dilluns, 11 de novembre de 2019

Com sempre: ha guanyat UCD


Des del punt de vista sociològic, el mapa electoral obtingut de les eleccions inútils celebrades ahir 10 de novembre de 2019 no ha canviat gaire des de la transició. M’explico:

La Constitució espanyola que tant defensen el bloc PPPSOECSPodemos com els fatxes quan impedien l’accés a la tomba del dictador establia un mapa d’atribució d’escons que no s’ha modificat: d’aquesta manera grans zones despoblades de Castella proporcionen escons barats al PP de la mateixa manera que Andalusia (ara sense una bona part de Catalunya) proporciona escons al PSOE. Si sumem PP+PSOE surten els més de 200 escons que va obtenir el PSOE en solitari al 1982 així com el PCE es va enfonsar en favor del "vot útil".

Ja sé el que penseu, però no. Punt de vista sociològic: Durant l’estiu de 1982 es formaven cues per fer-se militant del PSOE de la mateixa manera que al 1995, les cues eren davant la seu del PP. Ni en això Espanya s’hi assembla a França. Ni en això, ni en l’extrema dreta.

A França quan va guanyar Mitterrand, va rebre molts vots del comunisme. Eren els vots de la gent amb  més nivell econòmic i d’estudis. La petita burgesia si voleu. El vot comunista de classes més baixes i desfavorides va anar cap Le Pen. Si seguiu llegint, i no és llarg, us explico això de Le Pen.

França i Espanya no tenen res a veure més enllà de ser veïns i de les conveniències polítiques al llarg de la història. Si tirem enrere, un altre any acabat en 2: el 1882, Espanya estava amb un sistema molt semblant a l’actual: la Restauració amb dos partits corruptes i amb un 65% d’analfabetisme. Pocs anys després a França s’establia l’escola nacional laica i gratuïta. Res a veure. I al segle anterior, al XVIII, països com Anglaterra i Holanda havien reformat la seva agricultura. Com dic, res a veure. Tornem al França, tornem al fenomen ultra.

El Front Nacional
Un tema que França amaga és l’intent de cop d’estat contra De Gaulle. Sí, just després de la independència d’Algèria. Molts eren terratinents del Midi i amb la independència de la colònia havien perdut diners. En comptes de medalles, alguns van passar per la presó i altres van ser apartats de la carrera militar. No ho havíeu sentit dir? Passen els anys i Mitterrand és el president de França. Indulta als colpistes. Voilà: apareix un nou partit polític Front National de Jean Marie Le Pen que com he dit abans, arreplegà encara més vots dels comunistes francesos.

I a Espanya?
Com he dit, la cosa és diferent. Franco va copiar Salazar pel que fa les bases americanes. Seguint els consells del Vaticà, va obligar a treure l’uniforme dels falangistes a Las Cortes. Van entrar els membres civils d’una secta religiosa que des de llavors controla grans empreses estatals, més de la meitat del sistema educatiu i la justícia. Amb la “Constitució” es va certificar això: La Fundación Francisco Franco sempre ha rebut diners públics, l’església està present, el sistema educatiu s’ha rebaixat i les televisions privades proporcionen oci barat a la plebs. Pa i circ. Si abans hi havia una dictadura amb un militar al capdavant, ara és un rei hereu del dictador i governs que tenen assegurada la seva reelecció gràcies al sistema d’atribució d’escons. Tan sols van maquillar el mínim per a poder picar a la porta del darrere del llavors Mercat Comú:  18 anys, eleccions, partits polítics i aparcada la pena de mort i la perpètua. Recordeu la llei de partits i les revisions de les llibertats dels presos d’ETA? I les tortures?

Clauer d'UCD. Font: todocolección

Res ha canviat. Com deia la trinca, “an al sentro…” Tan sols una capa de maquillatge barat que gràcies al Procés ha caigut per terra.

Manel Aljama, 11 de novembre de 2019
(c) Foto: disc "Pel bloc gros" de la Trinca, Ariola 1979

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada