dilluns, 1 de març de 2010

Là, à gauche



Es va tocar la panxa només tancar la porta darrere seu. Últimament trobava els dinars de Brasserie Lipp una mica més pesats del normal. Era però obligatòria l'assistència. No fos que pensessin que s'havia tornat dissident. Ara havia d'agafar el metro i apropar-se fins a la Place de la Concorde. "No és precisament el lloc més discret per trobar-se”, pensà. Encara pul·lulaven en les seves oïdes les sirenes i els xiulets de la policia. Els batecs del seu cor a mil revolucions i aquell suau tacte de la pell de Suzanne. Mentre ells, amagats, es van lliurar a la diversió amorosa, els seus coreligionaris no van deixar cap llamborda sobre l'asfalt. Per fortuna les quatre velletes que habitaven aquell pati de veïns estaven més pendents dels enfrontaments al Boulevard de Montparnasse que del que dos joves podien fer o descobrir amb els seus cossos. "Potser el risc o la novetat li van excitar llavors" — pensava—, “o potser no li vaig agradar prou". Van trobar, un tombant, un “cul de sac” i una porta sense tancar. No dubtaren de perdre's i deixar als altres la revolució. No es van tornar a veure. Ell  reprengué les seves activitats contestatàries que ara eren una mica més clandestines. Caminava a poc a poc, sense ganes. En una paret encara es llegia la pintada que deia "Sous les pavés la plage" (sota les llambordes, la platja), però Gerard havia comprovat que sota les llambordes no hi havia aigua, tan sols sorra negra. I si baixava encara més, l'únic líquid era la brutícia del clavegueram. No podia treure's del cap el tacte dels pits de Suzanne, amb les seves mans empresonades sota el jersei. Ni tampoc els seus llavis carnosos i enrojolats, presa de l'excitació. A l'altre costat de la tàpia, crits, cops i ulular de sirenes. Els esbufecs de l'amor quedaven ofegats per la batalla. En una marquesina d'anuncis, al costat de l'estació del metro es podia llegir "Soyez réalistes, demandez l'impossible" (sigueu realistes, demaneu l'impossible). Pensà que li tornaria a demanar per sortir. Encara que no es posava al telèfon quan la trucava al de la feina o al de la residència d'estudiants on deia que dormia. De fet, quan va indagar una mica més, va saber que feia molt que no visitava el dormitori comunal.
En arribar al lloc de la cita al bell mig de turistes i gendarmes amables, va recollir el paquet amb els pamflets. Certament era el lloc més segur per a aquest tipus d'intercanvis. Tornà a la mansarda que feia les vegades de résistance (resistència) i comitè de direcció. Després del tancament de La Sorbonne no tenien on anar. Quan acabà l'encàrrec es dirigí una altra vegada al Cafè de Flore.
—Allà, a l'esquerra —havia dit ella tot just localitzar la portella que donava al pati interior. El carreró no era gaire segur. Ell la va seguir com un aneguet i en la seva ment es tornà a repetir la  resta de la història.
I allà estava ell plantat i només posat en els seus pensaments i en l'oblit. Removia amb força i monotonia la cullereta mentre a la mà tenia un Gauloises encès. Les volutes niades van formar la figura Suzanne. La tornaria a veure? —es preguntà—, mentre posava la mirada en l'infinit i se submergia una altra vegada en els records.         

© Là à gauche (allà a l'esquerra) Manel Aljama (febrer 2010)
Fotografia d'autor desconegut trobada a Internet

4 comentaris:

  1. Hola Manel: M´agradat aquest relat.
    L´acció pasa en el Maig del 68?.
    Aleshores jo tenía 19 anys. Però m´enrecordo prou d´aquella revolte de la joventud.

    Una abraçada. Montserrat

    ResponElimina
  2. No m'estranya, sobretot si a La Lipp va demanar choucrutte amb genoll de porc i salsitxes. Terriblement pesant. Un relat molt interessant :)

    ResponElimina
  3. Una visiteta pel teu blog, Manel, i animar-te a continuar escrivint, que l'ofici continuat ensenya per la pràctica.

    Olga X.

    ResponElimina
  4. Aquest relat potser un bon tema d'un gran llibre.Felicitats!
    Aprofito l'avinentesa per contestar la teva pregunta...
    Cada persona fa diferents interpretacions del mateix text ,per aquest motiu és tan enriquidor escoltar els altres matisos que cadascú hi troba.
    La teva visió pren una vessant que cal tenir en compte i que t’agredeixo.
    En aquest poema jo hi robo la melangia d’una persona que se sent sola i puja a les golfes ,per escoltar els seus sentiments , la contemplació dels seus records d’infantesa l’ajuden a reeixir amb il•lusió

    ResponElimina