dissabte, 28 de juliol del 2018

Espanya de txaranga i pandereta


Sovint carreguem contra aquesta gent que cobra aquest diners, no hem d'oblidar però que hi ha mercat, sí una gent disposada a saber si tal o cual personatge s'ha tenyit el pubis o s'ha deixat pèls. Aquesta gent disposada a veure aquests programes són el que posen al capdavent de partits a ineptes i falsificadors. És la "txaranga" i són "cabezas que embisten" de Machado, Són els ciutadans honestos que defensen els seus veins violadors i carreguen contra la víctima. Tota aquest púrria va venir el mateix que la LOGSE, es va aprovar la reforma educativa i les televisions privades...

Illustració capturada a Facebook
(c) Text Manel Aljama

dimecres, 18 de juliol del 2018

Contes per a les nits de lluna plena d'Anna Maria Villalonga



Què puc dir que no hagi estat dit abans. D’entrada, un contista com jo, ja està predisposat a mirar-se amb bons ulls un recull de contes. A més, amb la calor que fa, com puc gosar analitzar conte per conte buscant no sé ben bé què. Si malgrat que l’autora digui tot allò dels arquetips i les altres ressenyes diguin que si “perdedors” que si humor negre, que si tal. Molt bé. Jo m’ho he passat molt bé. La lectura és un plaer que s’ha gaudir sense prejudicis. Sovint, però, els que llegim i escrivim, no se sap per què, quan agafem el llibre d’algun col·lega, diem, “a veure què...” No ha estat el cas. 
Com he dit, els contes, amb el pretext d’evocar els clàssics (Franki, werewolfs, witches...) tenen un toc d’humor negre. Però, darrera d’aquest humor es veu una crítica social vers la societat deshumanitzada on els monstres del passat esdevenen éssers que fan pena, víctimes.

He gaudit tant amb al lectura que no em queda més remei que quedar mirar de quedar amb l'autora per fer una cervesa que en vinguin  més històries.

L’edició: Impecable, a càrrec d’Apostroph: http://www.apostroph.cat/2017/12/28/contes-per-a-nits-de-lluna-plena/
Alguns dels contes, els podeu trobar a https://www.enveualta.cat/

L’autora
Què hem de dir de l’autora?  Professora universitària, conferenciant, escriptora, crítica literaria (porta un parell de blocs, un d’ells impagable:  A l’ombra del crim
Ha escrit “Les veus del crim” (Alrevés, 2013),  "La dona de gris" (2014) i "El somriure de Darwin"(2017) amb Llibres del Delicte.  Coordinadora dels reculls de contes negrots escrits per dones: “Elles també maten” i “Noves dames del crim”, també amb Llibres del Delicte. I al 2018, aquest “Contes per a les nits de lluna plena” amb Apostroph Edicions.  També és la Comissària de l’Any Pedrolo. La llista és molt més llarga, però ho deixem aquí.


Manel Aljama, juliol 2018

divendres, 13 de juliol del 2018

Tallers d'escriptura i un conte nocturn i negrot




Amb l’estiu, ens trobem en moltes llbreries amb tríptics que anuncien tallers d’escriptura. Tothom vol escriure? O volen la fama de publicar un llibre? Pocs, llegeixen i molt més, en compren llibres. Edició "extended" amb un conte negrot que he recuperat i llegit.

#RadioLlibre

dimarts, 10 de juliol del 2018

Ràdio Llibre - Tallers d'escriptura



Amb l’estiu, ens trobem en moltes llbreries amb tríptics que anuncien tallers d’escriptura. Tothom vol escriure? O volen la fama de publicar un llibre? Pocs, llegeixen i molt més, en compren llibres.

#RadioLlibre

dimecres, 4 de juliol del 2018

Donne-lui du café, oui, beaucoup de café



Cachés derrière leurs lunettes noires, hiératiques et silencieux, ceux qui l’avaient capturé assistèrent à leurs embrassades. Ils obéissaient à des ordres. Luís lui promit que tout s'arrangerait, qu'on le relâcherait si personne ne l’avait dénoncé.
—Federico, tu n'as rien fait de mal —lui affirmait-il, alors qu'en son for intérieur, il regrettait de ne pas avoir écouté l’ambassadeur du Mexique.
La Buick noire s'éloigna promptement du numéro 1 de la Calle Angulo de Granada.  Pendant le trajet vers La Colonia, Federico, le regard perdu et agité par des pensées effrayantes, ne cessait de se répéter: «Quelle erreur ! Quelle immense
erreur!»
Seul, Luís se désespérait, «Mon pauvre Federico! Dieu même ne pourrait pas te sauver!»
Dans un bureau sale, sombre et lugubre du  Gouvernement Civil, son occupant, José Valdés Guzmán parlait au téléphone:
—C'est bon, on le tient! Ça a été facile. Très facile. L'oiseau s'était réfugié chez Luís…  Aucun problème, Luís est des nôtres!
—À vos ordres. Nous lui donnerons du café, oui, beaucoup de café ! Nous  n'attendrons pas le lever du soleil!
Des centaines d'hommes s'entassaient dans la cour. Les uns somnolaient, d'autres n'arrivaient pas à fermer l’oeil à cause de l'horreur de la situation. On entendit des bruits de bottes.
—Dióscoro Galindo, Francisco Galadí et Joaquín Arcollas, allez, debout!
Personne n’émettait le moindre son, pas même un sifflement. La lumière était faible.
—Ils sont tous là? —demanda la voix.
—Il y a aussi celui-là —répondit l'autre en désignant le poète.
Cela se passait bien avant l'aube du 19 août 1936. Ils quittèrent La Colonia dans le même véhicule et partirent vers le Nord, en direction de la Sierra de l’Alfaguara. La Buick s’arrêta sur un terrain découvert. Des coups de pistolet retentirent, avec les oliviers pour seuls témoins. Les genêts, le thym et le romarin furent le linceul de ces corps. Les lys ne brillèrent pas ce jour-là et les rouges-gorges ne se levèrent pas avec le soleil, laissant les corbeaux oeuvrer à leur aise. La brise, elle, ne souffla pas.
—Mission accomplie. Ces types-là n'étaient pas originaires de Viznar ou d’Alfacar ! Alors, enterrezles bien profond !


Publicat originalment en castellà: Dále café, mucho café
Tradït per Elena Genau (Université de Bordeaux)
Il·lustració: "La Brecha de Víznar", del pintor José Guerrero (1914-1991)