil i una nit” i les diferents versions de cada conte que podem trobar en la literatura popular de molts països. Per concretar, poso l’exemple del conte “Los deseos” de Fernan Caballero que amb les distàncies manté la mateixa estructura.  En el cas del cinema, es pot mantenir l’estructura i els personatges i a més introduir, per exemple un registre nou en algun personatge o un final diferent i això dóna un toc d’originalitat que no deixaria de ser una “traïció” a l’original.

Conclusió

Literatura i cinema són arts ben diferenciades que no es poden barrejar i han de ser valorades de forma independent. Pot existir una novel·la que només té trama i que ha estat escrita pensant en la pantalla, com també existeix un llibre dens que desperta la imaginació de cada lector, però que quan un guionista primer, un productor i un director després transformen en imatges que pot ser no s’hi assemblen gens a “l’original”. Però quin “original”?

© Manel Aljama 5 de juny de 2020


Referències

Cap comentari:

Publica un comentari