diumenge, 14 de juny de 2009

No sé llegir

Font: Internet La Setmana Tràgica

Les feligreses més ressagades feia estona que havien fugit. El boterut rector preferí amagar-se en un vell confessionari. Volia salvar o potser apropiar-se almenys del reliquiari que estava revestit en or. Feia ja temps que la fe no era l'objectiu de la seva vida. La calor era sufocant dintre d'aquell armari de fusta i la suor xopava la polsegosa sotana. La seva respiració era agitada. Pensà que el cor anava a rebentar-li les costelles. Escoltà aproximar-se l'avalot i els passos de la munió més famolenca de justícia que de menjar. Cregué olorar el foc de les torxes enceses. No va poder frenar els seus esfínters
—Això és l'Apocalipsi! He begut oli! Ha arribat la meva hora! —digué en ser descobert tot agenollat. Féu el senyal de la creu. Els presents, encara que no es rentaven sovint, van fer un gest de fàstic quan van sentir la fortor. El moviment de les flames accentuava o endolcia els rostres.
—No se'ns queixi, mossèn, només estem netejant aquesta merda podrida que és la seva “mare” església —respongué qui semblava remenar les cireres en aquell moment—. Vinga, emporti's una mica, però només una cosa. —Vostè ens perdoni però no volem ni cures ni amos i tampoc volem anar a la guerra, que som reservistes amb nens de budell buit.
El capellà no digué ni mitja paraula. Li deixaren marxar. Malgrat l ‘enorme panxa sortí cames ajudeu-me com si fos un llebrer. Li van permetre dur-se el reliquiari i l’import de les almoines. Tot seguit començà el saqueig. La gentada va recórrer les dependències farcides de retaules i imatges litúrgiques. El seu analfabetisme els impedia valorar qualsevol bellesa artística. Entraren en la part que pertanyia al convent. En el passadís trobaren una sèrie de portes baixes que donaven a cambres cegues i sense mobles. Van quedar astorats. Semblava una sala de tortura. Havia una cadenes per lligar de peus i mans penjada del sostre. La resta, els més exaltats, anaren cap el claustre. No van tenir dificultat a regirar la terra. La seva sorpresa no va ser menor doncs feia poc que s'havien fet enterraments. Descobriren fetus embolicats en draps juntament amb altres esquelets de nens i el d'alguna que altra novícia momificada amb parracs.
—Ep, això que està escrit aquí, em sembla que no és cristià... tu que dius? —preguntà un dels visitants mentre sostenia la teia encesa per a il•luminar una làpida escrita en estranys caràcters i decorada amb crucifixos invertits.
—Vés a saber! —Respongué l’altre que també enarborava la seva torxa—, Jo no sé llegir. A més, el sostre és de fusta, cremem a aquests cures d'una maleïda vegada —va concloure decidit.
No dubtaren pas. En tota la ciutat com de forma sincronitzada començà la cerimònia de purificació. Nombroses i enormes columnes de fum i flames s’alçaren pertot arreu. Pillatge i saqueig incontrolat es va convertir en habitual. La batalla es lliurava barri a barri, carrer a carrer. Els membres de la Guàrdia d'Assalt que no havien pogut desertar intentaven protegir-se per a salvar les seves vides. Trets i canonades i amb més morts entre els pàries desheretats que entre els burgesos i els clergues. El municipi guanyà de totes maneres terrenys per a unes quantes places i parcs públics. La premsa parlà de revolució i assenyalà com cap de turc a un maçó defensor del lliure ensenyament. I la Inquisició que es feia encara dir Sant Ofici cregué tenir una raó més per a la seva venjança sumaríssima.

© Manel Aljama, maig de 2009

2 comentaris:

  1. M'ha fet particular gràcia aquella expressió "No va poder frenar els seus esfínters..".., si senyor, una manera molt 'polite' de dir-ho... ;-D

    ResponElimina
  2. doncs m'ha semblat molt especial aquesta a mi: "No dubtaren pas. En tota la ciutat com de forma sincronitzada començà la cerimònia de purificació."
    Temps difícils i de trencament, malauradament les momies ens perseguiran sempre, son immortals.

    gràcies manel, pesl teus comentaris, ajuda a seguir i a reeixir en l'experiència.

    seguim en contacte.

    maliae

    ResponElimina