dimecres, 14 d’octubre de 2009

Ho havia vist en colors



Innocenci sortí de la boca del metro de la Plaça d'Espanya a Madrid. En veure el rètol pensà que aquell lloc, i el mot ignomínia, en tenien alguna relació però no va saber trobar-ne quina. Havia acudit a la capital de l'Estat, com tants, a fer unes gestions administratives impossibles de fer a la seva regió perifèrica des de la imposició del Decret Regional de Nova Planta, l'any 2014. Caminà per la vorera dreta de la Gran Via, fins la cruïlla on el carrer passa a dir-se "de la Princesa". Volia creuar a l'altra banda i no va poder. Els dos costats del carrer eren plens de gom a gom. La gent amuntegada volia passar però un exèrcit de la Guàrdia Urbana l'hi impedia. Al carril del costat de la plaça els cotxes estaven aturats, l'altre era lliure, completament lliure i buit. De sobte, advertí el soroll dels clàxons dels cotxes retinguts als carrers adjacents. Els urbans semblaven sords. Completament sords. Feien servir els gestos i els xiulets de manera mecànica, sense esma. Sentí un brogit de motors que s'acostava per la dreta. Un destacament de motos de guàrdies vestits de gala. De no ser per la calor del moment i la color de l'ambient, cregué veure un reportatge del passat, d'aquells en blanc i negre que es projectaven als cinemes abans de les pel·lícules. Els de gala, duien l'uniforme blau amb gruixudes corretges i cinturons blancs. Darrera d'ells, un parell de cotxes negres de dol i de mort que hi anaven com perseguint-los. Aparegué un altre vehicle, blau i amb aspecte molt més pesat. El ciutadà es fixà en la bandereta que duia. Circulaven molt ràpid. Pensà si potser no fugien d'alguna malifeta. Innocenci comprengué la seva condició de súbdit. El poderós monarca amb el seu seguici feia del carrer part de la seva propietat privada i, els ciutadans reals o reials s'ho miraven des de la vora, com abans, com sempre? Al davant del vehicle blindat blau onejava la bandera de la Casa Reial. Tancava la comitiva una altra parella de vehicles blindats i una altra munió de motoristes de blau. Només podia diferenciar que ho havia vist en colors. Però l'amo del carrer circulà com abans, com el seu predecessor. Innocenci era un mar de dubtes: "tot això era real o reial?".

© Manel Aljama (octubre 2009)

6 comentaris:

  1. quin iuiu! vols dir que encara els pagarem les vacances? i jo que em pensava que ja ens n'hauríem deslliurat :( Un bon relat, malgraît tout :)

    ResponElimina
  2. Clidice:

    Gràcies pel teu comentari però mes per llegir-lo. M'ha passat de debó. Jo sóc l'Innocenci. Vaig anar la setmana passada a Madrid per altres motius i vaig veure al Borbó tal i com ho explico. La gent que treballa es va haver d'esperar a que "la comitiva real pase". La resta és invenció literària i que al pas que anem, la realitat superarà la ficció.

    Manel

    ResponElimina
  3. Penso que ja fa temps que la realitat supera la ficció.No cal que ens enganyem més.

    Una de les dues vegades que vaig estar a Madrid em van atracar, no anava sola, per sort. Un noi que acabava de sortir de la presó. Em va ensenyar el permís que li acabaven de concedir.El botí va ser de 800,-ptes., les monedes que portava a la butxaca.Sóc catalana i com que a Madrid ja es queden bona part dels impostos que paguem vaig aconseguir que almenys ell,el vídeo, les poques joies que portava posades i els diners que portava a la bossa, no se'ls quedés.

    Hi ha moltes coses que han de canviar. Que mentre uns treballem els altres se'ls gasten, siguin els sortits de la presó o els que van dalt d'un Rolls. I no importa el color del billet que es gasten aquest últims perquè segur que només en tenen de color lila.Un lila que tira a blau.Com la seva sang.:-)
    Algun dia es farà el referendum per a decidir si la gent vol realment la monarquia?.O els vampirs de sang blava,els d'abans i els d'ara, no beuen llet...

    Efectivament, com si res hagués canviat...de color.

    ResponElimina
  4. Bon relat, Manel. ;-)

    Realment una 'experiència traumàtica'..., tot i que... no sé si és més preocupant que facin esperar al poble a que la comitiva passi, o tots aquells de la 'España profunda' que a sobre els aplaudeixen, vitoregen, i que inclús ploren quan veuen que es casen...., dèu meu...(això em fa sentir veritable vergonya aliena)...!!

    Salutacions,

    Jordi

    ResponElimina
  5. La realidad nos supera ampliamente. Qué barbaridad! Un abrazo.

    ResponElimina
  6. Fins avui considerava el teu un relat aclaparador, però he tingut oportunitat de veure una concentració de nazis moteros, precedits per deu motos de la policia a tota hòstia de clàxons, músiques i llums, que han omplert la plaça de l'ajuntament de soroll i banderes espanyoles. I, entremig, quantidubi de "tunos" de les Canàries que visitaven la ciutat a tota capa, copa i gresca. Creu-me, vaig al·lucinar. I per postres dos pallassos en xanques que repartien caramels.
    ¿Què són els Borbons al costat dels nazis? ¿O potser tot és la mateixa purrialla?

    ResponElimina