dilluns, 22 de juny de 2009

El senyor Joan


En aquella hora de la tarda quan el sol encara no s'havia acabat de pondre i les estrelles s'havien avançat, en el moment en què la calor de la pròxima canícula havia fet un avenç impetuós i sobtat, el senyor Joan sortí al balcó a respirar la càlida brisa vespertina. Aquell capvespre no era d'un dia ordinari. El senyor Joan, embotit en el seu batí vell però noble, aguantava expectant el desenvolupament de la festivitat. Sec i escardalenc, vorejava els setanta i l'únic que conservava ferm era el seu bigoti, digne de les velles i casposes pel•lícules de la postguerra espanyola amb què tant es divertia en el seu vetust aparell reproductor de VHS. Ple de fúria havia amenaçat els nois. No esperaven una reacció així. Tampoc ell que sempre era una mica afalagador amb ells. El teixit que li aïllava de la serena començava a ser massa càlid per a aquella època de l'any. Aquella nit segons el vell costum anava a ser de fogueres. Pensava que amb tanta modernitat les tradicions prescindibles es perdrien. Ja no faria falta exercir de policia i de salvaguarda dels sans costums i del respecte mutu entre els conciutadans. Però encara tenia un cert temor que la gleva, la gent ordinària, la que no era com ell, insistís a repetir la festa pagana que l'anava a perjudicar únicament a ell. Perquè més que la celebració popular, el que li preocupava de veritat era que sofrissin les seves plantes. Que sortissin malmeses les seves roses, les seves clavellines de mort i les glicines que havia anat sembrant i regant al llarg de tot un any; perquè ara amb un coet llançat vés a saber d’on li destrossés el seu particular jardí de balcó. S’havia acabat el bròquil segons el senyor Joan. Havia aguantat la mort del dictador, les autonomies, la llei del divorci i un munt de normes del més indesitjables. Però no, mai no celebraria la seva onomàstica. La revetlla de San Joan hauria d'estar prohibida, pensava el senyor Joan. Si ningú no intervenia ell faria mans i mànigues per evitar-ho. Es disposava a passar tota la nit en previsió de que algun marrec trenqués l'harmonia del seu jardí. Per això havia omplert el rebost d'abundant munició. Anava a vendre cara la seva derrota.

© Manel Aljama (juny 2009)

3 comentaris:

  1. Caram! ara m'he quedat amb el dubte de quina munició? Bon relat :)

    ResponElimina
  2. Gràcies per llegir-me i pel teu comentari. La literatura és això: provocar empatia i sensacions al lector i donar-li una sopresa o deixar-lo amb el dubte...

    ResponElimina