dimarts, 21 de juny de 2011

Pigalle


A Teresa el lloc li semblava com un paisatge imperceptible on hi havia massa neu o potser eren massa primaveres a sobre les que li feien el cor fort. Allà, al bell mig del carrer, sense cap més recer de la intempèrie que els portals foscos i allunyats de les cantonades i dels llocs de pas on s'hi guanyava la vida. Aconseguia prou calés per pagar-se la vella mansarda a Montparnas, un xic lluny dels carrers plens de dones en oferta i d'homes que només volien regatejar.

Aquell dia però, el fred era més intens que mai. Hi anava sola. Feia temps que estava sola i que no tenia cap arlot. L'últim macarró va ser denunciat i la va maleir. No tingué por llavors. Malgrat que eren les quatre de la tarda ja era ben bé fosc. Se li acostaren dos homes d'aspecte indefinit. No va esperar-se per veure què li volien. Simplement sentí por o potser una barreja de fred i de paüra. Ells hi anaven més ràpids. Intentà córrer però sense que es notés gaire. L'edat no perdona mai. Ja hi eren ben be a tocar-la. Es notava que fugia. Sentia el retruc de les seves sabates amb les llambordes. No queia neu, només fines agulles d'aigua. Passaren de llarg. El cor li anava a mil. Havia perdut l'esma, l'oremus i tot el què es pot perdre. Es va recordà del que li aconsellaven les altres companyes. Que s'havia d'anar pagant una assegurança mèdica i, a més a més, un "xulo" no era pas una mala inversió amb els temps que corrien, li deien. Ella no volia pas, esmerçar tots els diners que hi havia guanyat al carrer i suportant l'aire fred a les cantonades en uns quants babaus de bata blanca i un malparit de merda amb una navalla i quatre cicatrius al cos.

La pluja anava a més. Deixà de pensar en el passat. Parà l'orella. Un cotxe s'apropava. El fort vent l'havia deixat sense protecció. El paraigües només s'havia quedat amb les barnilles, el vent s'endugué la tela. Enrere quedava el glatir del seu cor només quan es veia passejar per la vorera de qualsevol carrer de Pigalle tot exhibint-se. D'això i dels dos homes que la perseguiren i passaren de llarg havien passat uns quants anys més i no pas primaveres, sinó hiverns, hiverns freds que la dugueren a fer cua davant del foc d'una olla escarbotada a l'entrada de Bois de Bolonge. Allà s'arreplegaven les pàries desterrades dels millors llocs i les estrangeres sense papers. El fred, l'intens fred li recordà un cop més aquell fred d'aquell darrer dia a Pigalle. Va ser el seu últim alè, fred i blanc. En el bosc on ningú coneix ningú però tothom sap qui es qui, les dones taparen el seu cos amb una manta mentre l'ambulància era de camí.

@ Manel Aljama (abril 2010)
Pintura: "Place Pigalle" de G. Mascart

1 comentari: