dimarts, 30 de març de 2010

Obeïm ordres

L'estança era molt petita, més aviat estreta. Hi havia poca  llum. Tan sols un llum articulat a sobre d'una taula metàl•lica que encarat, gairebé enlluernava l'individu que estava lligat a una cadira. Tenia el cap deixat caure sobre l'espatlla esquerra. Els seus ulls estaven tancats i els pòmuls li cremaven. Un fil de sang lliscava per l'entreoberta comissura dels llavis. No estava mort ja que s'escoltava un fatigós i esforçat alè. S’obrí una porta i entrà una mica més de llum. Van irrompre dos individus que descendiren els dos esglaons que s'elevaven sobre l'entrada del quart. Tancaren la porta.
—¡Caram! El nen vol fer nones! —digué el que va arribar primer a la vora del reu.
—¡Doncs li despertem! ¡I ara! —va dir el segon mentre propinava un cop de puny al plexe solar del torturat que es queixà i deixà anar una glopada de saliva sangonosa.
—Vols més? —el va interpel•lar tot just després de propinar-li el cop. No respongué. Però el degoteig començava a ser hemorràgia. El botxí feu un gest d'assestar-li un cop al cap però el primer li agafà el braç amb fermesa.
—¡Espera una mica! Encara ha de durar.
—¡Quin malparit! —va respondre però escridassant al martiritzat— Quina sort tens!
El seu company pujà la breu escala de dos esglaons i assolí la porta. Va sortir deixant-la entretancada amb l'habitació sumida en una foscor trencada únicament per la incandescència de la llum articulada. No trigà massa. Tornà amb una galleda metàl•lica plena d'aigua que brillava en la penombra.
—Té —digué al seu company perquè agafés la galleda—, li donarem un descans.
L'altre l’agafà amb les dues mans, va fer un pas cap a enrere i li llençà el contingut. L'home gairebé s'ofegà. Començà a tossir sense atrevir-se a obrir els ulls. Redreçar el seu cap. El portador de l'aigua baixà una mica el llum articulat potser perquè no s'encegués del tot.
—¡Vinga! Confessa d'una puta vegada! ¡Has begut oli! ¡Ho sabem tot!
—¡Vull veure el meu advocat! —va respondre amb veu entretallada el reclús.
—¿Per quin sets sous hem de fer això? ¿Perquè tinguis un judici just? Perquè paguis una multa? Per a ser més just? —respongué l'agressor—. Aquest no és el nostre estil. Ja estem cansats i ara apliquem les nostres pròpies regles i el nostre propi mètode. Has entès?
—Nosaltres —afegí el que semblava un comandament—, obeïm ordres. Se'ns ha dit que has comprat música en el "top-manta"; i a més tenim les proves. Des de la societat d'autors ens han dit que et donem una lliçó i que acabem amb tu. Què guanyem portant-te a la justícia? Respon?

© Manel Aljama (febrer 2009)

4 comentaris:

  1. De moment sembla ficció però quan veiem els nomenats "inspectors" de la societat que diu defensar els autors amenaçant i intimidant els comerços que tenen un aparell de ràdio sintonitzant una emissora, que ja ha pagat el maleït cànon, em fa recordar altres temps. Per sort, encara tot pot girar en sentit contrari.

    ResponElimina
  2. Hola Manel:Quan es va morir la meva mare, vareig recitar el Cant Espiritual de Maragall a la Ceremónia de despedida, en el Tanatori.

    I ara dic:

    Multarian també per això?

    Ja s´están passant massa.

    Molt bona la teva entrada.

    Un abraçada.mMntserrat

    ResponElimina
  3. Montse,
    No tinc el teu email per respondre't i agrair-te. La resposta és que malauradament SI. S'emporten el 10% del taquillatge de qualsevol espectacle on hi hagi música, encara que sigui benèfic o els autors hagin renunciats als seus drets!!! En aquest cas, cal que es faci un sol·licitud perquè et tornin els diners. També casaments, comunions i és clar els funerals.
    Si ens posem en la seva manera de pensar (em nego a dir-li lògica) et podrien reclamar pel fet de xiular una cançó pel carrer. No ho fan perquè ja en deuen tenir prou.

    ResponElimina
  4. Tens un a gran habilitat descriptiva, el relat et fa viure una situació tensa, que finalment posa en evidència la incongruència de situacions insòlites per la magnitud del problema.
    Felicitats ¡
    Raimunda

    ResponElimina