dimarts, 29 de setembre de 2009

El moment



Havia defugit les freqüents revoltes que els seus afins protagonitzaven malgrat l'estricta vigilància que hi havia en tot el camp. Estava molt content i il·lusionat per haver superat la revisió mèdica sense més entrebancs. Josef Bronski, es creia digne del premi. Havia venut les racions de tabac de tot un mes per reunir els dos marcs que costava la festa. El sergent Zimmer, abrinat i ros pàl·lid com tots els seus, era l’oficial al càrrec del barracó 24. En contrast, els cabells arrissats i el prominent nas de Josef no podien amagar el seu origen. El militar duia a la ma un mocador blanc de finíssim lli amb el que feia viatges constants de la boca a la butxaca. Josef es va aixecar la màniga del pijama. El sergent va comprovar que el número de deu dígits que el visitant duia tatuat al braç coincidia amb el del pedaç que feia d'etiqueta al vestit de ratlles. Duia també al braç l’estrella de David, formada per un triangle groc, el color que havien triat pels hebreus, amb la punta cap amunt, i un triangle blau amb el vèrtex cap avall, que indicava la condició d’immigrant. A més, una estreta banda horitzontal verda a sobre de l’estrella l’atorgava el grau de KAPO. Això li donava dret a alguns privilegis sobre la resta de reclusos. Com si es tractés d’un meticulós cerimonial, el guardià, va fer una sèrie d’anotacions en el full de visites. A continuació i sense mirar-lo, agafà mecànicament els diners que Josef li oferia. Aixecar la vista hauria estat considerat un acte d’indisciplina, probablement punible de forma molt severa o tal vegada definitiva.
Passa 3846296220. El teu número d'habitació és la 5; tens mitja hora —li va ordenar.
Josef creuà el llindar i va poder apreciar per fi la diferència entre les duríssimes condicions del seu cobert i l’aparent comoditat d'aquell pavelló. No hi feia fred. Les parets havien estat folrades de vellut vermell i els ulls de bou que feien de finestres estaven tapats amb gruixudes cortines del mateix color. El terra tenia una moqueta una mica més fosca que esmorteïa el soroll que feia al caminar. L'estança estava dividida amb envans que si bé no arribaven al sostre permetien tenir petites i autèntiques habitacions numerades de l'1 al 10 i separades per un únic passadís central. Totes les portes eren tancades. No es sentia ni un xiuxiueig. Va arribar davant de la número 5. Pensà obrir directament, sense trucar. Dubtà. Recordà per un moment l'educació rebuda anys enrere a la sinagoga. Donà uns breus cops amb els artells. “Endavant” cregué escoltar. Obrí la porta.
Es va quedar esmaperdut. En un llit minúscul l'esperava Maria, una dona d'aspecte fràgil i malaltís, amb un cos poc atractiu, que segurament hagués acabat en el gas; capaç però de despertar més d'una sensació entre planyívola i compassiva. Va ser capturada després de la caiguda de la ciutat de Gdansk i que ara els invasors anomenaven Danzig. Atònita com ell, Maria Bronski, la seva germana seguia al llit.
És el moment —va dir Josef que no dubtà pas de continuar amb la celebració doncs pensà que potser seria el seu últim contacte carnal i mai més no en podria tenir cap altre, de moment.

© Manel Aljama ( versió setembre 2009, revisat 2011)

3 comentaris:

  1. Tot seguint uns bons consells i recomanacions torno a publicar un relat del mes d'abril però amb uns quants retocs que li calien però que amb les urgències m'havia deixat de banda.

    Manel

    ResponElimina