dijous, 1 de novembre de 2018

El viatger



Vaig néixer en un barri de cases d’auto-construcció, fill d’una família d’emigrants. Sí soc de la generació de “baby-boom”, la que un personatge sinistre d’un partit polític encara més sinistre vol fer seva. Ben lluny de pensar com ella, des de fa anys, escric només en català i col·laboro activament amb totes les organitzacions culturals en defensa del català que puc.  Ho tinc clar. Ho tinc ben clar des del 2010. 

No és això el que vull parlar. Recordo la primera vegada que vaig poder viatjar a l’estranger. Va ser un viatge a Londres. Anava en grup i quan ens van fer la pregunta “sois españoles”, es va fer un silenci, llarg com una fulla d’espasa.  Vist amb la perspectiva dels anys, no crec que la totalitat dels integrants del grup fossin independentistes, el que sí que teníem ben clar era que si dèiem: “no, somos catalanes”,  ens portaria problemes. No feia gaire, havia escoltat i patit el significat de “polaco”.  I parlo de 1984. Sembla que ha passat molt de temps, però no, tot està igual que al 1975.   Què vam respondre?   Doncs, “somos de Barcelona”.  Era la resposta habitual davant de preguntes com aquesta. I si insistien i ens volien associar amb els toros, llavors sortia “no españoles no, catalanes”.
“Somos de Barcelona” era la resposta políticament correcta per a molts que teníem ben clar que no érem espanyols.

Sabadell, 19 d’agost de 2018

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada