divendres, 19 de juliol de 2019

No volen la veritat del 20-S - Prova rebutjada




ENCARA NO HAN FET SENTÈNCIA. AGOST?  UNITAT, FERMESA I DESOBEDIÈNCIA

Polítics, sindicats, entitats i milers de ciutadans també van fer crides a la mobilització el 20-S. No va ser només Jordi Cuixart. Però el Tribunal Suprem continua rebutjant les proves que demostren la noviolència i la transversalitat d'aquell dia.

Video de
Link: https://www.youtube.com/watch?v=rLHOYTsmd8A

dilluns, 15 de juliol de 2019

Esclaus de la tecnologia

VAX 11/750
VAX 11/750

Abans de començar i per no caure en un llenguatge farragós o desconegut faré cinc cèntims del vocabulari bàsic de tecnologia de la informació:
  • Maquinari: es refereix a la paraula anglesa “hardware” i vol dir, l’equip físic (l’ordinador)  o qualsevol dispositiu perifèric com ara: un ratolí, una impressora, etc.
  • Programari: es refereix a la paraula anglesa “software” que vol dir qualsevol programa, sigui de sistema operatiu o d’aplicació.
  • Sistema operatiu: es refereix al programari que arrenca i governa l’ordinador (gestiona discos, fitxers, etc.). Els sistemes operatius més coneguts són: Windows, MAC i Linux.
  • Controlador: en anglès “driver” i es refereix al programa que comunica un dispositiu concret (disc, ratolí, pantalla, impressora...) amb el sistema operatiu i la resta de programes d’aplicacions.
  • Firewall (tallafoc): programa o dispositiu destinat a defensar l’equip dels atacs o intents d’accés no desitjats. Treballa en coordinació amb el programari d’antivirus.
  • Entorn Gràfic: programa que es carrega a sobre del sistema operatiu i què de manera amigable intenta facilitar les tasques a l’usuari. Cada tasca ocupa una part de pantalla que s’anomena finestra.
Ara, podem seguir

Fem una mica d’història
PET de Commodore

Tot i que la informàtica va néixer al segle XIX, és durant las IIGM i la postguerra que agafa popularitat i les universitats primer, i els grans bancs després que adquireixen ordinadors per a la investigació o per potenciar el seu negoci. Cal tenir en compte que fins a finals del anys seixanta del segle XX, una companyia que comprava un ordinador, ho feia amb els enginyers i els programadors que el feien funcionar.

A finals dels anys setanta (1977) apareixen els miniordinadors com el VAX 11/750 que si fa no, fa era com tres frigorífics junts i el PET de Commodore que s’assemblava més al que després seria el PC de IBM.


Ens anem cap a l’any 1981, quan IBM va decidir entrar en el mercat d’informàtica domèstica. Fins llavors, era un terreny dominat per ordinadors de joguina on destacava el Commodore 64 i el ZX Spectrum.

Pantalla del CP/M
Llavors hi havia un sistema operatiu que destacava sobre tots els altres, es deia CP/M. Aquest sistema operatiu havia estat creat al 1975 i governava els petits ordinadors com l’Altair i el PET. IBM, que no tenia ni idea de com anava aquell mercat, va contactar una llavors petita empresa que es deia Microsoft perquè fes un sistema operatiu específic per al seu nou model d’ordinador, l’IBM-PC. IBM pagaria per aquest sistema i en seria propietària.





Però Microsoft no va fer exactament això, sinó que va escriure un sistema operatiu nou, inspirat en el CP/M. Aclariment: aquesta inspiració és similar a la que pot tenir un fabricant de cotxes amb un altre quan tots dos competeixen en fer, per exemple, un cotxe petit. El cotxe en tindrà un volant, 4 rodes, portes, motor...   o si voleu, quan un vol una casa concreta, en fa una foto i l’hi diu a l’arquitecte que en faci els plànols d’una de semblant.
 

Plantilla de Microsoft 1978

El més important de tot és que Microsoft no va vendre el sistema operatiu a IBM, sinó que va pactar el que ara és el model  de negoci imposat:  IBM adquiria una llicència d’ús per a cada unitat de sistema operatiu que instal·lava en el seu IBM-PC. Aquest sistema havia estat batejat com a IBM PC-DOS. Així, el gegant no pagava un sol cop a Microsoft, sinó per cada ordinador que en venia. Els d’IBM no ho van calcular i no es van adonar. Microsoft a més, es reservava la comercialització del mateix sistema amb un altre nom (MS-DOS) que es muntaria en els ordinadors que van aparèixer amb el nom de “compatibles” (amb IBM PC).  IBM va vendre a les grans empreses per la seva imatge de marca, però en el àmbit d’empresa petita i domèstic, els clònics amb MS-DOS es van fer un estàndard.  No oblidem el més important: ningú no comprava un ordinador amb un sistema operatiu propietari, sinó amb una llicència d’ús. El model es va estendre ràpidament a tot el programari.

El cas d’Apple
La història d’Apple és un cas diferent. Steve Jobs va copiar un sistema gràfic de les fotocopiadores de Xerox. L’ordinador era tècnicament millor que els PC-XT i altres models més avançats. Diguem que al 1984, ja anava per endavant en conceptes que Microsoft ni es plantejava.

El mercat de la informàtica personal es va desenvolupar plenament entre la segona meitat dels vuitanta  i finals dels noranta. Microsoft amb els clònics es va consolidar, IBM es va retirar perquè els seus intents de recuperar el mercat van ser inútils, tot i que va crear un nou sistema anomenat OS/2 que era més avançat que el que després seria Windows 95.

Els equips amb Microsoft s’utilitzaven bàsicament per a gestió d’empresa amb programari específic (comptabilitat, facturació...) o genèric (processador de text, full de càlcul). Els primers processadors de text, fulls de càlcul i bases de dades són dels primers vuitanta. En canvi el MAC era ideal per al disseny gràfic i l’edició de fotografia.

Microsoft va voler competir amb MAC i  va treure sense gaire èxit les versions 1 i 2 de Windows. Els requeriments del nou sistema eren molt alts per als ordinadors de l’època. 

Windows 95
Microsoft va donar el gran cop d’efecte amb la sortida al mercat de Windows 95. Amb Windows 3.11 havia fet un gran pas: la connexió d’ordinadors en xarxa amb un entorn gràfic. La interconnexió d’ordinadors ja existia abans de Windows 3.11, però sense entorn gràfic. Aviat, però, el nou Windows 95 va trobar una nova mancança: Internet.

Internet
La xarxa Internet va ser creada al anys seixanta amb la finalitat de garantir la interconnexió dels diferents centres militars i de coneixement als Estats Units. Va sortir de Berkeley, com el llenguatge de programació C o el sistema operatiu Unix.  Internet és el nom de la unió de les diferents xarxa locals en una de sola. El més important era el seu mecanisme de connexió: si un dels nodes estava fora de combat, la informació que havia de passar per aquell node, era enviada igualment per altres nodes. La idea era mantenir les comunicacions en cas de conflicte mentre hi haguessin dos nodes operatius.

Els navegadors
Els programes per a moure’s per Internet són europeus. Quan Internet va deixar de ser exclusivament militar, va quedar per a l’àmbit universitari per a més tard, passar al civil.

Ja hi havia uns quants navegadors al 1995: Mosaic (el pioner) i Netscape (tècnicament millor). Microsoft va corregir el defecte de Windows 95: va comprar el Mosaic (sí va comprar) i el va batejar com Internet Explorer (nom comprat també). I el va regalar com una actualització de Windows 95. Això va ser polèmic perquè perjudicava molt a Netscape, que era un producte comercial. Netscape es va enfonsar i Microsoft va gastar molts diners per assegurar-se encara més el domini del mercat de PC.

Linux
L’any 1991 i davant la dificultat de tenir sistemes operatius a baix cost per a poder disposar als centres d’educació, Linus Torvalds a Finlàndia va crear el Linux. Va utilitzar un sistema operatiu complet: l’Unix. Fem memòria: Windows al 91 podia servir per a un pc d’una empresa, però encara necessitava de programari de tercers per a interconnectar-se en xarxa. Aquest sistema, Linux, s’afegia al “software de lliure distribució”  (que no vol dir de franc).

Microsoft i amb ells, tot el mercat havien establert el model de llicència d’ús (no de propietat). Per exemple: compro una impressora que ja em diu que és per a Windows versió XX i que puc imprimir i punt. No puc modificar el controlador (recordeu que és la peça que comunica el sistema operatiu amb el perifèric) perquè llavors trenco l’acord de llicència (no sóc propietari). A més, Microsoft va pagar molts fabricants perquè fessin únicament “drivers” per a ells, així, arraconaven altres sistemes.

Però, pas a pas, Linux esdevingué una alternativa seriosa. No era cap empresa i alhora comptava amb milers i milers de desenvolupadors. De lliure distribució volia dir que qualsevol podia modificar el codi al seu gust, estava obligat a compartir amb la comunitat aquesta millora o modificació que en qualsevol cas no podia vendre, entre d’altres perquè no era de la seva propietat. Això no vol dir que no tingués dret a ser remunerat per la feina en concret. Amb Linux, amb el programari de lliure distribució tens el dret a cobrar per la feina, no per les còpies ni per les “llicències” que no existeixen. 

Microsoft no va poder aturar Linux. Aviat va tenir un entorn gràfic comparable a MAC (millor que Windows), funcionava en xarxa, era estable, no es penjava, no tenia virus i no tenia software de gestió. Però a la llarga el va tenir. Començant el segle XXI ja era una amenaça per a Windows. Linux havia substituït molts servidors d’Internet que fins llavors pagaven per Unix.  També, molts fabricants de perifèrics com impressores o monitors i també molts fabricants de programari, van començar a tenir en compte a Linux. En les seves pàgines de descàrrega es pot veure:  Windows, MAC i Linux.

Tot allò que vols saber i no vols preguntar

Un MAC és el millor equip? 
NO:  MAC és un equip de gamma alta. El més barat passa dels 1300€. Per comparar un MAC amb un PC, cal fer-ho contraposar un PC que sigui d’aquest preu. Encara guanya el MAC en homogeneïtat. Si és per preu, PC segueix guanyant. Raons: MAC és únic fabricant de sistema operatiu i maquinari. A diferència del PC que com hem vist que hi ha molts fabricants de maquinari.

Un sistema Windows és més barat que MAC? 
No. Tot el contrari, és més car a la llarga. D’una banda és més inestable, la qual cosa vol dir errades per a les quals l’actualització significa una pèrdua de productivitat. Cal afegir també les errades del programari específic. Sovint ens trobem que un programa falla per causa de Windows o a l’inrevés. Si hi afegim el maquinari, el còctel pot ser letal.  Un detall en el mercat de segona mà: es pot trobar un portàtil de gamma alta de Windows per sota dels 500€ mentre que un MAC vell conserva el seu preu amb el pas dels anys. 

Com he dit abans, Microsoft es va dedicar a pactar acords amb els fabricants de maquinari i components per què no fessin sinó productes per a Windows. Això, era un intent barroer de deixar fora del mercat als competidors, en especial a Linux. Microsoft havia tret Windows Server per a les empreses. Als domicilis i a moltes empreses ja manava des de Windows 95. El model era aquest: cada bit, cada tecla petjada en una llar, dóna un cèntim a Microsoft. Microsoft va comprar a baix preu algunes de les empreses que havia enfonsat amb les seves pràctiques mono polístiques. Mentre, el seu propietari, Bill Gates, es feia amb Còdex de Leicester de Da Vinci entre d’altres joies.

Linux és de fiar, qui el suporta? 
Un dels arguments de molts comerços d’informàtica és que darrera Linux no hi ha cap empresa. Ells tenen ordinadors que venen amb Windows ja instal·lat i els és còmode. Només fan d’empleats. Els de les botigues d’Apple, tenen molt més nivell. Darrera de Linux hi ha empreses: Red Hat, Canonicle (Ubuntu) en són empreses. La diferència és que no venen llicència sinó producte. I és de fiar. Si els servidors de correu fossin Windows, el col·lapse seria constant!

Linux és de franc?
Com he dit abans, no. És un sistema operatiu de lliure de distribució que et dóna dret a modificar-lo si saps i pots i t’obliga a posar a disposició de la comunitat la teva modificació. És una pràctica positiva que fomenta el creixement, l’aprenentatge i la innovació. Al davant, Microsoft o Apple són mons tancats. Res que no vulguin es pot tocar o canviar.

Linux és molt difícil?
Escriptori Linux Elementary OS


No. Sí que és cert que no sobra saber una mica els comandaments base. Però si no els sabem, tenim a l’abast centenars de milers de llocs que ens poden ajudar.  Linux s’ofereix en distribucions. Les distribucions són com els sabors. Hi ha distribucions per a productors musicals, per a fotògrafs, per a artistes, per a nostàlgics de Windows o de Mac, com es pot veure en la imatge: Distribució Linux amb escriptori calcat de MAC.  En Linux podem trobar els mateixos programes que en Windows o MAC amb excepcions, i per a les excepcions hi ha alternatives fins i tot, millor que els productes propietari. I si no ens agrada, ho podem canviar!

La paradoxa
La paradoxa

He estat usuari de Windows durant uns vint anys. El balanç ha estat decebedor, en especial els darrers anys amb Windows 10. El meu cas pot ser el cas de milers d’usuaris. De fet ho he contrastat amb youtubers que els ha passat el mateix que a mi. Penjades, menús que no vols i no es poden canviar, programes que no es deixen desactivar (i que no els vols). Ni el firewall de Windows, ni l’antivirus que hi ve carregat, es desactiven mai. Quan no és una penjada, és una actualització. Això és una altra. Amb Windows 10, tant se val que desactivis les actualitzacions, es fan igualment i el que és més greu, si no configures utilitza el teu equip per abastir els dels veïns!!! 

Una mostra més: vaig tenir el plaer de treballar amb un dels primers fuls de càlcul: Lotus 1-2-3 que molts joves ni han sentit parlar. Excel ha esdevingut una eina d’excel·lència (segons diuen) que fins i tot pot substituir programes de gestió (comptabilitat i facturació). Amb Lotus, era feixuc, parlo del 1992, però amb Excel, tot i les millores, segueix igual. No hem comptat el temps que dediquem a carregar amb dades que ja tenim aquests maleïts programes!  Si no em creieu, com tenim les dades del programa de gestió més car del món, el SAP? Doncs, el resultat és un full d’Excel!!!! 

Si deien que el programari feia fora la màquina d’escriure i el personal administratiu, únicament ha fet fora la màquina d’escriure! El personal per carregar dades als ordinadors és més necessari que mai. I no diguem de les còpies de seguretat, de la cura de les dades de tercers...

Si, també hi ha avantatges com el d’un escriptor que abans utilitzava màquina d’escriure i ara es mou pel manuscrit de forma àgil. Cal dir-lo.  Però no és el cas més representatiu!  Excel només supera en velocitat les  desenes de comptables amb calculadora...

Conclusió
Per tot això, no calia anar tant lluny! La tecnologia, tots els ginys que en aparença serveixen per ajudar-nos, sembla que s’han convertit en unes manilles que ens empresonen.  He estat usuari de Unix (Linux) abans que de Windows. Després de dos anys amb Windows 10 estic  ben cansat i, seguint les passes de molts com jo, amb certificacions oficials de Microsoft, fem el salt. Marxem de Windows. No ho trobarem a faltar. Si algú té dubtes, el puc ajudar i els meus honoraris no són ni de lluny els de mac. A més, faig d’entrenador (coach no està admès pel TERMCAT), no de consultor aprofitat. 

Manel Aljama, publicat al número 80 (juliol 2019) de la Revista La Tortuga Avui

dimecres, 10 de juliol de 2019

El ritual



Des de la mort del pare, sempre havia tingut la mateixa obsessió. Però, la mare va prohibir la celebració de qualsevol festa i li vedà l'accés a la torre. De res va servir que aquella torre havia estat el lloc on s’hi passava més hores l’extint progenitor. Ella, però, mai no va renunciar i aquella nit esdevingué la seva millor oportunitat. La mare, molt envellida, agonitzava en el seu jaç amb baldaquí, envoltada de tot el servei.
S'escapolí dels vigilants aprofitant el moment del relleu i s’enfilà per les escales. Havia llegit en els vells llibres de la biblioteca del castell tot el que es necessitava per a la vida eterna. Anys, enrere, va salvar de la gran foguera que havia ordenat la mare, un exemplar del "Llibre dels cinquanta noms de Marduk", enquadernada en pell humana autèntica. Quan va acabar la lectura d’aquell llibre, volia rebre la gràcia i les bondats de Barashakushu, la deïtat dels miracles; però sentia també el poder de Namtillaku, el senyor del inframón del que rebia les forces suficients per rebel·lar-se i pujar-hi aquelles escales.  Panteixava en cada tram de l’escala, però era jove i no volia deturar-se. Havia esperat aquell moment durant set llargs anys.
Calia tenir forces per resistir-hi.
L’escala era estreta, però suficient per al seu cos menut. Calculava que més o menys devia ser a la meitat del recorregut. La temperatura baixava i l’ambient es feia gèlid. El seu baf es condensava.  De sobte, escoltà com Thor començava a queixar-se. De primer, eren uns cops secs, però al poc, les queixes del deu del tro retrunyien cada cop amb més intensitat. Un llamp la va fer trontollar. Quatre rocs li van caure al cap i la van fer caure. Es va aixecar com va poder i va veure la sang que brollava del genoll. L’hi feia mal. Va tractar d’agafar aire i seguir.
Calia seguir endavant.
No havia fet ni quatre passes que una nova relliscada la va baixar un bon grapat d’esglaons. Aquest cop s’hi va deixar la pell dels braços. Tenia, però tantes ganes d’arribar-hi que no sentia cap dolor. Els núvols havien cobert el cel i la claror s’havia esmorteït.
Massa tard per baixar i agafar un fanalet.
Va tornar a relliscar, però aquest cop es va agafar a un roc que sobresortia del mur. El preu, va ser una altra porció de pell que deixava enganxada a la pedra. Va fer una llambregada cap amunt. Faltava molt poc per arribar a la cúpula de la torrassa. El núvols van començar a plorar tota l’aigua que podien contenir.  Les gotes es colaven per les finestres.
Es va aturar per agafar aire. Un calfred recorregué la seva esquena.  La pluja refermava cada vegada més. El terra tot xop esdevingué perillós. Una nova relliscada la va fer baixar un quants trams d’escala. Abans de tornar a aixecar-se, restà quieta, com morta. Notava el dolor i s’ofegava.
Reprengué la marxa. La màniga se li enganxà en un altre còdol escantellat que sobresortia de la paret que li va ferir el colze. Una gota de sang espessa i fosca va caure a terra.  Es trobava en el darrer tram. No havia esglaons definits. Tan sols una rampa de terra amuntegada i una gruixuda maroma mullada per la pluja que feia de barana.
Faltaven unes escasses voltes per a arribar al final. Estava convençuda de saber-ne tot el ritual i de la importància en l'ordre que a cada deïtat li corresponia. En aquest moment el pànic s' apoderà d'ella i la por escènica li va impedir pujar més. Anava a pensar en Barashakushu quan qui li va venir a la ment va ser el malvat Namtillaku; trontollà i s' agafà a la corda per a no caure.
El cos carbonitzat i sense vida de la jove no serviria ni per als voltors després que un llamp impactà en la cúpula il·luminant tota l'escala. 

© Manel Aljama (gener 2019)
Relat publicat al número 76 (març 2019) de la revista La Tortuga Avui

divendres, 5 de juliol de 2019

Òmnium celebra la Nit del Misteri en el marc del 50è aniversari de l'entitat a Terrassa




El sabadellenc Manuel Aljama guanya la XXVIII edició del Premi Ferran Canyameres de novel•la amb “La soledat del llebrer”, una història de denúncia situada als anys 70 i que ha comportant sumergir-se en l’hemeroteca.

Video de TVT .
Link: https://www.youtube.com/watch?v=YDhIKjAN7eI

dilluns, 1 de juliol de 2019

Manel Aljama, autor de la novel·la Futur imperfecte




Sinopsi
L’any 2092, el que queda de la humanitat viu en ciutats protegides per bombolles magnètiques i governades per ordinadors dins d’un sistema totalitari. Qualsevol manifestació cultural, ciutadana o humana, tal com les coneixem avui, està prohibida. La Nàdia i en Laak, dos adolescents que es rebel·len, es veuen obligats a fugir sense saber quin món es trobaran fora.

Fitxa del llibre http://www.animallibres.cat/fitxa-lli...

Enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=L-3-FBVA2hg

dilluns, 24 de juny de 2019

Paraules d'agraïment de Marta Pessarrodona, 51è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes



La poeta Marta Pessarrodona va rebre, aquest dilluns 3 de juny, el guardó del 51è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes en un acte al Palau de la Música Catalana.

Per segona vegada, el president d'Òmnium no va poder-li entregar el premi en mà, ja que està injustament empresonat a Soto de Real des del 16 d'octubre de 2017.

Link: 

dilluns, 17 de juny de 2019

Els jueus a Catalunya


Introducció 

Faig aquest document com ampliació del que vaig publicar al número 77 (abril 2019) d’aquesta revista. Llavors, vaig voler fer un breu repàs de la similitud en els arguments contra els jueus i els catalans, així com de les característiques comuns en la manera de ser de catalans i jueus. En aquest article vull aprofundir en les característiques profundes del “ser jueu” i en la importància que la comunitat jueva a tingut en Catalunya.

Cinc cèntims sobre els jueus

Deixarem de banda el tòpic de “Déu havia d’haver triat un alter poble perquè els jueus ja han rebut...” que ja s’ha demostrat que tot i el patiment, els jueus i la seva manera de dur l’economia són ben amunt de la piràmide.

El poble jueu ha estat des del inicis un motor de l’economia mundial i de bona part de la cultura occidental. Els filòsofs grecs van amagar sempre les seves fonts que no eren altes que les tradicions de mesopotàmia i dels jueus.

El Talmud és el fonament de la tradició i llei jueva que hom creu que és la paraula de Déu donada a Moisès. Com a tal, es considera que requereix certa preparació per a interpretar-lo. Per exemple, s'acusa molt als jueus de ser un pilar del patriarcalisme, però el cas de la dona vídua que reclamà els seus drets a Moisès i aquest, va haver d'interpretar aquella paraula de Déu en el sentit que la dona tenia igualtat de drets davant la llei i per tant li corresponia una herència.

A la Torà s'hi va afegir tot el recopilatori dels costums de les diferents comunitats per formar el que coneixem com a Talmud. Existeix una altra agrupació, El Tannah, compost pels cinc llibres de Moisès (Torà) més la resta del que al món cristià es coneix com Antic Testament.  La Torà es llegeix i repassa durant la setmana, els dilluns, dijous i dissabte a la sinagoga. El Talmud s’estudia en les escoles. El Talmud està compost per uns set llibres que poden arribar a uns vint-i-tres volums.

No debades, Israel està considerat el poble del llibre. Hi ha més cases amb llibres que bars. Les bet knésset (sinagogues) no són pas centres d'oració, sinó cases d'estudi. Tot plegat, aquests llibres mai resolen el COM, sinó el PERQUÈ. Podeu comprovar, doncs, la gran distància amb els conceptes imposats pels romans amb el cristianisme: FE, CREENÇA, POBRESA.  Això, serà un altre article.

El Knesset és també el nom que rep el parlament d’Israel, composat en l’actualitat per 120 diputats. Israel no té constitució i la seva llei fonamental és la Torà. No ens ha de sorprendre, el poble d’Israel no ha reclamat mai la influència que els anomenats “Déu manaments” han tingut en les organitzacions socials i d’estats, així com en la Declaració Universal dels drets humans. Espanya, per exemple que en treu pit de tenir una constitució moderna, no fa una altra cosa que ensenyar els futurs advocats en el dret romà, copiat dels grecs i autèntic fonament del patriarcalisme. Després acusen els jueus de patriarcalisme quan la dona també fa de soldat des del 1947.  També seria un altre article o un debat per tirar endavant.

Jueus a Catalunya

La presència dels jueus a Catalunya la tenim ben documentada des del segle VI. S’han trobat però, monedes jueves a la part grega d’Empúries, per la qual cosa és molt probable que a més d’ibers, els foceus que van arribar a terres catalanes, es van trobar fenicis que eren millors comerciants i navegants i probablement ciutadans jueus.

No debades, la paraula “torà” significa també “emprendre” i aquest és un dels trets comuns que tenen els pobles catalans i jueus. Això és una dada molt important com veurem més endavant, el cristianisme recomanava pobresa i fe amb el “ora et labora”, mentre que els costums i llei jueva fomentaven la prosperitat i l’economia justa. Recordem que la paraula “caritat” no existeix com a tal, sinó que apliquen directament “justícia” pel mateix concepte.

Els primers bancs (taules de canvi) d’Europa van aparèixer al segle XIII. El primer banc públic d’Europa (i predecessor dels actuals bancs centrals) va néixer a Catalunya al 1401.  Es va crear com a suport a la hisenda municipal i per dotar de recursos de crèdit d’ús exclusiu de la ciutat. Per força hi havia d’haver una mà jueva al darrere. Els cristians no van mai molt curosos amb els diners, vull dir saber nedar i guardar la roba.

Ens centrarem en Girona, ciutat que va ser considerada en el seu temps, “mare d’Israel”

El cas de Girona

La història ha estat injusta amb el poble jueu i també ho ha estat amb Girona. Praga segueix oferint el seu barri jueu com exemple de call europeu. Però el Call de Girona en té el barri jueu millor conservat de tot el continent. Des de fa vint-i-anys, les diferents comunitats jueves i les administracions públiques s’han aplegat per conservar i difondre la cultura jueva i catalana que havia quedat soterrada després de l’expulsió de 1492.

Com he dit abans, Girona estava considerada al segle XII la “mare d’Israel”. Era el centre cabalístic per excel·lència que s’estenia per tot el Rosselló. Sovint, amb interessos foscos, es ficava dins del mateix sac “sefardí” a la ciutat de Girona, però els més recents ens diuen que hi havia d’una banda. Còrdova i Toledo, i amb un fet diferencial especial, Girona.

Aquest fet diferencial porta noms gironins, en especial el de Mossé ben Nahman, conegut també com Nahmànides, Ramban i Bonastruc ça Porta -el jueu dels quatre noms- va néixer a Girona el 1193-1194 (el 4954 del calendari jueu) i va morir a Haiffa, probablement el 1270. És la figura més indiscutible de la Càbala i l'Aljama gironines. Identificat com un intel·lectual arrelat a la seva terra i al seu temps. Va estudiar medicina i filosofia, però és conegut especialment pels seus treballs en el camp de la Càbala i els comentaris al Talmud. Admirador de Maimònides, s'oposà a les seves tendències intel·lectualistes i derivà vers qüestions de la Càbala, dins les quals compongué un “musta gab” (poesia) per ser recitat el primer dia de l'any. Aquest musta gab és la mostra més antiga de poesia cabalística peninsular.
Ja que parlem de l’Aljama de Girona, aprofitaré per parlar de les aljames. La idea que s’ha venut és un barri de jueus amb carrers estrets, foscos, bruts i miserables. Ans al contrari, la unitat organitzativa dels jueus a Europa eren les aljames. I com a unitat organitzativa tenien una assemblea amb uns càrrecs. Podem veure en aquest esquema:

Il·lustració Organització de l'Aljama

L’Aljama de Girona era poderosa i rica. Com sabem això?  A la primera meitat del segle XIV, els jueus de Girona pagaven entre 12.000 i 13.000 sous d'impost ordinari per any. Els impostos més elevats eren els imposts extraordinaris, com per exemple els 30.000 sous que els van fer pagar l'any 1328 pel casament del rei Alfons III. Aquests diners sortien de les aljames agrupades en una institució anomenada col·lecta. Per fer-nos una idea, del valor del sou, retrocedim fins temps de Carlemany quan s'establí que 1 Lliura = 20 sous de 12 diners o 24 òbols o malles. I per fer-nos una idea més precisa del valor real dels sous que passaven a finançar la corona catalana mirem com es guanyava la vida la gent de carrer amb els salaris de la construcció de la Seu de Lleida:


Salaris o tasques
Diners
Salari mitjà d’un fuster
33
Tallar pedres xambranes (les de les motllures de les portes), preu peça
18

Les condicions laborals per si algú no les té presents eren les següents: jornada laboral de sol a sol de dilluns a dissabte amb cobrament per feina o peça feta al dia (jornal). El menjar i aquesta és una dada molt important era bàsicament pa, uns sis-cents o vuit-cents grams de pa al dia. 
Si calculem, un fuster, no arribava als 200 diners a la setmana i al mes, el màxim obtingut seria d’uns 798 diners que els havia consumit per comprar el pa i el vi. En un any, suposant que hagués treballat totes les jornades, hauria guanyat 9.576 diners. Recordem que els diners eren una dotzena part d’un sou. Si tornem a mirar la xifra que recaptava l’Aljama de Girona de manera ordinària: 12.000 sous serem conscients que calia ser una comunitat ben organitzada, curosa i rigorosa per poder pagar les taxes ordinàries i extraordinàries i alhora viure en prosperitat.

La comunitat jueva de Girona era pròspera. El cementiri del Montjuïc que ha romàs intacte des del 1492 n’és una bona prova.  En la fotografia una de les innombrables làpides del cementiri.

Il·lustració  Cementiri Jueu de Girona - Làpida
Una comunitat minoritària i pròspera despertava enveges. Així, des de 1215 els jueus estaven confinats en barris específics, els calls, les jueries. També, amb el temps i abans que ho fessin els nazis durant l’època de Hitler, els jueus van ser obligats a dur vestits especials amb algun signe de color groc que ajudes a identificar-os amb claredat.

Il·lustració Museu Jueu de Girona - robes

Viatjar vestits així era tot un perill si el jueu ho feia sol. Podia ser assaltat i robat amb total impunitat. Existeixen documents de petició per a poder viatjar sense cap distinció.

La decadència va arribar amb  unes collites molt minses, segurament causada per la sequera i les inundacions.  L'any 1333, anomenat “lo mal any primer”, quan una mala collita de blat va provocar una gran pujada dels preus i la fam. Es calcula que Barcelona aquest any va perdre uns 10.000 habitants i que molts pagesos pobres van morir. Al 1348, arriba d'Orient la Pesta Negra que van afectar especialment les ciutats. Catalunya va perdre la meitat de la població. Si parem atenció a les dades que hem vist sobre el salari i el consum de pa, ens farem una idea de la magnitud de la tragèdia.

El fet és que a Catalunya, es va produir al 1391 una situació similar a la que es va viure a Alemanya en els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial: s’acusava als jueus de totes les desgràcies, de l’empobriment, de la guerra i de la situació particular i individual. El primer progrom de la història va portar a la mort unes quaranta famílies jueves. Els supervivents van se empresonats a la Torre Gironella com a “mesura de protecció”. No oblidem que en aquella època oficis com: adober, canvista, prestador, sabater, ferrer, oller, bataner, teixidor, fuster i metge eren exercits per jueus. Els cristians o eren nobles o eren pagesos.

Coneixem la història. Un segle més tard, al 1492, els jueus van ser expulsats dels regnes de la Península. Començava així un nou èxode d’un poble que no havia fet una altra cosa que contribuir a la riquesa i prosperitat de les terres que els acollia.

Conclusions

Bona part del que ha estat i és en l’actualitat Catalunya no es pot entendre sense l’aportació que han fet els jueus. No ens ha de sorprendre doncs, que les campanyes catalanes per a conquerir la Mediterrània no haguessin estat possibles sense un finançament organitzat i una logística en forma de mapes i cartes de navegació que el poble jueu havia recopilat al llarg del temps.

Han passat més de cinc segles des de l’expulsió dels jueus de la Península Ibèrica, setanta-dos anys de la creació de l’estat d’Israel. Si es fa ara una comparació, trobem en Israel un país modern o tolerant on les dones són nomenades rabines, on l’aposta pel coneixement i les tecnologies és un fet palpable i què envia un transsexual al festival d’Eurovisió. En canvi, si mirem estats com l’estat espanyol, veiem que executen la llei, sovint interpretada de manera unilateral i de forma literal, mentre que el rabins jueus, interpreten en consell cada cop que necessiten la seva “llei”. Podem determinar que Israel està amb el temps, mentre que Espanya és un estat anacrònic i decadent condemnada a desaparèixer.

No vull acabar sense fer al·lusió al  patriaraclisme dels jueus, cal dir també que la pertinença al judaisme s’adquireix per via materna i també, per convenciment acceptant la llei i costums dels hebreus. Convé llegir amb atenció i contrastar totes les dades, la informació, sense el procés i el debat no esdevé mai coneixement i no va més enllà del soroll. 

Bibliografia i documentació

  • Moreno, Vicente, Catalunya i la crisi de la baixa edat mitjana (blocs de Sàpiens, 2010) Moreno)
  • Ajuntament de Girona, Itineraris Girona Jueva – El call
  • Viquipèdia https://ca.wikipedia.org/wiki/Portada
  • Bet Shalom Comunitat Jueva Progressista de Barcelona https://www.betshalom.cat/.html
  • Forcano, Manel, Història de la Catalunya Jueva (2009, Ajuntament de Girona) i  Els jueus catalans (2014, Angle Editorial)
  • Llòria, Juesús, El primer banc públic d’Europa es va crear a Catalunya el 1401 (publicat al bloc Història Vibrant: http://historiavibrant.cat/el-primer-banc-public-deuropa-es-va-crear-a-catalunya-el-1401/ )
  • Pedres de Girona: Nahmànides (http://www.pedresdegirona.com/separata_bonastruc_1.htm )
  • Museu d’Història dels Jueus (Call de Girona) http://www.girona.cat/call/cat/index.php
  • Sinagoga Major de Barcelona https://www.sinagogamayor.com/ca/home



Publicat al número 79 de la revista La Tortuga Avui que podeu llegir en línia o descarregar en pdf ( http://latortugaavui.com/images/stories/tortuga/revistes/079/2019.079%20la%20tortuga%20avui.pdf ).  A la pàgina 34 "Els jueus a Catalunya"