dilluns, 24 d’agost de 2009

Les quatre banderes de Martí i Pol


Tenia quatre banderes, 
tres les vaig perdre en combat;
La bandera que fa quatre 
l'he desada en un calaix. 
No la'n trauré fins que bufi 
ben fort el vent de llevant 
i s'endugui aquest mal aire 
que ens toca de respirar. 
Tenia quatre banderes , 
tres les vaig perdre en combat. 

Tenia un jardí amb tres arbres, 
un mal vent me'ls ha esfullat. 
Amb el jardí ple de fulles 
no fa de bon caminar. 
El mal vent encara bufa; 
Jo no em canso d'esperar: 
Per cada fulla caiguda 
als arbres hi neix un tany. 
Tenia un jardí amb tres arbres, 
un mal vent me'ls ha esfullat. 

De dos amors que tenia 
l'un en terra, l'altre en mar, 
el de terra l'empresonen, 
l'altre viu exiliat . 
Jo ni ploro pel de terra 
ni em lamento pel de mar. 
Plor i laments de què serveixen? 
Gent que lluiti és el que cal. 
De dos amors que tenia, 
l'un en terra , l'altre en mar. 

Tinc una llengua tan viva 
com les més vives que hi ha. 
Si quan parlo s'esparveren, 
jo que sí, em poso a cantar. 
Canto i canto i cantaria 
si pogués més fort i clar. 
Quan les cançons fossin pedres, 
vinga fones i al combat! 
Tinc una llengua tan viva 
com les més vives que hi ha. 

Amors, arbres i banderes 
són mots de bon recordar. 
Qui n'aprèn la cantarella 
mai més no l'oblidarà. 
Si de cas no l'heu apresa 
no us canseu de preguntar, 
que si els mots són com la pluja 
la terra som tots plegats. 
Amors, arbres i banderes 
són mots de bon recordar.

© Miquel Martí i Pol pel poema i Ramon SGAE Muntaner per la música.

2 comentaris:

  1. Encara tinc el vinil del professor i delegat SGAE, Ramon Muntaner. També en tinc CD i per descomptat llibres de Martí i Pol. L´únic que puc dir és:

    Jo ni ploro pel de terra
    ni em lamento pel de mar.
    Plor i laments de què serveixen?
    Gent que lluiti és el que cal.
    De dos amors que tenia,
    l'un en terra, l'altre en mar.

    ResponSuprimeix
  2. Ay, l'estimat Marti i Pol, encara els "savis" gosen dir que era un poeta menor. Com Benedetti...

    Jo vul aprendre, Manel, no sé si faig bé o si m'hauré de guardar els escrits al calaix, però la paraula és un arma, sempre, que cal saber portar a la mà, oi?

    una abraçada.

    25 / agost / 2009 15:04

    ResponSuprimeix