dissabte, 9 de novembre de 2019

Situació crítica


La situació d’Espanya és crítica i no és per “culpa” (aquesta paraula tan lletja tan utilitzada en occident des del segle IV de la nostra era) de Catalunya. No, l’únic culpable és l’estat espanyol.

La situació es repeteix, com al 1898: a un problema del segle XIX on una potència consolidada fruit de la Revolució Francesa volia comprar sucre cubà a bon preu i Espanya va respondre com si fos al segle XVII. Tampoc no van escoltar els intel·lectual de l’època, aquella “Generació del 98” on Unamuno, gens catalanista va dir en una carta a Azorín:

"Merecemos perder Cataluña. Esta cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)".

Llavors, van voler fer una guerra impossible contra una potència econòmica i militar molt superior. Ara, reaccionen com un imperi davant la voluntat ferma, pacífica i decidida d’un poble que veu com se li nega dia rere dia el diàleg. Fins i tot un dels candidats, el que ha estat incapaç de formar govern ni amb afins ni amb rivals, ha dit: “me da igual que sean dos millones que cuatro”. Queda dit i tothom pot veure la seva intel·ligència,  el seu tarannà democràtic i la seva capacitat de gestió.

Per al món això no és nou. New York Times ha recomanat més d’un cop al rei “que es busqui feina” o “que es retiri”. The Economist ha dit més d’un cop que calia fer cas al referèndum, dialoga. Per citar un parell, però n’hi ha més.

Però els que manen a Espanya, amb el suport d’una massa de gent com ells, semblen autistes, semblen no percebre la realitat. Potser està a l’ADN des dels temps de Numància on preferir la mort a negociar amb els romans?

La història es repeteix, sí, però amb circumstàncies diferents. El que s’amaga ara davant l’absurda negativa a negociar és molt més profund: és la impossibilitat de mantenir un estat de fira amb monarquia i amb quinze comunitats autònomes improductives amb una taxa d’atur alta i amb un percentatge de població activa que treballa al sector públic superior al 60%. Sense els diners que ens roben, això no ho poden mantenir.

La literatura ens dóna molts exemples d’aquesta situació: “La cigala i la formiga” o “El vestit nou de l’emperador”.


Manel Aljama, novembre de 2019

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada