diumenge, 15 de febrer de 2009

L’Entrevista

De font internet: manipulada

S'havia vestit per a l'ocasió, amb el millor conjunt que tenia, ni molt modern ni excessivament seriós o clàssic. Jovençana i amb vint-i-set anys estava en una edat difícil per a trobar ocupació. Havia superat la primera prova en el procés de selecció, doncs el seu currículum, imprès en delicat paper pergamí de noranta grams, no havia acabat en la paperera. La resposta immediata quan sonà el seu telèfon mòbil li donà encara més esperances de poder deixar l'atur després de ser acomiadada de l'oficina d'un magatzem de materials per a la construcció.
—Ensenya'm els pits! Vinga! —Es quedà garratibada quan va escoltar les paraules del seu entrevistador.
Agapito, el seu interlocutor, era així, directe i sense contemplacions. De baixa alçària, als seus cinquanta-set anys encara lluïa cabell, però greixós. Duia un vestit molt fosc que no es podia determinar si era marró o negre. Perfumat fins a la medul•la, coronava els dits de les seves mans amb un ventall de grans anells i segells d'allò més variat. En la solapa de l'americana portava l'emblema d'un partit conservador. Se sap que va començar com apoderat de banca en la caixa rural del seu poble. Això fins que es va marxar o va ser acomiadat que tampoc se sap amb certesa. També havia estat regidor amb diversos partits des de l'època de la transició. Fins i tot en la dictadura ocupà alguna direcció general de foment i contractes. Sempre tenia relacions amb operacions immobiliàries que ara ja estaven extintes. Es passà llavors al bàndol de les financeres o "refinanceres". Ara estava entrevistant a una candidata per a la nova oficina de la ciutat.
—Perdona nena! —digué com volent esmenar la plana—, és que per un moment, en veure que per a aquesta feina no ets el que busco, potser t'interessi el meu altre negoci, un club exclusiu per a homes que tinc als afores, en la carretera del Saler. Jo que tu m'ho pensava. És un treball que a més de donar-te molts diners i sortir de pobre, et pot obrir moltes portes. Ara els joves ho voleu tot ràpid. Un pis, un treball ben pagat, un viatge a Cancún. Tot això sense doblegar l'esquena. Cal guanyar-se'l!
—Deixi'l. No m'interessa —la candidata li va tallar i es va anar sense si més no haver-se assegut.

© Manel Aljama (maljama) febrer 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada