dilluns, 24 d’agost del 2009

Les quatre banderes de Martí i Pol


Tenia quatre banderes, 
tres les vaig perdre en combat;
La bandera que fa quatre 
l'he desada en un calaix. 
No la'n trauré fins que bufi 
ben fort el vent de llevant 
i s'endugui aquest mal aire 
que ens toca de respirar. 
Tenia quatre banderes , 
tres les vaig perdre en combat. 

Tenia un jardí amb tres arbres, 
un mal vent me'ls ha esfullat. 
Amb el jardí ple de fulles 
no fa de bon caminar. 
El mal vent encara bufa; 
Jo no em canso d'esperar: 
Per cada fulla caiguda 
als arbres hi neix un tany. 
Tenia un jardí amb tres arbres, 
un mal vent me'ls ha esfullat. 

De dos amors que tenia 
l'un en terra, l'altre en mar, 
el de terra l'empresonen, 
l'altre viu exiliat . 
Jo ni ploro pel de terra 
ni em lamento pel de mar. 
Plor i laments de què serveixen? 
Gent que lluiti és el que cal. 
De dos amors que tenia, 
l'un en terra , l'altre en mar. 

Tinc una llengua tan viva 
com les més vives que hi ha. 
Si quan parlo s'esparveren, 
jo que sí, em poso a cantar. 
Canto i canto i cantaria 
si pogués més fort i clar. 
Quan les cançons fossin pedres, 
vinga fones i al combat! 
Tinc una llengua tan viva 
com les més vives que hi ha. 

Amors, arbres i banderes 
són mots de bon recordar. 
Qui n'aprèn la cantarella 
mai més no l'oblidarà. 
Si de cas no l'heu apresa 
no us canseu de preguntar, 
que si els mots són com la pluja 
la terra som tots plegats. 
Amors, arbres i banderes 
són mots de bon recordar.

© Miquel Martí i Pol pel poema i Ramon SGAE Muntaner per la música.

dimecres, 19 d’agost del 2009

Vincent



Don McLean's Vincent (Starry,Starry Night) Almost all images created by Vincent Van- Gogh. Song by Don McLean I in no way assume any credit for song or images.

Vincent - Don McLean

Starry, starry night
Paint your palette blue and gray
Look out on a summer's day
With eyes that know the darkness in my soul
Shadows on the hills
Sketch the trees and the daffodils
Catch the breeze and the winter chills
In colors on the snowy linen land

Now I understand
What you tried to say to me
How you suffered for your sanity
How you tried to set them free
They would not listen they did not know how
Perhaps they'll listen now

Starry, starry night
Flaming flowers that brightly blaze
Swirling clouds in violet haze
Reflecting Vincent's eyes of China blue
Colors changing hue
Morning fields of amber grain
Weathered faces lined in pain
Are soothed beneath the artist's loving hand

Now I understand
What you tried to say to me
How you suffered for your sanity
How you tried to set them free
They would not listen they did not know how
Perhaps they'll listen now

For they could not love you
But still your love was true
And when no hope was left in sight
On that starry, starry night
You took your life as lovers often do
But I could have told you Vincent
This world was never meant for one as
beautiful as you

Starry, starry night
Portraits hung in empty halls
Frameless heads on nameless walls
With eyes that watch the world and can't forget
Like the strangers that you've met
The ragged men in ragged clothes
A silver thorn on a bloody rose
Lie crushed and broken on the virgin snow

Now I think I know
What you tried to say to me
How you suffered for your sanity
How you tried to set them free
They would not listen they're not listening still
Perhaps they never will


Lletra recopilada per Manel Aljama, publicat a Calaix de Sastre al 2009. Sense ànims de lucre.

Link: https://www.youtube.com/watch?v=oxHnRfhDmrk

diumenge, 9 d’agost del 2009

S’ha marxat

Font Internet

La nena, d’uns dos anys juga amb el pare al saló de casa seva. No n’hi ha gaire joguines. La imaginació fa que ells mateixos siguin titella i titellaire. Asseguts a terra, sembla que s’ho passen pipa. Ell fa com que es mor i es deixa caure d’esquena sobre els coixins que estan com caiguts sobre la tova, gegant i gruixuda estora de pèls. En veure això la filla corre a salvar-lo. Primer intentar aixecar-lo agafant-lo per les espatlles. Però quan es fixa que el pare te les cames aixecades, el seu cervell es posa a treballar i li empeny les cames cap a baix. Per la petita és tot un triomf. Mentre les cames baixen, el tronc del papa torna a aixecar-se. Esclata la rialla i li cau la pipa. El pare torna a repetir el gest i obté el mateix resultat. I així, ella, gaudeix del joc. Un cop i un altre, el pare es tomba al terra amb les cames enlaire. La nena tota decidida empeny les cames cap a terra fins que el tronc del pare torna a ser vertical. De sobte descobreix el truc o potser les regles no inventades del joc. Ara és ella mateixa, mig entre rialles que empeny el cos del pare cap a terra al temps que les seves cames pugen cap el cel. Ara, torna a empènyer les cames i el tronc torna a la posició vertical. No cap de goig. Com en una dansa de passos sabuts però mai ensenyats alternen els papers. I així va jugant i jugant mentre passa el temps o potser, com diuen els filòsofs, passen les persones.

La nena segueix jugant. Al poc s’adona de tot. Intenta en va reanimar el seu pare. Però ara no respon. El joc s’ha acabat. El pare s’ha marxat. El pare és mort.

© Manel Aljama, desembre de 2006