dimecres, 29 de juliol del 2009

Vacances i lectures

Cala Montgó - font: Internet

Marxo de vacances. Aqui un petit recull de lectures. No busqueu "Pilars", "Zafones" ni Larsson. Són però bons llibres que espero us faran passar una bona estona.

  • Raymond Chandler, La dama del Llac (novel·la negra i no és Larsson)
  • Amos Oz, Inesperadament al fons del bosc (en les llibreries està al costat del Zafón i ningú el mira)
  • Najat El Hachmi, L'últim patriarca (un aire nou a la literatura, no us desagradarà com descriu les situacions més tenses)
  • Maria Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz (una gran escriptora)
  • Carme Riera, La meitat de l'Ànima (pels seguidors de Camus...)
  • Robert Fisher, El cavaller de l'armadura rovellada (pels que vulguin una mica de reflexió i autoajuda aquest llibre és bo i breu)

© Manel Aljama (juliol 2009)

divendres, 24 de juliol del 2009

El despertar del dragó

Font internet (modificat electr)

Després de sis llargs anys de recuperació Sun Li ja estava disposat per al retorn. Tenia només catorze anys quan els malvats còmplices del terratinent Tao Shu van violar a la seva germana i van matar el seu pare. La mare desesperada es va suïcidar llançant-se al riu. Sun fugí atemorit doncs cregué que tot el llogarret l'anava a culpabilitzar pel succeït. El pervers Shu havia propagat la idea que Li li havia demanat entrar al seu servei i formar part de la seva banda. Al camí Li va ser assaltat per uns bandits que, després de robar-li la bossa amb els últims diners que li quedaven, li trencaren cames i braços deixant-lo malferit al costat d'un rierol. Va ser recollit per Wun Tu, un monjo Shaolin, que va manar cridar uns quants acòlits perquè construïssin un rudimentari baiard amb què transportar-lo fins al temple.
El guariment complet dels seus ossos el va prendre un any. Dedicà els altres cinc a enfortir el cos i, sobre tot l'esperit. Començant des del més baix es convertí en el millor deixeble. Conreà la humilitat, la solidaritat i el més important, les arts marcials. La comunitat li va brindar la possibilitat de tornar a la seva antiga vida per fer justícia i restablir el seu honor. Per resposta, Sun Li deia sempre que estava bé així, que encara que no sabia què seria ara de la seva germana, ell preferia la vida monacal. A aquesta afirmació, el mestre responia cada vegada:
—Esperaré que estiguis preparat. Esperaré que siguis capaç de caminar sobre el paper d'arròs sense danyar-lo i, llavors, sabràs que haurà arribat el teu moment.
Sun Li guardava silenci i tenia molt present les restes sense vida de la seva mare estavellada a les roques, el cap decapitat del seu pare o la sang descendint per les cames de la seva germana després de l'ultratge.
El viatge de tornada durà uns mesos. Va voler prendre el seu temps. Un dels esbirros de Shu el va reconèixer. Com si fos en un entrenament es va desfer d'ell per sempre amb un parell de cops. Disfressat es dirigí fins al castell de Shu. Fingí demanar feina i el van acceptar. Una vegada dins trobà la seva germana, que feia de concubina al servei del Tao. Començar a eliminar els seus enemics. Encara que venien amb una actitud agressiva, en el fons semblaven no defensar-se i esperar que Li els propinés el cop definitiu i precís que els alleugerís les seves penes. Un a un acabà amb ells fins que només en quedà el Tao. Aquest agafà la germana i amenaçà amb degollar-la. En un gest de ràbia i per sorpresa, la noia, li va arrabassar el punyal i li va clavar al pit. Tao Shu es va agenollar de dolor proferint un crit. Finalment ella li va arrencar els ulls amb les seves ungles abans que caigués de morros al mig d'un confús bassal de sang.
De seguida van aparèixer els títols de crèdit, es van encendre els llums i el públic començà a aixecar-se de les seves butaques. Sempre m'ha agradat veure aquestes velles pel•lícules d'arts marcials. És una pena que ara no les programin ni a les filmoteques. Encara sort que els propietaris d'aquest cinema de barri van tenir aquesta genial idea.

© Manel Aljama (juliol 2009)

dimarts, 14 de juliol del 2009

Gràcies a Déu tot s’ha acabat

Hawley Crippen en 1911 Font: Internet (manipulada elect.)

Amb les màquines a la seva màxima potència el Laurentic agafaria el Montrose en un parell de dies. A bord anava Walter Dew l'inspector cap de Scotland Yard. Anys enrere havia guanyat renom en el famós cas de les prostitutes assassinades de WhiteChapel. Alguns rotatius encara dubtaven de la veracitat del mateix i fins i tot de l'existència de l'assassí a qui mai no li va posar el guant a sobre. Tot i així quan cessaren els crims l'inspector Dew va ser condecorat i ascendit. Ara l'objectiu de Walter era un altre. Els dos vaixells es dirigien, vorejant el Cercle Polar Àrtic, cap al Canadà, però Dew tenia la imperiosa necessitat d'arribar abans. Per aconseguir-ho comptava amb la maquinària del Laurentic, un vaixell més modern i més veloç que el que encara li portava la davantera. A bord del Montrose el seu capità havia ordenat reduir la marxa. Volia així col•laborar amb la justícia. Aliens a aquestes maniobres, Hawley Crippen i Ethel Le Neve que continuava pensant que el cabell curt com un noi no li quedava malament, esperaven finalitzar aviat la dilatada travessia de l'oceà. Una nova vida i, un futur millor, els esperava al Quebec. Per la seva part el Doctor Crippen que estava convençut que els seus profunds coneixements de química li proporcionarien una feina estable i ben pagada al Canadà, encara que no estava tan satisfet dels seus dots de persuasió. Doncs per culpa d'això es trobaven els dos a la nau. Sabia que havia aixecat sospites però ignorava que el van considerar el principal sospitós des del primer interrogatori. Hawley era profundament religiós i era feliç amb si mateix. Creia que havia fet "el que calia" i no tenia res a témer; "Déu proveirà" es deia sempre abans d’anar al llit. S’introduí la mà a la butxaca davantera de la seva americana. Tocà convulsivament una vegada més el potet d'aconitina que s'havia dut per si les oracions no assortien efecte en el moment de lliurar-lo de qualsevol mal. Ethel, enamorada i aliena als tempestuosos pensaments del seu promès, gaudia del viatge. Faltaven tan sols quatre jornades per arribar a la seva destinació. Tenia la sensació que el trajecte s'allargava, que les jornades es feien eternes. Es va consolar pensant que el capità volia que el passatge gaudís així de les belleses polars que normalment els ciutadans europeus no tenen a l'abast de la seva vista. Quan es va anunciar que en menys de vint-i-quatre hores es començaria la maniobra d'atracada al port del Quebec, Dew va respirar alleugerit i Ethel es va omplir de joia perquè el creuer li havia suposat molts mareigs i regurgitacions. En aquell mateix matí l'embarcació es va detenir en alta mar. Ningú no sabia res. Es va manar pels altaveus que tots els viatgers romanguessin als seus camarots. Del Montrose es va obrir una escotilla i es va deixar caure una escala per la qual la policia del Canadà va poder abordar la nau. Els rebí el capità que va ser qui els va conduir al seu objectiu. Dins el doctor Crippen i Ethel desconeixien el que passava. Sentiren colpejar la porta amb insistència. Es va aixecar i va obrir. Davant es trobà de nou amb Dew que no va necessitar presentar-se. El va ensenyar l'ordre de detenció:
—Queda vostè detingut, se l'acusa de l'assassinat i esquarterament de la seva esposa Cora Crippen. Vam trobar les restes al seu domicili el dia després de seu fugida.
—Gràcies a Déu tot s'ha acabat —respongué el Doctor Crippen mentre posava instintivament la seva mà a la butxaca per comprovar si encara disposava del potet...

© Manel Aljama (maig 2009)