dissabte, 28 de desembre de 2019

Records Inesborrables

Photo by Harrison Broadbent on Unsplash

Charles Byron, enginyer de robòtica de Babbage Corporation va aconseguir, després de molts esforços i dificultats, tirar endavant el projecte més important de la seva vida. A més de lluitar contra el departament financer i el consell d’administració, va haver de fer front a l’enveja dels caps dels altres departaments, erms d’idees útils, àvids, però, de grimpar dins l’estructura de l’empresa. L’economia als inicis dels segle XXII no era massa bona.

En la seva construcció va emprar peces estàndard i de rebuig. No va utilitzar el millor processador disponible. L’única cosa que va demanar va ser que tingués la major quantitat de memòria i uns “buffers” proporcional a aquesta memòria. El va revestir amb pell blanca i al cap l’hi van posar faccions caucàsiques, malgrat que els blancs occidentals ja eren una  minoria minoritària en aquell mar d’ulls ametllats i pell pàl·lida. Els africans purs, feia anys que havien desaparegut. Li va posar per nom Lovelace, el cognom d’Ada, la seva parella. 

Desestimà la inserció de programari i coneixements d’un sol cop, com es feia amb la resta de robots. Fer-lo d’aquesta manera havia portat problemes de personalitat amb els androides. Les revoltes robòtiques a les colònies eren una bona prova que el mètode d’ensinistrament no era el més adient. Va estimar-se més, portar-lo a casa seva per completar la seva educació de forma gradual. Així el processador podia treballar amb més comoditat i podria organitzar millor els indexes de la seva base de dades. 

A casa, amb l’ajuda de la seva companya, Charles va poder completar el seu projecte. Al principi, Ada va malfiar de tenir a casa un robot sense programar. Ella no es portava la feina a casa i no entenia perquè el seu company ho feia. Però quan va veure quina mena d’educació inseria en la màquina, s’hi va afegir a la tasca. Quan Charles se n’anava a dormir cansat, ella agafar els llibres electrònics pendents i llegia o recitava els textos. Era absurd fer això. Podia haver-lo connectar a l’ordinador central de la casa que hagués fet la mateixa feina, però ella “ja sabia” quin era el propòsit de Charles. 

No van poder acabar la feina. Un dia,  representants de TransMind, la companyia rival, es van presentar en Babbage Corporation amb intenció d’adquirir algun robot de baix cost amb gran capacitat de memòria. Charles s’hi va negar, però va haver de cedir perquè Lovelace fins llavors, no havia generat ni cèntim de benefici. El van convèncer dient que amb els beneficis obtinguts li deixarien fer-ne més exemplars com Lovelace. A més, si es negaven, TransMind podria adquirir Babbage en la borsa i d’aquesta manera se l’emportarien de franc. Charles i Ada es van agafar unes vacances per refer-se del tràngol. 

Els de TransMind van tancar Lovelace en un soterrani. Els enginyers van suar la cansalada. El cervell de la màquina era limitat i la seva gran memòria difícil de reescriure. S’hi van estar mesos amb aquell prototipus.  
—T'has assegurat que s'han esborrat tots els records anteriors? —va preguntar l'enginyer encarregat del projecte.
—Sí, ha estat difícil, però ja ho he aconseguit —va respondre l'enginyer de desenvolupament.
—Més et val ja que ens hi juguem molt —feu l'encarregat.

L’economia havia empitjorat molt. La parella havia perdut la feina i es va afegir a la gent que cada dia protestava per les duríssimes condicions de vida. Cada dia es produïen detencions, però la protesta no minvava. 

Va arribar el gran dia i es va presentar en societat el nou Lovelace. Vestit de policia i armat amb una nova i potent arma. Les autoritats de la polis van decidir estrenar-la contra els manifestants. A Charles se li va glaçar la sang. El seu “fill” no el reconeixia”. Ada, però va ser més hàbil. Va treure un llibre electrònic i va començar a llegir un dels poemes amb què havia educat el robot. Lovelace va deixar caure l’arma i els altres policies van tirar enrere.
—Com ho sabies, si no t’ho havia dit mai? —preguntà Charles.
—Ho vaig veure de seguida que havies construït una màquina perquè tingués ètica i records inesborrables —respongué Ada. 

No tenien cap més arma que els seus coneixements.


© Manel Aljama, agost 2008 i revisat novembre 2019
© Imatge Harrison Broadbent on Unsplash
Publicat al número 84 de la Revista La Tortuga Avui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada