dilluns, 24 d’agost de 2009

Les quatre banderes de Martí i Pol



Tenia quatre banderes,
tres les vaig perdre en combat;
la bandera que fa quatre
l'he desada en un calaix.
No la'n trauré fins que bugi
ben fort el vent de llevant
i s'endugui aquest mal aire
que ens toca de respirar.
Tenia quatre banderes,
tres les vaig perdre en combat.

Tenia un jardí amb tres arbres,
un mal vent me'ls ha esfullat.
Amb el jardí ple de fulls
no fa de bon caminar.
El mal vent encara bufa;
jo no em canso d'esperar:
per cada fulla caiguda
als arbres hi neix un tany.
Tenia un jardí amb arbres,
un mal vent me'ls ha esfullat.

De dos amors que tenia,
l'un en terra, l'altre en mar,
el de terra l'empresonen,
l'altre viu exiliat.
Jo ni ploro pel de terra
ni em lamento pel de mar.
Plor i laments de què serveixen?
Gent que lluiti és el que cal.
De dos amors que tenia,
l'un en terra, l'altre en mar.

Rinc una llengua tan viva
com les més vives que hi ha.
Si quan parlo s'esparveren,
jo que sí, em poso a cantar.
Canto i canto i cantaria
si pogués més fort i clar.
Quan les cançons fossin pedres,
vinga fones i al combat!
Tinc una llengua tan viva
com les més vives que hi ha.

Amors, arbres i banderes
són mots de bon recordar.
Qui n'aprèn la cantarella
mai més no l'oblidarà.
Si de cas no l'heu apresa
no us canseu de preguntar,
que si els mots són com la pluja
la terra som tos plegats.
Amors, arbres i banderes
són mots de bon recordar.

© Miquel Martí i Pol pel poema i Ramon SGAE Muntaner per la música.

2 comentaris:

  1. Encara tinc el vinil del professor i delegat SGAE, Ramon Muntaner. També en tinc CD i per descomptat llibres de Martí i Pol. L´únic que puc dir és:

    Jo ni ploro pel de terra
    ni em lamento pel de mar.
    Plor i laments de què serveixen?
    Gent que lluiti és el que cal.
    De dos amors que tenia,
    l'un en terra, l'altre en mar.

    ResponElimina
  2. Ay, l'estimat Marti i Pol, encara els "savis" gosen dir que era un poeta menor. Com Benedetti...

    Jo vul aprendre, Manel, no sé si faig bé o si m'hauré de guardar els escrits al calaix, però la paraula és un arma, sempre, que cal saber portar a la mà, oi?

    una abraçada.

    25 / agost / 2009 15:04

    ResponElimina