divendres, 13 de setembre de 2019

A la nostra imatge i semblant


Va començar a parlar i es va fer un silenci:
—Amb prou feines puc recordar quan va començar el meu neguit. Potser quan et vaig veure allà, enganxada a la paret, presonera d'un marc daurat. Enmig d’una boscúria, en companyia d’uns cavalls, però tenies una actitud hieràtica, freda i distant. Et vaig saludar però no vaig tenir cap resposta. La teva mirada semblava que volia veure alguna cosa potser llunyana. Els teus llavis volien parlar. Vam creuar les nostres mirades. Els teus ulls impertorbables em van hipnotitzar. Vaig quedar enamorat de la teva pell blavosa, il·luminada per la lluna, de la teva curta túnica blanca, mudada en fosfòric blau.
—No sé precisar la dimensió o l'abast del temps. Què és temps? Què és transcórrer? I aquí estic una altra vegada. Em sento capturat pel vermell purpuri dels teus llavis immòbils i trist, alhora, cada vegada que esguardo les teves cuixes malaltisses. Així, romanem quiets, immòbils, com frenant un incontenible desig. I jo, entre molts desitjos reprimits, conservo l'ànsia de ser el corser amb qui cavalques
—Però a casa no tinc res més per oferir-te que un vell i escantellat gerro buit, símbol d’erms i incomptables anys. No puc albirar cap a on vaig ni quin pot ser el meu destí.
—Segueixo, aquí, embadalit davant teu, baldat. Tu segueixes sense moure els teus llavis. Tan sols aquesta mirada mesmèrica que em té atrapat. Voldria que això que penso fos el nostre epitalami que pogués potser, arribar a escriure algun dia. Però és un somni.
—Sóc jo una entelèquia? ¿Existeixes tu més enllà dels meus pensaments? Has existit alguna vegada? No em dius res. Però una mica de tu em satisfaria. Almenys tastaria el sèver del teu desdeny. No sé quin és el meu límit, ni en quin moment caducaré. Tota la meva vida m'he lliurat amb delit a les tasques que em van ser encarregades. Però, ara em sento sense forces, pres i atrapat en aquest cos que no sé si és del tot meu; governat per uns records que potser algun dia van ser meus. Encisat per unes sensacions que mai abans no havia tingut. Mai, fins que aquell dissortat dia que et vaig trobar al museu. Llavors, va començar el meu neguit. Potser la paraula més encertada sigui una altra, però se m'ha enterbolit el cap.
—Quan em van posar en marxa, al laboratori aquell, em van assegurar que esdevindria un androide fred i calculador. Un robot fort, asèptic i insensible a la volubilitat i debilitats pròpies de l'ésser humà. Però ells em van crear, com si fossin déus, a la seva imatge i semblant. Sempre he tingut un dubte: Que sota d’aquesta pell d'aspecte humà hi ha una estructura de metall lluent i que dins no hi ha només cables i circuits, sinó el color vermellós de la carn humana. No m’havien dit que era totalment artificial, com la resta de la màquines? Tant me fa. Però això que sento... És meu? Ho he creat jo en la meva febril bogeria o m'ho van implantar? Caducaré o seré etern, impertorbable. O serà un somni que no s'acabarà mai...
Quan el ciborg expirar, els enginyers es van creuar les mirades. El silenci es va fer més tens. Mai abans un androide havia estat capaç de construir una encesa i romàntica declaració d'amor i molt menys, abans de ser desactivat. A petició dels forenses van fer un bolcat de la seva memòria. També van decidir visitar el museu per a indagar més sobre aquest tema.
© Manel Aljama, agost de 2019
© Imatge de Wikipedia modificada, “Creation of Adam” (cropped), edited.

Manel Aljama, publicat al número 81 (setembre 2019) de la Revista La Tortuga Avui

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada