dimarts, 22 de setembre de 2009

Trajectes Paral•lels

© Manel Aljama Gare de Oriente, Lisboa

L'autobús porta una mica més d'un minut de retard. Cada dia el mateix. "No passa res", pensa, "així tindré una altra ocasió". Just en la parada següent puja ella. Sempre porta un llibre d'aquests que en diuen "best-sellers". Contrasta amb el que duu ell. La seva mirada va d’un manual a l’altre, mentre que de gairell, la contempla. Cada cop hi dedica més estona. Ella espera pacientment fins a trobar acomodament en algun seient lliure entre les files del fons del vehicle, les que més sofreixen els sotracs. Durant el trajecte, a aquesta hora del matí, cada passatger que puja o baixa té la seva pròpia història d'esforç i de silenci forçat, potser perquè no es té res que dir ni tampoc a ningú amatent que li escolti. Ningú està per gust i no es tracta d'un viatge turístic. Ho saben, i detesten aquests lletrerets cívics enganxats en les finestres i que tapen la visibilitat. Els seus ulls tornen a ella. No deixa d’bservar-la, i per a dissimular, desvia la seva atenció del llibre cap a les portes que s'obren en cada aturada. Després, aprofita el recorregut del passatger fins que troba seient i així, de passada, contemplar-la una altra vegada. Vesteix informal, amb aquest aire de frescor i serietat que la majoria de les dones saben aconseguir. No li treu l'ull de damunt. Coninua llegint. L'autobús segueix amb el recorregut de sempre. S'inventa mil històries sobre la seva vida el seu passat o el seu futur. Gairebé totes les històries acaben en dubte.

Ell torna la mirada cap al seu llibre. Almenys sembla que segueix llegint o dissimula. Es pregunta si és només ell qui fingeix llegir. Pensa que per a altra ocasió portarà un llibre més interessant. Deixa definitivament d'interessar-se per la lectura. Ja toca baixar-se. Pensa "un dia d'aquests aniré fins al final, fins a on es baixi”. Descendeix del vehicle i abans d'entrar en l'estació recull uns quants periòdics gratuïts. El trajecte és curt, tan sols tres parades. No dóna temps per a obrir altra vegada el llibre. Llambrega la premsa. Li semblen tots els periòdics idèntics i dolents. Quan baixi els llençarà a la paperera. Avui no porten res interessant. Intenta estalviar-se aquest esforç i vol deixar-los amagats entre un seient i el seu respatller. Cauen pel buit i rebutja definitivament la idea. Mira per un instant el portaequipatge i finalment els deixa en la paperera metàl•lica que ja té uns quants exemplars del dia. L'altaveu anuncia la seva estació. S'aixeca i camina cap a la porta. Serà el primer, com sempre. No vol saltar-se-la i perdre després gairebé tot una hora. Quan baixa, una dona que va en li tren i que fingia llegir, li observa amb atenció i es diu: "un dia d'aquests baixaré i li seguiré".

© Manel Aljama (agost 2009)

3 comentaris:

  1. Benvolgut Manel, continua treballant el conte, que és un gènere excel·lent. Busca situacions originals, horitzons amples, sorpresa de tant en tant. L'escriure fa feliç, però s'ha de treballar perquè, sobretot el conte, és un terreny difícil, amb el seu argument i el seu desenllaç.
    Gràcies per la meditada resposta d'ahir al meu post. La valoro molt. Avui aclareixo conceptes.
    Salut.

    ResponElimina
  2. Querido Manel,cuando pueda te leo.
    Un abrazo.Margot

    ResponElimina