dimarts, 17 de setembre de 2019

Oda a Espanya per Joan Maragall



Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa — dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.
Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.
On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Joan Maragall, Oda a Espanya.

També pot interessar La vaca cega en aquest mateix bloc
Més informació: https://www.vilaweb.cat/noticia/3759901/20100826/oda-espanya-adeu.html
© imarge Wilaweb
© Text cortesia de Visat: http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/fragments/54/19/mary-ann-newman.html

divendres, 13 de setembre de 2019

A la nostra imatge i semblant


Va començar a parlar i es va fer un silenci:
—Amb prou feines puc recordar quan va començar el meu neguit. Potser quan et vaig veure allà, enganxada a la paret, presonera d'un marc daurat. Enmig d’una boscúria, en companyia d’uns cavalls, però tenies una actitud hieràtica, freda i distant. Et vaig saludar però no vaig tenir cap resposta. La teva mirada semblava que volia veure alguna cosa potser llunyana. Els teus llavis volien parlar. Vam creuar les nostres mirades. Els teus ulls impertorbables em van hipnotitzar. Vaig quedar enamorat de la teva pell blavosa, il·luminada per la lluna, de la teva curta túnica blanca, mudada en fosfòric blau.
—No sé precisar la dimensió o l'abast del temps. Què és temps? Què és transcórrer? I aquí estic una altra vegada. Em sento capturat pel vermell purpuri dels teus llavis immòbils i trist, alhora, cada vegada que esguardo les teves cuixes malaltisses. Així, romanem quiets, immòbils, com frenant un incontenible desig. I jo, entre molts desitjos reprimits, conservo l'ànsia de ser el corser amb qui cavalques
—Però a casa no tinc res més per oferir-te que un vell i escantellat gerro buit, símbol d’erms i incomptables anys. No puc albirar cap a on vaig ni quin pot ser el meu destí.
—Segueixo, aquí, embadalit davant teu, baldat. Tu segueixes sense moure els teus llavis. Tan sols aquesta mirada mesmèrica que em té atrapat. Voldria que això que penso fos el nostre epitalami que pogués potser, arribar a escriure algun dia. Però és un somni.
—Sóc jo una entelèquia? ¿Existeixes tu més enllà dels meus pensaments? Has existit alguna vegada? No em dius res. Però una mica de tu em satisfaria. Almenys tastaria el sèver del teu desdeny. No sé quin és el meu límit, ni en quin moment caducaré. Tota la meva vida m'he lliurat amb delit a les tasques que em van ser encarregades. Però, ara em sento sense forces, pres i atrapat en aquest cos que no sé si és del tot meu; governat per uns records que potser algun dia van ser meus. Encisat per unes sensacions que mai abans no havia tingut. Mai, fins que aquell dissortat dia que et vaig trobar al museu. Llavors, va començar el meu neguit. Potser la paraula més encertada sigui una altra, però se m'ha enterbolit el cap.
—Quan em van posar en marxa, al laboratori aquell, em van assegurar que esdevindria un androide fred i calculador. Un robot fort, asèptic i insensible a la volubilitat i debilitats pròpies de l'ésser humà. Però ells em van crear, com si fossin déus, a la seva imatge i semblant. Sempre he tingut un dubte: Que sota d’aquesta pell d'aspecte humà hi ha una estructura de metall lluent i que dins no hi ha només cables i circuits, sinó el color vermellós de la carn humana. No m’havien dit que era totalment artificial, com la resta de la màquines? Tant me fa. Però això que sento... És meu? Ho he creat jo en la meva febril bogeria o m'ho van implantar? Caducaré o seré etern, impertorbable. O serà un somni que no s'acabarà mai...
Quan el ciborg expirar, els enginyers es van creuar les mirades. El silenci es va fer més tens. Mai abans un androide havia estat capaç de construir una encesa i romàntica declaració d'amor i molt menys, abans de ser desactivat. A petició dels forenses van fer un bolcat de la seva memòria. També van decidir visitar el museu per a indagar més sobre aquest tema.
© Manel Aljama, agost de 2019
© Imatge de Wikipedia modificada, “Creation of Adam” (cropped), edited.

Manel Aljama, publicat al número 81 (setembre 2019) de la Revista La Tortuga Avui

dimecres, 11 de setembre de 2019

Sóc independentista perquè


Sóc independentista perquè per molt merdosa que ens sortís la república catalana, sempre seria molt millor que qualsevol casa que pot o podrà oferir mai Espanya. És així de simple. No espero un paradís on flueixi la llet. Només un lloc emnys pudent i sense fatxes.

I'm a pro-independence party because the Catalan Republic is so frightening that it would always be much better than any home that Spain can or will never offer. It's that simple. I do not expect a paradise where milk flows. Only a smelly, smelly, site.


dilluns, 2 de setembre de 2019

Connectar punts



No teniu de vegades la sensació que tot està connectat, com relacionat?  Sempre he tingut aquesta sensació. Per exemple, el cas de persones que coneixes de manera fugaç en un moment donat i no els tornes a veure fins quinze o vint anys més tard. I és en aquesta segona trobada quan aquella persona esdevé important. Sembla que ha arribat el “moment”. També els fets, faig allò i agafo un camí que en condueix cap uns fets i la solució d’aquests fets em porten cap un altre entorn i manera de viure.

Potser sembla que faig un gra massa. No, ans al contrari.  Pel que fa als fets: Al 1977 vaig deixar el BUP per una sèrie de raons, la més important tenir diners per marxar ràpid de casa. Això em va servir per veure que el millor camí per marxar de casa amb garanties era precisament acabar el BUP i completar els estudis superiors.  Un altre fet, vaig triar una carrera tècnica d’una feina estressant. Vaig renunciar a les lletres que era el debò m’agradava. Un accident em va fer valorar la vida i el que és més important el que m’agradava fer de debò.
 

I les mostres poden ser inacabables. Si no hagués compartit una publicació d’una locutora de ràdio, no m’hagués entrevistat, si no m’hagués entrevistat, no m’hagués recordat que també m’agradava la ràdio. Sí, al 1980 quan Albert Malla (Cocodrilo Club) estava en Radio Club 25 de Terrassa, jo anava a posar discos els diumenge. El programa era “Discoteca Mágica”.  La diferència és que jo no em veia capaç de poder fer aquella feina, no tenia prou confiança en mi mateix. Havien de passar anys, molts anys.
 

Les connexions són interminables. Abans de decidir-me per Informàtica vaig visitar per una acadèmia de ràdio. No em veia capaç. Anys més tard, el director de l’acadèmia m’entrevistava en el seu programa nocturn… La gent del programa havia col·laborat amb una plataforma de dramàtics (antigues novel·les i serials radiofònics) on vaig acabar coneixent grandíssims professionals.
 

Quan vaig tornar al batxillerat vaig tenir una professora, l’Elisenda Vives que havia estat companya de “pupitre” d’una gran escriptora i bona amiga que coneixeria trenta-cinc anys més tard, la Maria Carme Roca.
 

Controlem la nostra vida. Donem un pas i ens anem en una direcció on gaudim i patim d’uns fets que segons com actuem, ens fan anar a un altre lloc, com diu la cançó de Suzi Quatro , d’aquí cap allà.
 

I no només els fets. També els dic jo, “anuncis”. Als nou o deu anys, col·leccionava segells. Vaig tenir un de l’Illa de Madeira. Anys més tard, una companya de feina va fer un viatge a Madeira i va ser molt pesada. I pocs anys més tard, coneixia l’amor de la meva vida que és precisament, de Madeira.

© Manel Aljama (agost de 2019)
© Imatge "Four geodesic points" Wikipedia

divendres, 30 d’agost de 2019

Carta oberta al Sr. Oriol Junqueras - Pere Plans


    El ser humà neix per ser lliure, és per això, que patir la manca de llibertat es un dels castics mes durs que hi ha i si aquesta manca ve donada per les injustícies d’un estat totalitari, vestit amb pàtina democràtica però amb una crosta feixista molt gruixuda, encara es mes greu.
    ¿Es conscient Sr. Junqueras del treball i esforç de desenes de milers de ciutadans de Catalunya, que dia rere dia i des de fa mes d’un any i mig no deixen de lluitar per aconseguir la llibertat dels presos polítics catalans? Som milions de ciutadans amb un ideal i un objectiu comú, la llibertat de Catalunya i això ens uneix i ens fa forts, units organitzaren i votarem el referèndum del 1-O, units plantem els llaços grocs, units ens manifestem setmana rere setmana a les places de viles i ciutats i units viatgen a Bèlgica o a Madrid per demanar el vostre alliberament. ¿Tot això no es suficient com perquè els nostres polítics també treballin units?

    Anant junts i units, es va construir un moviment transversal imparable, va ser Junts pel Sí, arribarem a celebrar un referèndum d’autodeterminació i a proclamar la República de Catalunya, desgraciadament aquella declaració es suspengué, però la realitat es que la proclamació és un fet i la República no ha esta anul•lada pel Parlament de Catalunya.
    A partir de dissoldre Junts pel Si, hem anat pel pedregar:
    1.- No vam disposar de capacitat de resposta en front de l’aplicació del 155.
    2.- A les anteriors eleccions municipals si Junts pel Si hagués tingut continuïtat, l’alcalde actual de Barcelona, seria Alfred Bosch d’ERC. Es podia haver pactat 2 anys en Trias i 2 en Bosch. Perquè ha sacrificat una persona jove i extraordinàriament valuosa com el Sr. Alfred Bosch com alcalde? Incomprensiblement va preferir perdre l’alcaldia abans que fer una llista conjunta i posar en safata d’or, l’alcaldia de Barcelona a la Senyora Colau

    3.- A les passades eleccions del 21 de desembre no anar junts, va suposar que un partit, que fa del odi a Catalunya el seu medi de viure, fos el mes votat de Catalunya. Una vergonya per Catalunya.
    He exposat algunes de les desavantatges d’anar separats, seria tan amable de dir les avantatges, si es que ni ha? Altra cosa es que es doni per finalitzat el procés i ERC torni a l’autonomisme, a les hores res a dir son ben lliures de fer-ho, però aparentment aquesta no sembla la situació, aquests dies de campanya ens pregona als quatre vents que es molt independentista, mes que ningú repeteix, malament quan ho ha de reafirmar una i altra vegada, si de veritat fos independentista i volgués continuar el procés sobiranista, voldria la unitat ¿Recorda el judici de Salomó?, la verdadera mare no vol el nadó partit. Vostè ens divideix i ens allunya, primer de la unilateralitat i després de la independència. Els objectius no tenen data d’arribada, però quan hi son, mai es deixa de fer camí. ¿Quin es el seu actual objectiu Sr. Junqueras?

    Li recordo que La República de Catalunya, està suspesa, però no anul•lada, en qualsevol moment el President de la Generalitat podria aixecar la suspensió i publicar al Diari Oficial de la Generalitat la seva posada en marxa. Això que ara mateix sembla impossible no ho seria si anéssim tots junts i demostréssim la nostra força, però desgraciadament ERC s’ha arronsat i ens ha dit, abans de declarar al independència, primer hem d’ampliar la base. ¿Quina base Sr. Junqueras? ¿No va ser suficient un referèndum vinculant amb 2.300.000 participants i un 90 % de vots en favor de la independència? ¿Hem de tornar enrere? No Sr. Junqueras la República Catalana existeix, només hem d’aixecar la suspensió.

    Les enquestes li somriuen i si com sembla no hi ha un canvi brusc a l’electorat, els diputats d’ERC garantiran l’estabilitat del Govern Central, a canvi, la condemna que li caurà, serà tant petita que li permetrà sortir de la presó en un curt espai de temps, no serà necessari l’indult, el PSC donarà suport a Ernest Maragall per l’alcaldia de Barcelona i vostè mateix serà el proper President de la Generalitat autonòmica amb el suport de PSC i Podemos. Vist des del punt de vista d’ERC es diran ¿Que mes volem?
    ERC ha estat llesta, ha jugat a l’independentisme i en el moment precís, modera la seva posició i pispa l’electorat moderat de Convergència. Una jugada mestre i un cop ben fort allà on fa mes mal, a tots els homes i dones independentistes que confiaren amb qui ara els abandona.
    Llegint la historia d’Esquerra, podem comprendre que vostè vulgui donar-li al partit unes altres perspectives i per això vol emprendre un camí en solitari i abandonar el procés, la història d’Esquerra es la de la inestabilitat, la lluita Macià- Companys, Tarradellas-Joan Sauret, Joan Hortalà- Angel Colom, Angel Colom- Carod Rovira, Puigcercós- Carod Rovira.

    Es una història convulsa, tres secretaris generals que abandonen el partit, Joan Hortalà, Ángel Colom i Carod Rovira, un altre el Sr. Puigcercós persona intel•ligent, eficient i de grans qualitats polítiques, defenestrat per les bases i per acabar-ho d’amanir fan President de la Generalitat a un home del PSOE, en José Montilla que era de la mateixa corda que en Corbacho que ara va amb Ciutadans. Tampoc hem d’oblidar que probablement per culpa de la repressió franquista, però la realitat es que ERC desapareix totalment des de 1940 fins a 1980, mai va ser present en la lluita anti franquista, segurament els seus dirigents estaven exiliats i el partit li va costar molt la recomposició, no son doncs 90 anys de republicanisme 45 per ser exactes i vostè desitja i es comprensible donar una nova dimensió a un partit que mai fins a Junts pel Si, havia estat de bon govern. (Un any d’en Macià, 4 de Companys tres dels quals amb la guerra civil i 6 de tripartit per oblidar)


    Sembla que aquesta vegada va de debò, les enquestes li somriuen i finalment ERC podrà posar en el seu actiu “hem guanyat anant sols” es humà, per vostè es la seva consolidació com a líder indiscutible del seu partit, però no del catalanisme, ha abandonat al menys el 50 % d’homes i dones d’ aquella muralla humana del dia 1-O, Amb la seva decisió, aquella muralla ha començat a esquerdar-se, ara ja no anem junts, ens dividiu i no tenim un objectiu comú, ni una estratègia comuna, érem una muralla, i acabarem sent un munt de pedres soltes. Molt trist.
    Enhorabona Sr. Junqueras vostè guanya, ERC serà un partit fort i unit, venen temps de moltes poltrones i bons sous, Europa, Madrid, Ajuntaments, Diputacions, Generalitat… el país no serà independent però els càrrecs d’Esquerra seran molts i gaudiran de independència econòmica. Sincerament l’haig de felicitar, ha sabut ensarronar a quasi tothom, això de ser una mica capellà es bo per tenir content a les dretes i prometre que repartiran, els hi encanta a les esquerres.

    Com sempre el poble paga i Catalunya perd, però que no diguin que ens barallem, no es veritat, ERC té tot el dret de tornar a l’autonomia i al tripartit, la llibertat ens permet ajuntar o separar i la democràcia ajuda a fer-ho cordialment. Una cosa li haig de dir, el poble seguirà unit en la seva constant lluita per aconseguir la llibertat de tots els presos polítics i sempre hi haurà qui lluitarà per unir allò que vostè vol desunir. Amb tota la meva discrepància però amb tot el meu respecte i desig de que recobri la llibertat que mai hauria d’haver perdut, el saluda cordialment.    


Pere Plans
Carta datada el 25 d'abril de 2019 a https://cataladigital.cat/2019/04/25/carta-oberta-al-sr-oriol-junqueras/
   

dimecres, 28 d’agost de 2019

Sabadell, quatre anys perduts

Carrer de Sant Pere tot gris i sense arbres

És la conclusió després de la patacada electoral del bloc de progrés. Dic patacada perquè tot i què ERC treu pit per haver obtingut un regidor més, la veritat és que ha perdut l’alcaldia. I ha estat culpa, en gran part d’aquesta formació, o més ben dit, de la política d’aparell de partit.

De tot això ja vaig parlar en anteriors articles. Un, abans de les eleccions amb el clar “No sé qui votar” http://www.manelaljama.com/2019/05/sabadell-qui-votar.html i l’altre, just després del pacte interessat entre la força més votada i la candidata de Podemos que esdevenia com a Barcelona, una autèntica grimpadora sense escrúpols. L’article era, Les claus de la victòria ( http://www.manelaljama.com/2019/05/les-claus-de-la-victoria.html ).  Tot ha semblat com si Sabadell fos una presó on els empresonats han triat al botxí.

Tant el Juli com el Maties van pactar per ocupar l’alcaldia, però cap dels dos ha fet res per apropar-se als barris. Així, es van produir casos com el de les escombraries, on ERC explicava molt bé com havia anat tot… En un vídeo a Facebook. A nivell de carrer, tant el personal de SMATSA, com les AAVV i els veïns tenien una versió diferent. La senyora alcaldessa va cridar a l’ordre a les AAVV que li són fidels i dòcils, com els zombis. Així, ja llavors estava alineada amb els veïns. No, no fa quatre dies que ha guanyat, va guanyar llavors.

Un dels defectes del municipalisme és l’excés de “quefes” i la manca de gestors honestos. M’explico. Arriba un senyor que no té ni 9000 vots, però comença a posar carrils bici a tort i a dret, sense analitzar la idoneïtat de posar el carril allà i no pas en una altra banda. O posar una rotonda en la única sortida de la ciutat tot just quan l’alternativa està tancada al trànsit. És clar, deu pensar que els sabadellencs treballem tots a Sabadell. Sí, encara hi ha qui parlar del tèxtil, però vaig treballar en tecnologia i la tecnologia ha anant marxant de Sabadell que en 15 anys de Bustisme ha esdevingut una ciutat dormitori.

I és que els del pacte de progrés han volgut dirigir un creuer amb la tripulació que va contractar  l’anterior capità. I això, no funciona en l’administració i no funciona en el món de l’empresa. La maquinària i el vaixell obeïa la inèrcia del bustisme. L’aparell, diguem-ne. Per vèncer aquest aparell calia unitat. Un altre pacte abans de les eleccions i sobretot, un projecte seriós, no “anar fent a veure què”.  Dues mostres més: els nous autobusos híbrids, els arbres de broma del Passeig i la plaça que els veïns han inaugurat a la Creu Alta. El transport públic segueix sent de pena i ineficaç. Si el valoren bé, són els quatre que l’utilitzen. Del Passeig ni parlo. I de la Plaça, sí, no te formigó ni asfalt, però tampoc té ombra i està tota de sorra. Tant costa posar arbustos i més arbres, i llambordes o pedretes? No sé.  Si hi afegim els bancs del Passeig de la Revolució és de pena.

Ja han arribat. I comencen els enderrocs, el primer el de la Fàbrica Camps de la Carretera de Terrassa. Com diu un periòdic de la ciutat “A Sabadell és possible enderrocar un edifici catalogat”

Per acabar

Aquests quatre anys han estat l’oportunitat perduda pels partits independentistes i de progrés.
Ha faltat un projecte de ciutat, mentre que l’actual alcaldessa en té un, encara que no ens agradi a molts. Arribo a fer-me una pregunta  “Un mico al capdavant de la ciutat ho faria molt millor?” i la propera vegada, votaré la meva rentadora, perquè té uns programes més nets i clars.

© Manel Aljama, agost de 2019
© Foto Carrer de Sant Pere
#Sabadell

dilluns, 26 d’agost de 2019

Fotos no!


La fira de pintors ocupava bona part de la Plaça Vella de Terrassa. Tots havien escampat les seves obres d’art. Hi havia pintures de totes les mida i els estils. Havia vingut amb una bona càmera per intentar fer bones fotos de la ciutat.


Em vaig fixar en un quadre penjat, crec que era d’un paisatge de prat verd, tacat de roselles i amb una muntanya fàcil de reconèixer al fons. Feia una bona composició amb l’Església del Sant Esperit que quedava al fons. Si enfocava l’església, l’obra d’art resultaria una taca verdosa i vermella que contrastaria amb la grisor del temple. 


Quan ja tenia enfocada la catedral (Terrassa és un bisbat i llavors l’Església del Sant Esperit és una catedral, tot s’ha dir), la senyora, castellanoparlant em va cridar: “¡Fotos no, que la gente me copia!


Vaig desistir de fer aquella composició. Em vaig apartar de l’angle de la parada i vaig fotografia l’església. No va quedar com volia. De totes maneres, la senyora malfiava. Pitjor per ella. Em sembla que va ficar la pota, va demostra la seva ignorància. Va confondre un visitant amb una bona càmera que fa proves per buscar un angle i fer una bona foto, amb un qualsevol que pretén copiar el seu “original” quadre. Dic “original” perquè és pretensiós dir que copien un quadre exemple de molts cursos d’iniciació a la pintura: prat verd, roselles vermelles, cel blau, algun núvol i una muntanyeta al fons.


Volia protegir la seva obra i va espantar un blocaire que li hauria fet publicitat de franc. És el que té la ignorància i l’orgull típic dels espanyols. Si no vol que copiïn el seu art, que no el tregui de casa. Mentre em prohibia a mi fer la meva foto, tots els mòbils possibles haurien tingut temps suficient per copiar la seva “original” obra.


(c) Manel Aljama (agost, 2019)