dissabte, 16 d’octubre de 2010

Cercava sota les pedres


A la ràdio es sentia la veu de tabac d'un locutor que parlava en to seriós, circumspecte i dogmàtic. Aquests sons, però a ell no li arribaven. Perquè els notés havien de ser molt fins, extremadament aguts. Llavors era molt jove i es dedicava a córrer sense preocupar-se gaire pel soroll, i, ni tan sols per les ordres. El menjar sempre estava a punt. Jugar, dormir i poca cosa més. Era feliç. Què més volia! Si es portava malament es quedava sense jugar i sense sortir. D'allò més normal. Si hi havia estat obedient i fidel tot eren premis. Ara i adés podia jugar i respirar l'aire fresc i pur dels camps que encerclaven la casa.

Al seu voltant tot canviava encara que ell no ho percebia. Els uns i els altres, com en un espectacle de titelles gegant, anaven sortint de l'escena. Quan això succeïa, la resta d'habitants vestia de negre i es passava una nit en blanc. Però després tot tornava a ser com sempre, encara que amb un de menys. Feia el cort fort cada vegada que passava una cosa així. Sense gairebé saber com, havia reduït el ritme de la diversió però seguia tenint la mateixa gana que de petit. Però ell no reparava massa tot això. Era fidel a la seva rutina, com un esclau lligat a la quotidianitat i que per mandra o comoditat ni tan sols intenta trencar el fi i delicat fil que uneix les obligacions amb les satisfaccions. Amb la seva mirada buscava el contacte amb el seu entorn, però poques vegades tenia èxit. Com de naixement no podia parlar, el llenguatge dels gestos va ser sempre el seu mitjà de comunicació. A poc a poc els altres van anar desapareixent fins que un dia es quedà sol i marxà d'aquell lloc. Sense ningú que es fes càrrec la ballà magre vagant desorientat pels carrers. De tant en tant freqüentant la companyia ocasional d'altres com ell fins que un dia com per casualitat ensopegà amb la casa. Amb prou feines hi entrava llum i semblava completament deshabitada.

No sabia quant de temps havia passat des de llavors. No entenia res. Ja era bastant gran i se sentia cansat per poc que fos l'esforç. Fins hi tot una mica de pols li feia esternudar. Però es va posar a buscar i no va parar de donar voltes per tots els racons. No sabia per què però no parava de recórrer tots els passadissos i habitacions. Si hagués pogut hauria tornat a buscar sota les pedres. Al final, esgotat i sense resultat es sentí sol i abandonat i es va estirar a ploriquejar. La infància feliç amb la menjadora plena i les carícies estaven ja en un recòndit racó de la memòria, gairebé perdudes. Tenia els ulls humits i la visió era molt borrosa. Cregué veure com unes llums blanques que sortien de les parets. No tingué por. Remenà la cua i es deixà acaronar No va tenir forces per bordar d'alegria i deixà anar el seu darrer sospir.

Dedicat a en Tupi, el gos de la meva amiga Núria Casajuana. Els millors homenatges s'han de fer en vida i així he fet.


© Manel Aljama (octubre, 2010)
© Foto Marta Aljama (gener 2008), editada electrònicament.

2 comentaris:

  1. ES UNA HISTORIA MOLT TENDRE.

    JO SEMPRE DIC QUE ELS GOSSETS TENEN DE TINDRE EL SEU CEL.
    PERQUE SON TAN FIDELS I BONS.

    UNA ABRAÇADA, Montserrat

    ResponElimina
  2. Has sabut escriure una història molt real, que arriba al cor.
    El cel d'un gos ha de ser el seu amo o mestressa. També tenen el seu infern, la majoria.
    Com tots nosaltres, ¿no et sembla?

    ResponElimina