divendres, 31 de maig del 2019

Cites de biblioteques



“Browsing through the shelves in bookstores or libraries, I was completely happy.”
"Navegant pels prestatges en llibreries o biblioteques, jo era completament feliç ".
Louis L’Amour

“I always felt, if I can get to a library, I’ll be OK.”
"Sempre he sentit, si puc arribar a una biblioteca, estaré bé".
Maya Angelou

Font: Bookriot
Foto: Intenet

dimecres, 29 de maig del 2019

Quant de temps portem aquí?




Envoltats d’una foscor llefiscosa i flonja, on l’única llum sortia de partícules fosforescents que semblaven petites espurnes. Els sons quedaven atrapats dins d’aquella substància humida. Les paraules tritllejaven i amb prou feines es podien escatir.
—Haurem d’anar més lluny —digué un, amb un to ferm i alhora resignat.
—I abandonem aquest lloc?
—Sí, aquí ja no hi queden recursos. Fa temps que se'ns han acabat les provisions —va respondre la mateixa veu.
—D'acord —hi afegí una tercera veu que semblava estar una mica més allunyada—, però esperem fins que es pugui millorar la visibilitat.
Clarejava. Els tons van passar del negre més dens al blau fosc i tèrbol.
—Això està molt millor! Endavant! —va dir la veu que semblava estar al capdavant del grup.
El grup es va posar en marxa enmig de l’opacitat zarca. Intentaven caminar en fila índia, molt junts, per no desorientar-se. Feien passos, molt a poc a poc, per no trepitjar res que fos perillós. Alguns d’ells, ja tenien els ulls acostumats a la foscor i aquella claror els encegava encara més. No tenien cap manera eficaç per a calcular la distància recorreguda. Davant seu distingir com un enorme projectil metàl·lic i fosc. Amb dificultat, es van apropar fins gairebé tocar-lo. Quedaren meravellats, podien comprovar amb certa nitidesa tots els detalls. Es trobaven al davant del que va ser la seva nau, el submarí U-534 enfonsat en maig de 1945 al mar del Nord, poc abans de la caiguda de Berlin.
Van intentar apropar-se una mica més. Notaren com una mena de resistència, com aquella estranya energia que els va sacsejar quan van arribar a aquell lloc. Eren incapaços de fer qualsevol moviment, els membres no els obeïen.  Sentien com una pressió que venia per sobre dels seus caps.
—Atents! Quelcom ens pot caure a sobre! Estigueu atents! —va dir la veu de comandament amb tota l’energia que li quedava.
No es van moure. La pressió va canviar i en comptes de pes, van sentir com unes ondulacions, lleugeres de primer, més pesades després. Les ones invisibles van xocar amb la força que els paralitzava. La blavosa negror havia deixat pas a una llum entre tèrbola i somorta. Recordaren que això succeïa de tant en tant, però no tenien noció exacta ni de la periodicitat ni de la durada del fenomen.
A poc a poc, amb parsimònia, un objecte fosc i compacte es va fer visible. El podien abastar amb les mans. De dintre, en sortia un eixam de bombolles. Era de fusta i amb els contorns metàl·lics i fosforescents. L’objecte es va posar als peus. Era una caixa de fusta que els resultava familiar. Duia un altre nom i una data, l’any 2019.
-Quant de temps portem aquí? -es va sentir que algú va preguntar.

© Manel Aljama (abril 2019)
© Photo de Jeremy Bishop cedida per Unsplash
Publicat al núm 78 de la LaTortuga Avui  on podeu llegir o descarregar el pdf de la revista amb el meu conte "Quan de temps portem aquí?"   http://latortugaavui.com/images/stories/tortuga/revistes/078/2019.078%20La%20Tortuga%20Avui.pdf
 

dilluns, 27 de maig del 2019

Les claus de la victòria


La candidatura que ha estat la llista més votada a Sabadell ha obtingut més de vint-i-vuit mil vots. En la meva modesta opinió ha guanyat perquè:
  • Ha “treballat” els barris amb dos temes sensibles que sabia molt bé que farien molt de mal: oncologia del Taulí i les escombraries. Ha fet creure que el problema havia estat causat pel consistori del canvi.
  • Cartell enganyós amb el seu cognom en un cos de lletra destacat.
  • Ha sabut esborrar i amagar als nous electors qualsevol relació amb el bustisme.
  • Falta d’unió en el bloc de canvi
  • Abstenció excessiva
  • Gairebé una llista electoral a cada barri amb un objectiu: “votar lo menos malo”
I els errors de l’equip del pacte:
  • Han estat massa tous amb tot. Calia una purga. SMATSA era un bomba de rellotgeria i quan han hagut de donar explicacions, la ciutat no els ha cregut. La resta de l’ajuntament o servies ha funcionat igual: Poicia, TUS, Ràdio Sabadell, etc. han estat reductes del bustisme durant aquests quatre anys.
  • Falta d’autocrítica i excés de “herència rebuda”.
  • Falta de projecte concret. S’han fet coses moltes i diverses, però que queden tapades per “ens han tret oncologia infantil” o “las basuras funcionan peor”
  • Falta d’unitat entre els partidaris de canvi (es va fer a última hora).
  • Abstenció.

Com deia en el meu bloc:  “La ciutat fa anys que no em dóna tot el que necessito i el que és pitjor, em posa pals a la roda si vull engegar jo mateix les meves iniciatives. Em queda l’opció de marxar de la ciutat, cosa que fa dies que considero.

© text i fotografia Manel Aljama.

dimecres, 22 de maig del 2019

Sabadell, qui votar?


Decebut
Fa anys que voto pel canvi a l’alcaldia i fa quatre anys ho vam aconseguir. S’han fet coses molt importants a la ciutat, però es podien haver fet moltes més i les que s’han fet, una mica millor. Segueixen moltes assignatures pendents, entre elles, el model ciutat, frenar la pèrdua de pes cultural que s’ha alentit durant els darrers quatre anys, però amb tancaments com el d’Aliance Française, sembla no tenir aturador. La ciutat dels darrers disset anys, sembla cada cop més un suburbi dormitori amb pisos i supermercats que una ciutat amb personalitat pròpia. 

Per primera vegada en la meva vida, a Sabadell no sé encara a qui votar. I em plantejo seriosament, marxar de la ciutat on he nascut.

Les candidatures democràtiques
  • Independents i República – Primàries Catalunya:  Honesta. Com un meló per obrir. És probable que la voti. Amb escriptors en la llista (encara que en els darrers llocs) i una bona amiga, situada més amunt.
  • Crida per Sabadell:  Honesta. Porten experiència de govern. Em cauen simpàtics però hi ha massa lobby de bicicleta i molts que tenen cotxe, no el tenen per gust, sinó per obligació. Una mica decebut, però els votaria.
  • Junts Per Sabadell: Amb il·lusió. La votaria. És com un meló que has d’obrir. Perd en la publicitat electoral que s’acosta molt al populisme.
  • ERC-AM: és la que vaig votar fa quatre anys. Decepció gran. Han fet coses, però no es pot viure de culpar en tot moment el que hem heretat. Molta autocomplaença, tanta com manca d’autocrítica. Excés de populisme. Llàstima.
I ara uns que no haurien de ser però que crec necessari mostrar-los com a exemple:
  • PSOE (secció regional catalana): La més barroera i indigna. Presenta un cartell amb una candidata que va formar part dels consistoris de tan trist record per a la ciutat. Posa el seu cognom en cos de lletra gran. Populisme amb el tema del Taulí. El PSC va morir amb dos cops: quan Felipe González va dissoldre els grups catalans i basc (1982) i quan van destituir Maragall i molts militants van arribar a ERC. Està aquí perquè la falta d’unitat entre les blocs alternatius pot portar aquesta senyora a l’alcaldia. Ho farà amb els vots d’ERC? 
Nota: Deixo fora les candidatures, bé perquè són contràries a la república, o són oportunistes, o paparres, o feixistes o contràries a les llibertats. 

Assignatures Pendents

Urbanisme
La ciutat segueix sent massa grisa.  Els darrers quatre anys ha seguit la grisor, encara que a un ritme més lent. Més que la grisor, és la manca de personalitat pròpia. M’explico: molts municipis fan del seu centre espais de vianants. Però conserven la personalitat: fanalets i no pals de llum com La Garriga, Sant Cugat o Girona; combinen colors com el vermell, negre, gris fosc de llambordes o pedretes. Un exemple proper i econòmic de casc antic ben tractat el tenim a Terrassa o a Sant Cugat. Un altre bon exemple és Vic amb coexistència de vehicles (en horari restringit) i de bicicletes (sense restricció).
 

El Passeig: de nyap delictiu a pedaç. Insuficient. Uns contenidors de plàstic amb arbrets no poden substituir de cap manera el passeig que teníem. I un passeig com cal el pots troba a la Seu d’Urgell (brollador, terra, vorera i plataners) o amb arbres i elevat perquè hi un aparcament a sota: Esplugues de Llobregat.
 

La Plaça del Mercat segueix morta quan no hi ha mercat. Van posar asfalt de carretera en comptes de rajoles o llambordes. Pocs arbres, poc verd i ja tens un altre espai mort. Darrerament amb la Grangeta i alguns altres restaurants hi ha un intent de recuperar-la.  Que reobrin la biblioteca si més no com a sala d’estudi... Ningú no hi pensa.
 

I deixo en el tinter l’edifici on abans hi havia l’Euterpe, i el de l’EOI i d’altres “joies” del passat. Què passa amb l’EOI?  Preguem que no hi hagi mai cap incendi a les aules del pis de sobre. Res mes.
 

Cotxes abandonats i guals eterns. Massa cotxes abandonats que treuen places d’aparcament i guals que no paguen però que tenen el senyal per espantar els usuaris que paguen l’impost de circulació. Molt injust.

Cultura
L’etapa que tots sabem ha significat una pèrdua cultural important. Durant els darrers quatre anys, ha hagut un alentiment en el procés de degradació cultural. Però segueixen les assignatures pendents.
 

No s’ha definit un festival, celebració o acte que defineixi i identifiqui la ciutat. Els veïns de Terrassa en canvi tenen més d’un: Festival de Jazz, Festa Modernista, temporada de teatre, seu de l’Institut del Teatre...
 

Els centres cívics segueixen amb poca utilització. A Barcelona per exemple, disposen de bucs d’assaig per al jovent que vol fer música.
 

Les biblioteques. Fan horari d’estiu, és a dir, tanquen quan gent a qui no agrada la piscina hi podria anar. Abans, la biblioteca de la Caixa de Sabadell, feia “biblioteca a la fresca” per als menuts. Però sembla que això no interessa a cap candidatura. 
 

Equipaments:  Una escola de música de la ciutat ha celebrat els seus 20è, 25è i trentè aniversari respectivament a Sant Cugat, Terrassa i al Palau de la Música. Per diverses raons, la principal, la manca d’un equipament de categoria i amb capacitat suficient. Els espais dels centre cívics de Sabadell són insuficients i mal condicionats per a fer audicions musicals.
 

El Teatre Principal serà “bufó”, però és de joguina.  Només poden actuar duets, tercets i quartets perquè els membres d’un quintet es molestarien a l’escenari. Té un aforament que el fa inviable com a negoci. Parlo de negoci, no per a enriquir-se, sinó per cobrir despeses. A més, les condicions de contractació són molt dures. Cal un replantejament de dalt a baix. 
 

No valen excuses. Poso dos exemples: Àtrium de Viladecans, Teatre Núria Espert de Sant Andreu de la Barca. Espais moderns tecnològicament, assequibles,
 

Transports
Tothom vol posar més estacions, però ningú no parla d’incrementar la freqüència de pas. Només serveix per fer-se foto d’inauguració, però no millora el servei.  El mateix passa amb el bus, comprem autobusos grans (ecològics, sí), fem la foto, però el recorregut dins d’una línia és asimètric (anada i tornada per llocs diferents), horaris que no encaixen amb, per exemple, la programació de La Faràndula, o amb “el metro” o ferrocarril. Els recorreguts són un garbuix que fa que a molts en surti més a compte anar a peu que esperar un autobús. Un dels pitjors llocs per al transport públic és Sabadell.  


Economia
Sabadell ha estat ciutat del tèxtil i del metall, principalment. Però això ja és història. Als vuitanta i primers noranta va haver una aposta decidida per la tecnologia. Es van obrir l’Escola Universitària d’Informàtica que va fer companyia a la d’Econòmiques. Però això es va tallar. Al 2002 va arribar un personatge que es va dedicar a tallar arbres, posar formigó, fer pisos, afavorir una cadena de supermercats i fer una gran passa per fer de la ciutat una ciutat dormitori grisa i inculta. Encara no ha anat a la presó.
 

Sanitat
No dedicaré molt a parlar d’oncologia del Taulí. Però, heu vist les urgències? No és humà Què hem de fer, més pisos a dalt? NO serà millor i més coherent que es faci un hospital a Montcada, per exemple, per als veïns de Ripollet, Cerdanyola, Barberà i municipis propers i així descarregar el Taulí?

De les escombraries i de la policia municipal no parlo. Té una solució que ha de ser dràstica.

Per què un escrit com aquest?
Molts sabadellencs, veiem amb bons ulls que es fomenti l’ús de la bicicleta i del transport públic. I tant! Però no tothom pot anar en bicicleta i fer més estacions sense incrementar la freqüència de pas, esdevé una solució molt inútil.


Molts no tenim més remei que treballar fora de la ciutat. Aniríem en transport públic, però no ens serveix. A més, sembla que ens vulguin fer fora de la nostra ciutat i paguem l’impost de circulació...  


Cotxe elèctric, sembla que cap força aposta decididament. Mentre Sant Cugat ja té uns quants llocs de càrrega, aquí ja sobren les benzineres de fa uns deu anys.  Tampoc hi ha un sistema de bicicletes públic!
 

Què hem de fer doncs, els que paguem l’impost de circulació, pagar i callar? Fem cada dia de setanta a vuitanta quilòmetres per anar fora de la ciutat a guanyar-nos la vida. Els llocs de destí (ho dic per si algun candidat llegeix aquest article) són: Sant Cugat, Cornellà, Sant Joan Despí. Són ciutats que ofereixen llocs de treball.
 

Sabadell tampoc no ens ofereix espais d’empresa adients. Tot el contrari, un botó de mostra: l’antic edifici de Logic Control a la Carretera de Prats que seria ideal per a terapeutes, metges, dissenyadors, advocats, consultors, etc. que fan servir espais a altres municipis, és ara un Consum al costat d’un Condis, un Dia i un Mercat Municipal...
 

Els que treballem fora PERDEM fins a QUATRE HORES DIÀRIES en transport. I Sabadell es queda com un lloc dormitori. Sabadell no ofereix llocs assequibles per a iniciar una activitat econòmica ni genera riquesa suficient. I de cultura, ben poca. Sortir de la ciutat en cotxe pot costar un mínim de 15 minuts. No diré res dels semàfors cada tes  o quatre metres.
 

Si només vinc a dormir, el teatre el veig a Barberà o Barcelona, el transport públic és ineficaç i no puc establir cap iniciativa empresarial i treballo i treballaré fora és lògic que em plantegi marxar de la ciutat on he nascut. Cap candidatura m’arriba a convèncer del tot. No sé qui votar.  No us espanteu. Tinc clar qui no votaré, però dels que voldria votar, no ho tinc tan clar. Decepció total.

Text i fotografia Manel Aljama

dimecres, 15 de maig del 2019

Falsa democràcia


El context
El procés català ha servit per a constatar que la democràcia espanyola és una falsa democràcia. Mai ho ha deixat de ser, falsa. Quan escric això, el judici ignominiós contra càrrecs electes catalans per complir el seu mandat, per posar les urnes a disposició de qui els va votar, no s’ha aturat. A l’exili tenim gent que ni tan sols ocupava càrrecs de responsabilitat i fins i tot un raper.

La Constitució Espanyola de 1979 va portar la majoria d’edat, el drets de vot i ser candidat,  així com el reconeixement dels partits polítics. Aquesta llei, però, dit en paraules d’un catedràtic de dret com García de Enterría: “és molt rígida per a poder adaptar-se als temps”. I així ha estat. Si bé, es va legalitzar el PCE, els assassins del règim van quedar “perdonats” i van conservar tots els seus càrrecs, tant en la justícia com en el món de l’empresa. Per exemple, als anys dels “Planes de desarrollo” els càrrecs cessants eren recol·lectats a l’INI, i avui dia, en empreses de l’IBEX 35. No em creieu?   Un parell d’exemples:

On era Martín Villa en 1976? Era Governador Civil de Barcelona. On és ARA? És conseller a ENDESA, empresa que té el monopoli energètic d’Espanya.

On anava un ministre cessat en temps de Franco?   A RTVE o a la SEAT. On van ara?  Al consell d’algun banc o aterren en una empresa de l’IBEX 35.

La transició o la rendició?
El sistema muntat a la mort del dictador és un calc de la “Restauración Borbónica” del segle XIX i una molt mala còpia del sistema parlamentari britànic. No debades, els anglesos porten segles de tradició democràtica de la que Espanya està mancada.

El Partit Comunista legalitzat a la transició es va desfer en vot “útil” cap el PSOE, el nou partit liberal de la II Restauració Borbònica. A Catalunya el primer que es va desfer va ser l’Assemblea de Catalunya. Quina casualitat!

A Catalunya es pot dir que fins 1992 hem tingut una democràcia de més qualitat que a la resta d’Espanya. Els primers alcaldes de 1979 venien del combat, d’associacions de veïns, de col·lectius antimilitaristes, de grups de dones, del món intel·lectual, etc. Això es va aturar, si més no, alentir quan els sociates van anar a la recerca del feixista Samaranch.  Els Jocs Olímpics van posar a Barcelona en el món, mentre que el COI va canviar les normes per evitar que Catalunya sense estat hi podés participar... Amb Samaranch al capdavant del COI i de la llavors La Caixa.

I entre 1988 i 1992 independentistes com Núria Cadenes van estar empresonats. No feia molt que Pilar Miró havia tingut problemes amb la justícia militar per la seva pel·lícula “El crimen de Cuenca”.

Després de les olimpíades, molts alcaldes del 79 es van retirar. Van ser substituïts per homes de partit, sense cap experiència pràctica en els problemes de la ciutat, sense viure a ciutat. Tinc un bon record de l’OMIC (Oficina Municipal d’Informació al Consumidor) on vaig treballar i també el tinc com a usuari. Es defensava el consumidor. En canvi, al 2004, amb els ajuntaments en comunió amb les empreses de telefonia, els bancs, les elèctriques vam veure que els consistoris no eren els nostres, que com passa en la faula, la granota havia estat bullida a foc lent.

Els noranta de les olimpíades ens van portar també les televisions privades, la destrucció del model d’emissores de ràdio locals i la reforma educativa. D’això en parlaré en un altre bitllet.

Sense cultura democràtica
La democràcia ha retrocedit. Hi ha poca cultura. Un substrat franquista de ment simple que vol tenir tot senzill: “Alguien que mande”  o “ Cumplir a ley“. Pateixen quan han de triar perquè els és fàcil haver de triar entre PROHIBIT i OBLIGATORI.

No us puc convèncer. Pareu esment a la vostra escala de veïns (si és que en viviu). No recordeu notes redactades en castellà i amb faltes amb perles com “Queda terminantemente prohibido”.

(c) Text Manel Aljama, 11 de maig de 2019
(c) Fotografia publicada a http://www.diariopublicable.com/especiales/2992-la-noche-mas-triste-en-la-vida-de-los-personajes-de-quino.html
Per a saber més: https://diario16.com/por-que-espana-no-es-una-democracia/

dilluns, 13 de maig del 2019

La veritat sobre la Colla de Sabadell


Conferència La veritat sobre la Colla de Sabadell
a Càrrec de Joaquim Sala-Sanahuja i Àngels Casanovas
al Museu d'Història de Sabadell el dimarts 14 de maig de 2019 a les 7 del vespre

#AnycolladeSabadell
Organitza Òmnium Cultural