diumenge, 11 d’agost de 2019

La calorada a ciutat



Es queixa al seu mur de Facebook l’activista literària i negrota Anna Maria Villalonga que no pot més amb la calor. Jo tampoc!  Si bé vivim en un clima mediterrani (bla bla), amb estius càlids i secs i en la meva memòria de la infància recordo estius tòrrids, la calorada dels darrers dies o mesos a les ciutats és insuportable.

Ens queixem i en certa manera, molts han volgut aquesta situació. Ens hem allunyat de la terra i els arbustos que ens mantenen la humitat i regulen les temperatures:

Ens fan places dures amb arbres molt prims, unes pinzellades de gespa i algun que altre arbust. A Sabadell, per exemple, en els darrers anys, a més de tallar arbres i no reposar els que morien, han fet una autèntica persecució de tot allò que tingués a veure amb “terra”. I no és nou. Recordo que entre les famílies de nouvinguts a Catalunya la màxima aspiració era tenir el pati cobert de ciment, sense terra. També, recordo la cara que va posar una d’aquetes senyores vingudes del sud quan una amiga de Texas que havia llogat una d’aquelles cases de planta baixa amb pati de ciment, havia demanat permís per trencar el ciment i plantar cactus. Sigui perquè hi ha qui es queixa de la sorra o que amb les arrels no pot passar la seva cadira de rodes, el que es fa és treure terra i deixar els arbres com si fossin pals filferro, de disseny.

L’altre factor és l’arquitectura més moderna. Ara toca aquest estil tan quadrat i impersonal, sense balcons o amb balcons despullats i sense plantes. Aïllats de l’exterior, però tirant aire calent als carrers amb els sistemes d’aire condicionat.

Fa calor, sí i els nostres representants públics no saben més que repartir grisor a tort i dret.

© Manel Aljama (agost de 2019)
© Fotografia "Places dures" Diari Ara.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada