dimecres, 25 de juliol del 2012

El rei Carnestoltes i la vella Quaresma



   Hi havia una vegada, en una ciutat molt llunyana, dos veïns que es comportaven entre ells molt malament, un tal senyor Carnestoltes i una tal senyora Quaresma.
   El Senyor Carnestoltes era molt divertit, molt bromista i fins i tot una mica mal educat.
   La Senyora Quaresma era molt avorrida,molt seca, però també molt estalviadora.
   Un dia en Carnestoltes , que s’avorria, va decidir disfressar-se de rei , es va posar la corona i va sortir al carrer tot cridant:
   -“EIIIIIIIIII ,Sóc el rei Carnestoltes i mano i ordeno disbauxa, ja podeu tots dansar, fer festa i ballar
fins que us rebenti la faixa.”

   La gent va sortir al carrer animats pel senyor Carnestoltes que es passejava d’aquella fila per totes les cases de la ciutat.Van començar a ballar, disfressar-se, cridar, saltar, fer xerinola.I cada dia per reposar forces, treien tot el que tenien a la nevera i al carrer s’ho menjaven o ho escampaven
   La senyora Quaresma (a la que no li agradaven els saraus) es queixava i deia per a sí:
   -“Rieu, rieu mengeu i gasteu, que quan tingueu buida la nevera a mi em plorareu.”
   Un dia en Carnestoltes volia burlar-se de la senyora Quaresma, va pujar el turó que els separaven, i , amb la panxa plena que tenia de menjar 7 dies seguits,se’n va encaminar, però va relliscar i va caure i de plena que tenia la panxa va fer un pet com un gla.
   La gent corria espantada cap al turó de la senyora Quaresma a veure què havia passat, però només van veure fum, cendra i una olor fastigosa.
   Aprofitant que allà hi era tota la ciutat congregada va sortir al seu balcó i la senyora Quaresma amb la seva veu de vella xaruga va cridar:
   -“Mireu el que passa si feu tanta disbauxa A més ,sabeu que teniu les neveres buides i els supermercats tancats?   Ara no teniu menjar, només jo controlo els queviures, si tenir voleu el meu dinar haureu de deixar de riure, tantes setmanes com cames tinc”
   Un dels amics d’en Carnestoltes va dir amb una mica d’ironia, que no importava, només serien dues setmanes.
   Però la Senyora Quaresma es va aixecar la faldilla i va dir:
   -”En tinc set de cames quina gana que passareu.”
   Tothom va marxar a casa trist, i cada setmana per ordre de la senyora Quaresma es donava mig costró de pa i mitja arengada.

Text recollit de:
http://blocs.xtec.cat/socmestre/2008/02/09/conte-el-rei-carnestoltes-i-la-vella-quaresma/
Il·lustració:  Pilarín Bayés

dilluns, 16 de juliol del 2012

Escriure en veu alta: El que ha de venir

Tant de bo s'equivoqui en Miquel!  Les notícies però no són gaire bones:  compres masives de gasos lacrimògens, els fantasmes de Cambó i Primo de Rivera planegen...

Escriure en veu alta: El que ha de venir: Fets: el govern espanyol és el culpable de més del cinquanta per cent del dèficit públic. Defugint les seves responsabilitats, carrega el...

dimarts, 10 de juliol del 2012

Intrigues de Palau de Maria Carme Roca



Va guanyar el Premi Néstor Luján de novel·la històrica. Ambientada en el període històric que va de finals del segle XIV fins la primera meitat del segle XV,  època, com tothom sap,  molt important per Catalunya. 
És una revisió, crec que merescuda,  d'un personatge que ha estat maltractat per la història:  Violant de Bar. El que ens ha arribat és folclòric i poc fiable i en canvi el personatge recreat per Maria Carme Roca és tant versemblant que si no hagués existit importaria poc perquè tanta força que aguanta tot el llibre.
És històrica i és també novel·la ben documentada amb acurades descripcions i referències tan històriques com de la vida quotidiana de l'època. 
Sempre en clau femenina, narra les intrigues entre dones i homes per conservar i controlar el poder i la independència de finals de l'Edat Mitjana. Com sabem, encara patim les conseqüències d'aquelles rivalitats.
També i no crec que sigui agosarat es podria etiquetar com novel·la negra: no hi falten els actes criminals.
És difícil abandonar la lectura d'aquest llibre que t'enganxa fins un final molt emotiu on els personatges acaben amb l'ànima totalment despullada: amb les seves virtuts i els seus defectes.   Junt amb els personatges històrics reals, els de ficció són igualment versemblants. Cal agrair un cop més a Maria Carme Roca l'encert en el moment històric triat per la novel·la,  potser en realitat tot va anar així...

Més Informació:

Il·lustració: Portada del llibre (editorial Columna)

dimarts, 3 de juliol del 2012

Mai et deixaré



L'home es desvetlla com si sortís d'una embriaguesa. No sap on és. Vol incorporar-se, però amb prou feines pot moure els ulls. Se n'adona que té una careta per respirar, i sent al costat el zum-zum d'una mena d'aparell elèctric. No pot girar el cap. Se sent com paralitzat.  Mira els braços i veu que estan assagetats per incomptables tubs transparents que transporten sang i altres líquids de diferents colors. Sent una forta opressió al pit i és conscient que respira amb dificultat.
   Hi ha poca llum a l'habitació. L'únic que pot mirar sense cansar-se és el sostre gris. Vol cridar i no en té prou forces.
   Vençut, para orella. Creu escoltar com un brum sense vent. Al poc el distingeix millor, és un xiuxiueig recurrent i monòton, com una lletania. Finalment creu reconèixer una veu familiar.
   Per moments dubta si està somiant. Sent la veu que diu:
   —Fillet!, Ai fillet meu! Qui és aquí?  La teva mare, ho veus?  Només, jo la teva mare és la que sempre et fa costat. No em creies?  No arribes a saber quant pot estimar una mare. Què sabeu els joves d'ara!  Una mare és el més important del món. Tu sempre seràs el meu petitó. On volies anar, trapella?
   Es fa un silenci. Torna la veu:
   —Te'n recordes quan t'acotxava al bressol? Oi que sí?  No sé per què els nens han de créixer! Marxeu de casa i després... què?   Una mare, però, ho perdona tot. Ho és tot pel seu fill. Sempre! Per què marxar si és amb la mare amb qui has de viure? 
   La veu s'aturà un moment com per empassar-se saliva.
   —Hem de donar gràcies a Déu. Ara sé, gràcies a Déu, que no m'abandonaràs mai més. És Déu qui em dóna forces per tirar endavant. Sense mi, què serà de tu, fill meu?
   Sospira profundament.
   —Sort de Déu que tot ho veu! Hem de donar gràcies perquè has tornat i perquè no et deixarà marxar del meu costat mai més! I això, per una mare ho és tot!
   L'home, al llit i una mica més conscient de la seva situació, intenta moure els braços sense èxit.
   Pensa que potser somia. Ho deixa córrer i el pànic s'apodera d'ell i creu que si no dorm s'ha tornat boig i ja no toca ni quarts ni hores.
   La dona adverteix la inquietud de l'home. Segueix en to solemne, com si res:
   —No sé què hi veieu en buscar dones per casar-se, si amb la mare ho teniu tot! Si les mares tenim tot el que un fill pot necessitar...
   L'home comença a suar i desitja que tot sigui un malson. Ha reconegut la veu...
   —Fillet meu, si sabessis quant quant quant t'estima la teva mare!

   Des de la petita finestra de la porta dos homes, ben vestits i amb corbata, contemplen l'escena.
   —No puc esperar més. Hem de detenir-la ara mateix —Diu un d'ells.
   —No, encara no. Segons l'informe hem d'esperar pels reforços —respon l'altre i que sembla més gran.  
   —I ara! Si és un velleta inofensiva!
   —No ho saps?  Aquesta iaia té una acusació d'intent d'assassinat!
   —Com dius?
   —El que sents. Les càmeres de vigilància de l'aparcament la van enregistrar ficant-se a sota del cotxe del seu fillet per trencar el cable dels frens. Era ella.
   L'altre posa cara de sorpresa.
   —Sí, la mateixa que ara fa la gara-gara al desgraciat del fill que mai més podrà caminar. I tindrà sort si pot moure els braços.  I encara tindrà sort, la senyora. La tancaran en un psiquiàtric i no trepitjarà mai la presó.
   Es fa un silenci. El més veterà busca el tabac en les butxaques de l'americana.
   —Fem una cigarreta abans d'agafar-la?
   —Fet!
   Els policies abandonen el lloc sense adonar-se que la senyora els observa per l'espirall mentre s'allunyen pel passadís...

© Manel Aljama (abril 2012) adaptació del text d'abril de 2005
© il·lustració de www.photubucket.com