dimarts, 15 de desembre de 2009

Inventari d'un carrer

© Foto Manel Aljama


Un comerç de queviures,
tenia tot el que era necessari per sobreviure.
Un sastre coix, teixia molt bé, deien.
Una botiga de confecció,
sempre el tracte personal.
Un estanc,
en venien retallables també, treballs manuals els anomenaven.
Un fuster que era excombatent, dels que van guanyar la guerra i que estava casat amb una catalana;
es feia dir ebenista i evidentment, era ebenista.
Una perruqueria,
com sempre, la perruquera es deia Mari Carmen.
Una farmàcia,
sempre amb bata blanca
Dos mecànics,
un d'ells planxista
Un altre comerç de roba, de gèneres de punt,
hi anava de fira en fira
Una sabateria,
el sabater era de Terol.
Un forn
i a prop, una acadèmia, "de pagu" en deien, una botiga de televisors (l'amo desaparegué abandonant la família), un basar i un innombrable nombre de bars.
No estava pavimentat i no n'havia gaire llum.
D'això, ja no en queda res.
El carrer és solitari,
amb voreres amples i asfaltat
i la llum és d'estalvi, de color groc.
Ningú passa pel carrer.
El carrer és mort.

© Manel Aljama (desembre 2009)

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Ho havia vist en colors



Innocenci sortí de la boca del metro de la Plaça d'Espanya a Madrid. En veure el rètol pensà que aquell lloc, i el mot ignomínia, en tenien alguna relació però no va saber trobar-ne quina. Havia acudit a la capital de l'Estat, com tants, a fer unes gestions administratives impossibles de fer a la seva regió perifèrica des de la imposició del Decret Regional de Nova Planta, l'any 2014. Caminà per la vorera dreta de la Gran Via, fins la cruïlla on el carrer passa a dir-se "de la Princesa". Volia creuar a l'altra banda i no va poder. Els dos costats del carrer eren plens de gom a gom. La gent amuntegada volia passar però un exèrcit de la Guàrdia Urbana l'hi impedia. Al carril del costat de la plaça els cotxes estaven aturats, l'altre era lliure, completament lliure i buit. De sobte, advertí el soroll dels clàxons dels cotxes retinguts als carrers adjacents. Els urbans semblaven sords. Completament sords. Feien servir els gestos i els xiulets de manera mecànica, sense esma. Sentí un brogit de motors que s'acostava per la dreta. Un destacament de motos de guàrdies vestits de gala. De no ser per la calor del moment i la color de l'ambient, cregué veure un reportatge del passat, d'aquells en blanc i negre que es projectaven als cinemes abans de les pel·lícules. Els de gala, duien l'uniforme blau amb gruixudes corretges i cinturons blancs. Darrera d'ells, un parell de cotxes negres de dol i de mort que hi anaven com perseguint-los. Aparegué un altre vehicle, blau i amb aspecte molt més pesat. El ciutadà es fixà en la bandereta que duia. Circulaven molt ràpid. Pensà si potser no fugien d'alguna malifeta. Innocenci comprengué la seva condició de súbdit. El poderós monarca amb el seu seguici feia del carrer part de la seva propietat privada i, els ciutadans reals o reials s'ho miraven des de la vora, com abans, com sempre? Al davant del vehicle blindat blau onejava la bandera de la Casa Reial. Tancava la comitiva una altra parella de vehicles blindats i una altra munió de motoristes de blau. Només podia diferenciar que ho havia vist en colors. Però l'amo del carrer circulà com abans, com el seu predecessor. Innocenci era un mar de dubtes: "tot això era real o reial?".

© Manel Aljama (octubre 2009)

dimarts, 29 de setembre de 2009

El moment



Havia defugit les freqüents revoltes que els seus afins protagonitzaven malgrat l'estricta vigilància que hi havia en tot el camp. Estava molt content i il·lusionat per haver superat la revisió mèdica sense més entrebancs. Josef Bronski, es creia digne del premi. Havia venut les racions de tabac de tot un mes per reunir els dos marcs que costava la festa. El sergent Zimmer, abrinat i ros pàl·lid com tots els seus, era l’oficial al càrrec del barracó 24. En contrast, els cabells arrissats i el prominent nas de Josef no podien amagar el seu origen. El militar duia a la ma un mocador blanc de finíssim lli amb el que feia viatges constants de la boca a la butxaca. Josef es va aixecar la màniga del pijama. El sergent va comprovar que el número de deu dígits que el visitant duia tatuat al braç coincidia amb el del pedaç que feia d'etiqueta al vestit de ratlles. Duia també al braç l’estrella de David, formada per un triangle groc, el color que havien triat pels hebreus, amb la punta cap amunt, i un triangle blau amb el vèrtex cap avall, que indicava la condició d’immigrant. A més, una estreta banda horitzontal verda a sobre de l’estrella l’atorgava el grau de KAPO. Això li donava dret a alguns privilegis sobre la resta de reclusos. Com si es tractés d’un meticulós cerimonial, el guardià, va fer una sèrie d’anotacions en el full de visites. A continuació i sense mirar-lo, agafà mecànicament els diners que Josef li oferia. Aixecar la vista hauria estat considerat un acte d’indisciplina, probablement punible de forma molt severa o tal vegada definitiva.
Passa 3846296220. El teu número d'habitació és la 5; tens mitja hora —li va ordenar.
Josef creuà el llindar i va poder apreciar per fi la diferència entre les duríssimes condicions del seu cobert i l’aparent comoditat d'aquell pavelló. No hi feia fred. Les parets havien estat folrades de vellut vermell i els ulls de bou que feien de finestres estaven tapats amb gruixudes cortines del mateix color. El terra tenia una moqueta una mica més fosca que esmorteïa el soroll que feia al caminar. L'estança estava dividida amb envans que si bé no arribaven al sostre permetien tenir petites i autèntiques habitacions numerades de l'1 al 10 i separades per un únic passadís central. Totes les portes eren tancades. No es sentia ni un xiuxiueig. Va arribar davant de la número 5. Pensà obrir directament, sense trucar. Dubtà. Recordà per un moment l'educació rebuda anys enrere a la sinagoga. Donà uns breus cops amb els artells. “Endavant” cregué escoltar. Obrí la porta.
Es va quedar esmaperdut. En un llit minúscul l'esperava Maria, una dona d'aspecte fràgil i malaltís, amb un cos poc atractiu, que segurament hagués acabat en el gas; capaç però de despertar més d'una sensació entre planyívola i compassiva. Va ser capturada després de la caiguda de la ciutat de Gdansk i que ara els invasors anomenaven Danzig. Atònita com ell, Maria Bronski, la seva germana seguia al llit.
És el moment —va dir Josef que no dubtà pas de continuar amb la celebració doncs pensà que potser seria el seu últim contacte carnal i mai més no en podria tenir cap altre, de moment.

© Manel Aljama ( versió setembre 2009, revisat 2011)

dimarts, 22 de setembre de 2009

Trajectes Paral•lels

© Manel Aljama Gare de Oriente, Lisboa

L'autobús porta una mica més d'un minut de retard. Cada dia el mateix. "No passa res", pensa, "així tindré una altra ocasió". Just en la parada següent puja ella. Sempre porta un llibre d'aquests que en diuen "best-sellers". Contrasta amb el que duu ell. La seva mirada va d’un manual a l’altre, mentre que de gairell, la contempla. Cada cop hi dedica més estona. Ella espera pacientment fins a trobar acomodament en algun seient lliure entre les files del fons del vehicle, les que més sofreixen els sotracs. Durant el trajecte, a aquesta hora del matí, cada passatger que puja o baixa té la seva pròpia història d'esforç i de silenci forçat, potser perquè no es té res que dir ni tampoc a ningú amatent que li escolti. Ningú està per gust i no es tracta d'un viatge turístic. Ho saben, i detesten aquests lletrerets cívics enganxats en les finestres i que tapen la visibilitat. Els seus ulls tornen a ella. No deixa d’bservar-la, i per a dissimular, desvia la seva atenció del llibre cap a les portes que s'obren en cada aturada. Després, aprofita el recorregut del passatger fins que troba seient i així, de passada, contemplar-la una altra vegada. Vesteix informal, amb aquest aire de frescor i serietat que la majoria de les dones saben aconseguir. No li treu l'ull de damunt. Coninua llegint. L'autobús segueix amb el recorregut de sempre. S'inventa mil històries sobre la seva vida el seu passat o el seu futur. Gairebé totes les històries acaben en dubte.

Ell torna la mirada cap al seu llibre. Almenys sembla que segueix llegint o dissimula. Es pregunta si és només ell qui fingeix llegir. Pensa que per a altra ocasió portarà un llibre més interessant. Deixa definitivament d'interessar-se per la lectura. Ja toca baixar-se. Pensa "un dia d'aquests aniré fins al final, fins a on es baixi”. Descendeix del vehicle i abans d'entrar en l'estació recull uns quants periòdics gratuïts. El trajecte és curt, tan sols tres parades. No dóna temps per a obrir altra vegada el llibre. Llambrega la premsa. Li semblen tots els periòdics idèntics i dolents. Quan baixi els llençarà a la paperera. Avui no porten res interessant. Intenta estalviar-se aquest esforç i vol deixar-los amagats entre un seient i el seu respatller. Cauen pel buit i rebutja definitivament la idea. Mira per un instant el portaequipatge i finalment els deixa en la paperera metàl•lica que ja té uns quants exemplars del dia. L'altaveu anuncia la seva estació. S'aixeca i camina cap a la porta. Serà el primer, com sempre. No vol saltar-se-la i perdre després gairebé tot una hora. Quan baixa, una dona que va en li tren i que fingia llegir, li observa amb atenció i es diu: "un dia d'aquests baixaré i li seguiré".

© Manel Aljama (agost 2009)

dissabte, 12 de setembre de 2009

L’enigma Poupardin

font internet Louvre cap el 1911

L'inspector cap de la Policia de París, Gerard Poupardin estava plenament satisfet rebent les felicitacions dels presents a la festa que gairebé podia dir-se que es feia en el seu honor. S'havia reobert el Saló Carré del Museu del Louvre, el que es dedicava a la pintura italiana del segle XVI. En aquesta ocasió estava engalanat amb cintes amb els colors de la bandera de la "République". Va rebre no només elogis per part del prefecte de policia sinó també del mateix Armand Fallières el president de la "Troisième République" ja que el cas s'havia convertit en un tema d'estat.
Els operaris de neteja també havien estat convidats a la festa i a més havien estat condecorats. Aprofitaren l'ocasió per substituir el vi dolent de les seves habituals borratxeres per l'exquisit champagne de la celebració. Hi havia el doble de vigilància d'un dia normal potser no pel quadre que havia tornat sencer al museu sinó per la presència de diputats i altres càrrecs temorosos de deixar-se veure en públic sense cap protecció. Tot eren afalacs per a Gerard Poupardin. Se l'equiparava amb un heroi nacional ja que havia tornat la "Mona Llisa" intacta i havia detingut Vincenzo Perugia, el principal sospitós del robatori. A totes les converses es comptaven anècdotes de l'eficaç treball de l'inspector, de la seva astúcia en donar amb el parador dels malfactors i de com detingué la banda.
—I com sap vostè que el detingut no és el fanàtic italià i el pintor de parets que diu ser, sinó un home de palla al servei d'un falsificador de renom com es diu? Què feia un home com ell en poder d'una llista amb els set més importants compradors d'obres d'art robades? Gerard! Com pot demostrar que en tot aquest temps el falsificador no va poder fer fins set còpies, potser més, de l'original i, haver-nos tornat una falsificació junt amb el desgraciat de Perugia?
—I com pot provar tot això? No és més que un rumor. Jo potser no pugui provar amb total exactitud el meu argument però vostè Gaston, tampoc el seu. No m'amargui la festa si us plau. Brindem pel nou any 1912.

© Manel Aljama (maig 2009)

dimarts, 1 de setembre de 2009

Jo sóc la llum

© Manel Aljama (modif elect)

Roberto se sentia molt content, ple d'alegria, pletòric. No podia contenir tanta eufòria que ell desprenia. Ja no sentia aquella angoixa que el turmentava tan sovint. Des de feia uns anys havia trobat la manera de combatre el dolor. Des que es va jubilar se li havien acumulat les xacres. Però gràcies a les medicines podia tirar per a endavant. El seu ànim canviava segons fes sol o trobés el cel tapat pels núvols. Moltes nits solia desvetllar-se malhumorat. Però per sort sempre tenia la farmacopea en pastilles, píndoles, dragees, xarop o en pols. Últimament havia afegit a la seva dieta vi barat que comprava al supermercat quan de tant en tant disposava d'algunes monedes que la gent li tirava i podia pagar bitllo-bitllo. Deia que l'alcohol l'ajudava a diluir el verí que li produïen els medicaments. S'havia pres més pols de l'habitual, com per sadollar-se l'ansietat, i, flotant en la seva felicitat, féu un glop més. Va fer un pas. Titubejà o potser va trontollar. De sobte va veure a la llunyania una llum que semblava apropar-se. L'entusiasme el va fer veure que era el moment. Sí, el millor seria sortir a l'encontre de la llum. Seguí la ratlla de pols blanca que li traçava el sender des de i cap a la llum. Avançà en direcció a la llum amb gests d'autòmat. Com si hagués rebut una crida que no podia deixar d'atendre. La claredat se n'anava fent-ne més i més gran a mesura que s'endinsava en ella. Estava com embriagat per la claror que omplia tot el seu camp visual. Ja gairebé la tocava, sentia una alegria immensa. Li va semblar veure dues fonts de llum en comptes d'una. Ho va atribuir a l'efecte dels remeis que es prenia. La resplendor es feia més i més gran. Dubtà per un instant. Finalment es decidí:
—¡Vaig cap a la llum!, sóc una estrella!, sóc la llum!
Es va fondre amb la llum. Res no va escoltar. Tampoc va sentir cap dolor.

Els butlletins de notícies de les emissores de ràdio i els teletips de les agències de premsa van reflectir una notícia com de tantes: "El famós futbolista retirat Roberto do Santos, més conegut com Robertinho ha mort a causa de les ferides provocades per l'automòbil que el va atropellar aquesta matinada. El vehicle fugí de l’escenari dels fets. Des que es va retirar del futbol, ja completament arruïnat per la seva addicció a les drogues i l'alcohol, no s'havia tornat a saber res d'ell. No obstant això les autoritats han dit que li serà practicada l'autòpsia per determinar les causes reals de la seva mort."

© Manel Aljama, (maljama) desembre de 2008

dilluns, 24 d’agost de 2009

Les quatre banderes de Martí i Pol



Tenia quatre banderes,
tres les vaig perdre en combat;
la bandera que fa quatre
l'he desada en un calaix.
No la'n trauré fins que bugi
ben fort el vent de llevant
i s'endugui aquest mal aire
que ens toca de respirar.
Tenia quatre banderes,
tres les vaig perdre en combat.

Tenia un jardí amb tres arbres,
un mal vent me'ls ha esfullat.
Amb el jardí ple de fulls
no fa de bon caminar.
El mal vent encara bufa;
jo no em canso d'esperar:
per cada fulla caiguda
als arbres hi neix un tany.
Tenia un jardí amb arbres,
un mal vent me'ls ha esfullat.

De dos amors que tenia,
l'un en terra, l'altre en mar,
el de terra l'empresonen,
l'altre viu exiliat.
Jo ni ploro pel de terra
ni em lamento pel de mar.
Plor i laments de què serveixen?
Gent que lluiti és el que cal.
De dos amors que tenia,
l'un en terra, l'altre en mar.

Rinc una llengua tan viva
com les més vives que hi ha.
Si quan parlo s'esparveren,
jo que sí, em poso a cantar.
Canto i canto i cantaria
si pogués més fort i clar.
Quan les cançons fossin pedres,
vinga fones i al combat!
Tinc una llengua tan viva
com les més vives que hi ha.

Amors, arbres i banderes
són mots de bon recordar.
Qui n'aprèn la cantarella
mai més no l'oblidarà.
Si de cas no l'heu apresa
no us canseu de preguntar,
que si els mots són com la pluja
la terra som tos plegats.
Amors, arbres i banderes
són mots de bon recordar.

© Miquel Martí i Pol pel poema i Ramon SGAE Muntaner per la música.

diumenge, 9 d’agost de 2009

S’ha marxat

Font Internet

La nena, d’uns dos anys juga amb el pare al saló de casa seva. No n’hi ha gaire joguines. La imaginació fa que ells mateixos siguin titella i titellaire. Asseguts a terra, sembla que s’ho passen pipa. Ell fa com que es mor i es deixa caure d’esquena sobre els coixins que estan com caiguts sobre la tova, gegant i gruixuda estora de pèls. En veure això la filla corre a salvar-lo. Primer intentar aixecar-lo agafant-lo per les espatlles. Però quan es fixa que el pare te les cames aixecades, el seu cervell es posa a treballar i li empeny les cames cap a baix. Per la petita és tot un triomf. Mentre les cames baixen, el tronc del papa torna a aixecar-se. Esclata la rialla i li cau la pipa. El pare torna a repetir el gest i obté el mateix resultat. I així, ella, gaudeix del joc. Un cop i un altre, el pare es tomba al terra amb les cames enlaire. La nena tota decidida empeny les cames cap a terra fins que el tronc del pare torna a ser vertical. De sobte descobreix el truc o potser les regles no inventades del joc. Ara és ella mateixa, mig entre rialles que empeny el cos del pare cap a terra al temps que les seves cames pugen cap el cel. Ara, torna a empènyer les cames i el tronc torna a la posició vertical. No cap de goig. Com en una dansa de passos sabuts però mai ensenyats alternen els papers. I així va jugant i jugant mentre passa el temps o potser, com diuen els filòsofs, passen les persones.

La nena segueix jugant. Al poc s’adona de tot. Intenta en va reanimar el seu pare. Però ara no respon. El joc s’ha acabat. El pare s’ha marxat. El pare és mort.

© Manel Aljama, desembre de 2006

dimecres, 29 de juliol de 2009

Vacances i lectures

Cala Montgó - font: Internet

Marxo de vacances. Aqui un petit recull de lectures. No busqueu "Pilars", "Zafones" ni Larsson. Són però bons llibres que espero us faran passar una bona estona.

  • Raymond Chandler, La dama del Llac (novel·la negra i no és Larsson)
  • Amos Oz, Inesperadament al fons del bosc (en les llibreries està al costat del Zafón i ningú el mira)
  • Najat El Hachmi, L'últim patriarca (un aire nou a la literatura, no us desagradarà com descriu les situacions més tenses)
  • Maria Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz (una gran escriptora)
  • Carme Riera, La meitat de l'Ànima (pels seguidors de Camus...)
  • Robert Fisher, El cavaller de l'armadura rovellada (pels que vulguin una mica de reflexió i autoajuda aquest llibre és bo i breu)

© Manel Aljama (juliol 2009)

divendres, 24 de juliol de 2009

El despertar del dragó

Font internet (modificat electr)

Després de sis llargs anys de recuperació Sun Li ja estava disposat per al retorn. Tenia només catorze anys quan els malvats còmplices del terratinent Tao Shu van violar a la seva germana i van matar el seu pare. La mare desesperada es va suïcidar llançant-se al riu. Sun fugí atemorit doncs cregué que tot el llogarret l'anava a culpabilitzar pel succeït. El pervers Shu havia propagat la idea que Li li havia demanat entrar al seu servei i formar part de la seva banda. Al camí Li va ser assaltat per uns bandits que, després de robar-li la bossa amb els últims diners que li quedaven, li trencaren cames i braços deixant-lo malferit al costat d'un rierol. Va ser recollit per Wun Tu, un monjo Shaolin, que va manar cridar uns quants acòlits perquè construïssin un rudimentari baiard amb què transportar-lo fins al temple.
El guariment complet dels seus ossos el va prendre un any. Dedicà els altres cinc a enfortir el cos i, sobre tot l'esperit. Començant des del més baix es convertí en el millor deixeble. Conreà la humilitat, la solidaritat i el més important, les arts marcials. La comunitat li va brindar la possibilitat de tornar a la seva antiga vida per fer justícia i restablir el seu honor. Per resposta, Sun Li deia sempre que estava bé així, que encara que no sabia què seria ara de la seva germana, ell preferia la vida monacal. A aquesta afirmació, el mestre responia cada vegada:
—Esperaré que estiguis preparat. Esperaré que siguis capaç de caminar sobre el paper d'arròs sense danyar-lo i, llavors, sabràs que haurà arribat el teu moment.
Sun Li guardava silenci i tenia molt present les restes sense vida de la seva mare estavellada a les roques, el cap decapitat del seu pare o la sang descendint per les cames de la seva germana després de l'ultratge.
El viatge de tornada durà uns mesos. Va voler prendre el seu temps. Un dels esbirros de Shu el va reconèixer. Com si fos en un entrenament es va desfer d'ell per sempre amb un parell de cops. Disfressat es dirigí fins al castell de Shu. Fingí demanar feina i el van acceptar. Una vegada dins trobà la seva germana, que feia de concubina al servei del Tao. Començar a eliminar els seus enemics. Encara que venien amb una actitud agressiva, en el fons semblaven no defensar-se i esperar que Li els propinés el cop definitiu i precís que els alleugerís les seves penes. Un a un acabà amb ells fins que només en quedà el Tao. Aquest agafà la germana i amenaçà amb degollar-la. En un gest de ràbia i per sorpresa, la noia, li va arrabassar el punyal i li va clavar al pit. Tao Shu es va agenollar de dolor proferint un crit. Finalment ella li va arrencar els ulls amb les seves ungles abans que caigués de morros al mig d'un confús bassal de sang.
De seguida van aparèixer els títols de crèdit, es van encendre els llums i el públic començà a aixecar-se de les seves butaques. Sempre m'ha agradat veure aquestes velles pel•lícules d'arts marcials. És una pena que ara no les programin ni a les filmoteques. Encara sort que els propietaris d'aquest cinema de barri van tenir aquesta genial idea.

© Manel Aljama (juliol 2009)

dimarts, 14 de juliol de 2009

Gràcies a Déu tot s’ha acabat

Hawley Crippen en 1911 Font: Internet (manipulada elect.)

Amb les màquines a la seva màxima potència el Laurentic agafaria el Montrose en un parell de dies. A bord anava Walter Dew l'inspector cap de Scotland Yard. Anys enrere havia guanyat renom en el famós cas de les prostitutes assassinades de WhiteChapel. Alguns rotatius encara dubtaven de la veracitat del mateix i fins i tot de l'existència de l'assassí a qui mai no li va posar el guant a sobre. Tot i així quan cessaren els crims l'inspector Dew va ser condecorat i ascendit. Ara l'objectiu de Walter era un altre. Els dos vaixells es dirigien, vorejant el Cercle Polar Àrtic, cap al Canadà, però Dew tenia la imperiosa necessitat d'arribar abans. Per aconseguir-ho comptava amb la maquinària del Laurentic, un vaixell més modern i més veloç que el que encara li portava la davantera. A bord del Montrose el seu capità havia ordenat reduir la marxa. Volia així col•laborar amb la justícia. Aliens a aquestes maniobres, Hawley Crippen i Ethel Le Neve que continuava pensant que el cabell curt com un noi no li quedava malament, esperaven finalitzar aviat la dilatada travessia de l'oceà. Una nova vida i, un futur millor, els esperava al Quebec. Per la seva part el Doctor Crippen que estava convençut que els seus profunds coneixements de química li proporcionarien una feina estable i ben pagada al Canadà, encara que no estava tan satisfet dels seus dots de persuasió. Doncs per culpa d'això es trobaven els dos a la nau. Sabia que havia aixecat sospites però ignorava que el van considerar el principal sospitós des del primer interrogatori. Hawley era profundament religiós i era feliç amb si mateix. Creia que havia fet "el que calia" i no tenia res a témer; "Déu proveirà" es deia sempre abans d’anar al llit. S’introduí la mà a la butxaca davantera de la seva americana. Tocà convulsivament una vegada més el potet d'aconitina que s'havia dut per si les oracions no assortien efecte en el moment de lliurar-lo de qualsevol mal. Ethel, enamorada i aliena als tempestuosos pensaments del seu promès, gaudia del viatge. Faltaven tan sols quatre jornades per arribar a la seva destinació. Tenia la sensació que el trajecte s'allargava, que les jornades es feien eternes. Es va consolar pensant que el capità volia que el passatge gaudís així de les belleses polars que normalment els ciutadans europeus no tenen a l'abast de la seva vista. Quan es va anunciar que en menys de vint-i-quatre hores es començaria la maniobra d'atracada al port del Quebec, Dew va respirar alleugerit i Ethel es va omplir de joia perquè el creuer li havia suposat molts mareigs i regurgitacions. En aquell mateix matí l'embarcació es va detenir en alta mar. Ningú no sabia res. Es va manar pels altaveus que tots els viatgers romanguessin als seus camarots. Del Montrose es va obrir una escotilla i es va deixar caure una escala per la qual la policia del Canadà va poder abordar la nau. Els rebí el capità que va ser qui els va conduir al seu objectiu. Dins el doctor Crippen i Ethel desconeixien el que passava. Sentiren colpejar la porta amb insistència. Es va aixecar i va obrir. Davant es trobà de nou amb Dew que no va necessitar presentar-se. El va ensenyar l'ordre de detenció:
—Queda vostè detingut, se l'acusa de l'assassinat i esquarterament de la seva esposa Cora Crippen. Vam trobar les restes al seu domicili el dia després de seu fugida.
—Gràcies a Déu tot s'ha acabat —respongué el Doctor Crippen mentre posava instintivament la seva mà a la butxaca per comprovar si encara disposava del potet...

© Manel Aljama (maig 2009)

dilluns, 22 de juny de 2009

El senyor Joan


En aquella hora de la tarda quan el sol encara no s'havia acabat de pondre i les estrelles s'havien avançat, en el moment en què la calor de la pròxima canícula havia fet un avenç impetuós i sobtat, el senyor Joan sortí al balcó a respirar la càlida brisa vespertina. Aquell capvespre no era d'un dia ordinari. El senyor Joan, embotit en el seu batí vell però noble, aguantava expectant el desenvolupament de la festivitat. Sec i escardalenc, vorejava els setanta i l'únic que conservava ferm era el seu bigoti, digne de les velles i casposes pel•lícules de la postguerra espanyola amb què tant es divertia en el seu vetust aparell reproductor de VHS. Ple de fúria havia amenaçat els nois. No esperaven una reacció així. Tampoc ell que sempre era una mica afalagador amb ells. El teixit que li aïllava de la serena començava a ser massa càlid per a aquella època de l'any. Aquella nit segons el vell costum anava a ser de fogueres. Pensava que amb tanta modernitat les tradicions prescindibles es perdrien. Ja no faria falta exercir de policia i de salvaguarda dels sans costums i del respecte mutu entre els conciutadans. Però encara tenia un cert temor que la gleva, la gent ordinària, la que no era com ell, insistís a repetir la festa pagana que l'anava a perjudicar únicament a ell. Perquè més que la celebració popular, el que li preocupava de veritat era que sofrissin les seves plantes. Que sortissin malmeses les seves roses, les seves clavellines de mort i les glicines que havia anat sembrant i regant al llarg de tot un any; perquè ara amb un coet llançat vés a saber d’on li destrossés el seu particular jardí de balcó. S’havia acabat el bròquil segons el senyor Joan. Havia aguantat la mort del dictador, les autonomies, la llei del divorci i un munt de normes del més indesitjables. Però no, mai no celebraria la seva onomàstica. La revetlla de San Joan hauria d'estar prohibida, pensava el senyor Joan. Si ningú no intervenia ell faria mans i mànigues per evitar-ho. Es disposava a passar tota la nit en previsió de que algun marrec trenqués l'harmonia del seu jardí. Per això havia omplert el rebost d'abundant munició. Anava a vendre cara la seva derrota.

© Manel Aljama (juny 2009)

diumenge, 14 de juny de 2009

No sé llegir

Font: Internet La Setmana Tràgica

Les feligreses més ressagades feia estona que havien fugit. El boterut rector preferí amagar-se en un vell confessionari. Volia salvar o potser apropiar-se almenys del reliquiari que estava revestit en or. Feia ja temps que la fe no era l'objectiu de la seva vida. La calor era sufocant dintre d'aquell armari de fusta i la suor xopava la polsegosa sotana. La seva respiració era agitada. Pensà que el cor anava a rebentar-li les costelles. Escoltà aproximar-se l'avalot i els passos de la munió més famolenca de justícia que de menjar. Cregué olorar el foc de les torxes enceses. No va poder frenar els seus esfínters
—Això és l'Apocalipsi! He begut oli! Ha arribat la meva hora! —digué en ser descobert tot agenollat. Féu el senyal de la creu. Els presents, encara que no es rentaven sovint, van fer un gest de fàstic quan van sentir la fortor. El moviment de les flames accentuava o endolcia els rostres.
—No se'ns queixi, mossèn, només estem netejant aquesta merda podrida que és la seva “mare” església —respongué qui semblava remenar les cireres en aquell moment—. Vinga, emporti's una mica, però només una cosa. —Vostè ens perdoni però no volem ni cures ni amos i tampoc volem anar a la guerra, que som reservistes amb nens de budell buit.
El capellà no digué ni mitja paraula. Li deixaren marxar. Malgrat l ‘enorme panxa sortí cames ajudeu-me com si fos un llebrer. Li van permetre dur-se el reliquiari i l’import de les almoines. Tot seguit començà el saqueig. La gentada va recórrer les dependències farcides de retaules i imatges litúrgiques. El seu analfabetisme els impedia valorar qualsevol bellesa artística. Entraren en la part que pertanyia al convent. En el passadís trobaren una sèrie de portes baixes que donaven a cambres cegues i sense mobles. Van quedar astorats. Semblava una sala de tortura. Havia una cadenes per lligar de peus i mans penjada del sostre. La resta, els més exaltats, anaren cap el claustre. No van tenir dificultat a regirar la terra. La seva sorpresa no va ser menor doncs feia poc que s'havien fet enterraments. Descobriren fetus embolicats en draps juntament amb altres esquelets de nens i el d'alguna que altra novícia momificada amb parracs.
—Ep, això que està escrit aquí, em sembla que no és cristià... tu que dius? —preguntà un dels visitants mentre sostenia la teia encesa per a il•luminar una làpida escrita en estranys caràcters i decorada amb crucifixos invertits.
—Vés a saber! —Respongué l’altre que també enarborava la seva torxa—, Jo no sé llegir. A més, el sostre és de fusta, cremem a aquests cures d'una maleïda vegada —va concloure decidit.
No dubtaren pas. En tota la ciutat com de forma sincronitzada començà la cerimònia de purificació. Nombroses i enormes columnes de fum i flames s’alçaren pertot arreu. Pillatge i saqueig incontrolat es va convertir en habitual. La batalla es lliurava barri a barri, carrer a carrer. Els membres de la Guàrdia d'Assalt que no havien pogut desertar intentaven protegir-se per a salvar les seves vides. Trets i canonades i amb més morts entre els pàries desheretats que entre els burgesos i els clergues. El municipi guanyà de totes maneres terrenys per a unes quantes places i parcs públics. La premsa parlà de revolució i assenyalà com cap de turc a un maçó defensor del lliure ensenyament. I la Inquisició que es feia encara dir Sant Ofici cregué tenir una raó més per a la seva venjança sumaríssima.

© Manel Aljama, maig de 2009

diumenge, 10 de maig de 2009

Secret de dona

Font InternetFeia una ullada a llibres incunables abandonats a les llibreries especialitzades en llibres usats i d'ocasió del bulevard de Saint Germain. Malgrat això no se sentia estrany, sinó tot el contrari, un distingit cavaller interessat per la cultura. Jove, ben plantat, solter i amb una bona renda no havia de preocupar-se per figurar com la resta de petimetres contemporanis de la seva generació al París de finals del segle XIX. Allà la va trobar o més aviat va creure haver-la trobat. La dona dels seus somnis, alta, espigada i un cutis tan pàl•lid com el ros del seu cabell. Allà, a la llibreria La Ville, a tan sols uns quants i vells volums de filosofia de distància d' ell. Abandonà sobtadament el lloc, gairebé sense saludar l'encarregat. Ell va fer el mateix. Caminà rere dels seus passos. La perdí de vista. Va passar una setmana terrible. I quan ja estava resignat a no tornar a veure-la mai més coincidiren en el ball benèfic que organitzava l'Ambaixador Britànic els primers diumenges de mes. Creuaren les mirades. Es van reconèixer. Sospirà ell. Ella es va mostrar esquiva i inaccessible. Però en aquella època això era normal en una dama. Encara així aconseguí dirigir-li la paraula i arrencar-li, amb cert menyspreu, un trobada per al divendres següent. La setmana li semblà eterna. Arribat el dia acudí al lloc convingut però ella no es presentà. Havia enviat un criat amb una nota. El jove no es va rendir i va seguir al lacai fins a casa seva. Trucà a porta. Ella el va fer passar i li demanà que no en fes preguntes. Va acceptar però suplicà veure-la de nou. Aconseguí una nova cita en un cafè discret, si és que es podria qualificar així, els establiments de la Rue de Comartin, a prop de l'Òpera. No les va tenir totes amb si a causa de la inútil espera i va manar al seu servent seguir-la durant aquell dia. L'assistent li va informar que la seva estimada havia visitat un habitatge de lloguer de la rue de Saint Honoré però que no li semblava un lloc ni molt menys de mala reputació. De tota manera ell pensà que ella ocultava un secret, un secret terrible i cruel. Es turmentà pensant si ella era una d'aquestes dones de lloguer de luxe. Era un mar de dubtes. A la tarda quan es van veure va treure el tema. Ella es va enfadar en saber-se espiada. Va marxar plorant sense prendre res. Ell però, continuà amb la incertesa. Desenganyat decidí partir per a Amèrica. Va estar uns dos mesos fora. A la tornada, penedit tornà a visitar-la, com per demanar perdó. Els criats li van donar la notícia. La senyora havia mort feia dos mesos, just abans que ell partís. Va entrar en una gran depressió, es negà a menjar i morí d'inanició. Ple de llàgrimes es dirigí a les cases de lloguer de la rue de Saint Honoré. Va colpejar al timbre. Va sortir la majordoma a qui va preguntar facilitant la descripció de la dona. Li va explicar que solia venir feia mesos. Ella preguntà si ell era un familiar. Es va atrevir a respondre que era el seu promès. La terrible pregunta va tenir a la fi la resposta més cruel:
—Venia sola, es ficava hores i hores a l'habitació llegint. Pagava les seves factures amb puntualitat. Fa dos mesos que no la veig.

© Manel Aljama (maig 2009)

dimecres, 29 d’abril de 2009

Uns


Uns ulls en la foscor
que són un petó,
una pel•lícula
que fou una abraçada,
un petó
que començà un camí
i un crostó de pa
que ens var unir

© Manel Aljama (abril 2009)

diumenge, 26 d’abril de 2009

Sóc... o potser ja no

© MGM HAL 9000 from "2001 a space odity"

Despertà en una habitació d'hospital tot envoltat de gent que semblava conèixer-la i tanmateix es va mostrar distant i esquerp.
"No em podia negar. Tots em van incitar que ho fes. Però és que ara no sé què era el que havia de fer i no em podia negar. Era el meu deure ciutadà. Déu! No puc recordar més allà d'avui mateix. Ni tan sols no sé què vaig sopar ahir a la nit! No sé. D'on han sortit tots? Per què em miren així? Em fan por! " —Pensà l'individu.
Els presents, que envoltaven el seu llit, es movien com de forma coordinada i competien per amanyagar les seves extremitats. L'home va intentar escapolir-se però el tub del sèrum i unes oportunes corretges no li donaven gaire llibertat.
S’interrompí l'enrenou quan va obrir la porta el cirurgià embotit en el seu uniforme verd difícil d'identificar ja que portava encara gorra i màscara. Agafava amb la mà un portapapers amb l'informe mèdic. El personal entusiasmat va fer un passadís al nouvingut. Amb passos ferms i segurs es va aproximar fins el llit. Mirà amb duresa a l’esquerra i a la dreta per apartar la munió de seguidors. Entrava així més aire a la llitera. Amb parsimònia i cerimonial féu una ullada al portapapers. Va mirar de dalt a baix al pacient que entre expectant i espantat esperava saber notícies.
—Tal com havíem previst l'operació ha estat un èxit. Ja és vostè un ciutadà normal. Quan la cicatriu de l'implant estigui curada del tot podrà anar-se vostè a casa seva. L'estat li està molt agraït —digué esbossant-ne una gran somriure de satisfacció.
Tot seguit es dirigí als visitants:
—Doneu-li ànims. Ja és un més entre vosaltres. Ja és un individu integrat a la societat. Ja no recorda cap dolor ni cap plaer. Doneu-li ànims. Sobretot doneu-li ànims pel gran pas que ha realitzat.

© Manel Aljama, abril 2009

dilluns, 13 d’abril de 2009

El moment

Font Internet

Havia evitat participar en les freqüents rebel•lions que els seus congèneres protagonitzaven malgrat l'estricta vigilància que hi havia en el camp. Estava molt content i il•lusionat ja que havia superat la revisió mèdica sense majors inconvenients. Era un premi que ell creia ben merescut. Josef Bronski, a base de vendre entre els seus companys la ració de cigarrets, havia aconseguit ajuntar els dos marcs que costava la festa.

Al barracó número 24 el va rebre el sergent Zimmer, l'oficial al càrrec. Alt, ros i espigat que no se separava d'un mocador de finíssima tela que anava i venia amb freqüència de la seva butxaca a la seva boca. El sergent va comprovar que el número tatuat al braç i el del pedaç que feia les vegades d'etiqueta al vestit coincidien. Amb parsimònia féu la mateixa verificació al seu full de visites i agafà mecànicament els diners que Josef, al qual gairebé ni mirava, li oferia. El visitant tenia els ulls posats al terra. Aixecar la vista en aquell moment hauria estat un acte d'indisciplina potser punible de forma molt severa o potser definitiva.
—Passa A-13021. El teu número d'habitació és la 5 i tens mitja hora —li va ordenar.
Josef creuà el llindar i va poder per fi apreciar la diferència entre les duríssimes condicions del seu cobert i la comoditat d'aquell pavelló. No feia fred. Les parets havien estat folrades de vellut vermell i els ulls de bou que feien de finestres estaven tapats per gruixudes cortines del mateix color. El terra tenia una moqueta una mica més fosca que esmorteïa el soroll dels passos. Havien fet separacions que dividien el lloc en habitacions petites però autèntiques. Estaven numerades de l'1 al 10. Totes les portes estaven tancades. No se sentia ni un xiu-xiueig. Va arribar a l'entrada. Pensà obrir directament la porta, sense trucar. Dubtà. Recordà l'educació rebuda anys enrere a la sinagoga. Colpejà amb els artells. Va escoltar "endavant". Obrí la porta.

Es va quedar petrificat. Allà hi havia i li esperava María, una dona d'aspecte fràgil i malaltís que hagués anat directament al gas i que segurament va haver d'acceptar la feina malgrat posseir un cos que no era excessivament sensual o atractiu. Tampoc no era lletja i la seva contemplació segurament va despertar més d'una sensació entre planyívola i compassiva. Va ser capturada després de la caiguda de la ciutat de Gdansk que ara els invasors anomenaven Danzig. Allà hi havia i l'esperava per servir-li, María Bronski, la seva germana.
—És el moment —va dir Josef que no dubtà pas de continuar amb la celebració ja que va pensar que potser seria el seu últim contacte carnal i mai més no podria tenir cap altre moment.

© Manel Aljama (maljama) desembre 2008

dissabte, 14 de març de 2009

Algun dia

Va tancar el porta i deixà aparcats tots els problemes pel que quedava de jornada. Baixà les escales amb parsimònia, com si quelcom més fort que les tasques pendents el retingués en aquell forat. Un cop en l'exterior de l'edifici rebí el baf gèlid que anunciava l'hivern. Caminà xano-xano pels illots del parc fins a arribar a la via de sortida l'exterior. Sempre recorria aquest mateix camí, a peu, sortejant els parterres de gespa humits i acabats de tallar. La feble llum dels fanals, distants entre si, junt amb la negror precipitada del capvespre atorgaven al lloc un aire tètric i solitari. En quedaven molt poques finestres que fessin llum. Feia estona que la resta d'empreses del centre de negocis havien cessat la seva activitat, com en una coreografia coordinada, tots alhora. L'individu, sense abandonar la vorera, va accedir al bulevard que li conduïa fins una zona més il•luminada i habitada de la població. Llavors va estrènyer una mica el pas, com si fugís d'alguna cosa. Amb la marxa ferma i constant va avançar en la densa i humida foscor interrompuda regularment pels fanals.

A la ciutat un home es va introduir rabent al seu cotxe. Va encendre el motor i es va alegrar del bé que funcionava l'arrencada en fred. No lligà el cinturó. Ho va fer sobre la marxa, mentre subjectava amb l'altra mà el volant. A la boca portava encara un sobre, probablement algun document per repassar més tard en arribar a casa. Va encendre l'estèreo i sintonitzà una emissora de notícies. Però no li feia atenció, ho havia fet com un acte reflex o potser mecànic. Portava la vista perduda en l'infinit. Afortunadament a aquella hora hi havia poc trànsit i la zona era una mica solitària així que va trepitjar despreocupat el pedal de l'accelerador. Tenia ganes de sortir d'allà. Si hagués elegit un altre camí encara estaria de semàfor en semàfor. En canvi aquí eren unes quantes rotondes i en pocs minuts hauria arribat al seu xalet als afores de la ciutat. La ràdio va perdre la seva sintonia però el xofer no ho va percebre. Continuà sumit en les seves cavil•lacions més profundes. La llum dels fanals es reflectia al seu rostre i el recorrien de baix a dalt; començaven la barbeta i es perdien pel seu front.

El vianant va arribar per fi a l'avinguda principal. Aquí hi havia més llum, encara que la zona continuava sent igual d'avorrida i solitària. Va disminuir una mica la marxa. Potser tranquil•litzat per la il•luminació, perquè li espantés un atàvic por de la foscor. Més calmat, la seva manera de caminar es féu més harmoniosa, amb una altra cadència. Va arribar a l'altura d'un pas de zebra. Sense variar la seva trajectòria trepitjà la calçada. Anava col•locant cada un dels peus en una de les bandes blanques. S'apropava des de lluny un vehicle. El passejant va disminuir la seva velocitat. En arribar a la meitat es va detenir. El cotxe donà una frenada. Van grinyolar les rodes. El caminant, com desafiant es girà cap a l'auto. El conductor que treia foc pels queixals abocà el cap per la finestreta:
—¡S’ha aturat vostè! —li va cridar.
—S'havia d'haver detingut vostè primer —respongué de forma hieràtica el vianant.
Sense abandonar ni cedir en la seva posició va dir:
—Algun dia —i va reprendre el seu camí.
Un calfred va recórrer l'espinada del conductor que gosà dir ni mitja paraula. Reprenguí el seu viatge i no es va atrevir a mirar pel retrovisor.

© Manel Aljama, maljama (novembre 2008)

diumenge, 15 de febrer de 2009

L’Entrevista

De font internet: manipulada

S'havia vestit per a l'ocasió, amb el millor conjunt que tenia, ni molt modern ni excessivament seriós o clàssic. Jovençana i amb vint-i-set anys estava en una edat difícil per a trobar ocupació. Havia superat la primera prova en el procés de selecció, doncs el seu currículum, imprès en delicat paper pergamí de noranta grams, no havia acabat en la paperera. La resposta immediata quan sonà el seu telèfon mòbil li donà encara més esperances de poder deixar l'atur després de ser acomiadada de l'oficina d'un magatzem de materials per a la construcció.
—Ensenya'm els pits! Vinga! —Es quedà garratibada quan va escoltar les paraules del seu entrevistador.
Agapito, el seu interlocutor, era així, directe i sense contemplacions. De baixa alçària, als seus cinquanta-set anys encara lluïa cabell, però greixós. Duia un vestit molt fosc que no es podia determinar si era marró o negre. Perfumat fins a la medul•la, coronava els dits de les seves mans amb un ventall de grans anells i segells d'allò més variat. En la solapa de l'americana portava l'emblema d'un partit conservador. Se sap que va començar com apoderat de banca en la caixa rural del seu poble. Això fins que es va marxar o va ser acomiadat que tampoc se sap amb certesa. També havia estat regidor amb diversos partits des de l'època de la transició. Fins i tot en la dictadura ocupà alguna direcció general de foment i contractes. Sempre tenia relacions amb operacions immobiliàries que ara ja estaven extintes. Es passà llavors al bàndol de les financeres o "refinanceres". Ara estava entrevistant a una candidata per a la nova oficina de la ciutat.
—Perdona nena! —digué com volent esmenar la plana—, és que per un moment, en veure que per a aquesta feina no ets el que busco, potser t'interessi el meu altre negoci, un club exclusiu per a homes que tinc als afores, en la carretera del Saler. Jo que tu m'ho pensava. És un treball que a més de donar-te molts diners i sortir de pobre, et pot obrir moltes portes. Ara els joves ho voleu tot ràpid. Un pis, un treball ben pagat, un viatge a Cancún. Tot això sense doblegar l'esquena. Cal guanyar-se'l!
—Deixi'l. No m'interessa —la candidata li va tallar i es va anar sense si més no haver-se assegut.

© Manel Aljama (maljama) febrer 2009

dimarts, 13 de gener de 2009

Legítim Dret

En la cuina del diminut pis de setanta-vuit metres quadrats útils, segons els van vendre, el Quim i la Quima discuteixen al voltant de sengles tasses de cafè soluble i una única torrada untada amb margarina de marca blanca. Són les vuit del matí. El Quim està encara en pijama i sense afaitar. La Quima porta el cabell sense arreglar.
—No sé perquè he d'anar jo a la financera, estimat. Si vas ser tu qui va firmar la hipoteca.
—Has d’anar tu, amor meu —li diu ell—, el director vol conèixer-te. I recorda que has d'anar ben arreglada. És per a causar bona impressió.
—Però si gairebé no tinc roba —replica ella.
—No et preocupis, no siguis tòtila, que vosaltres les dones amb quatre drapets esteu maques igualment!
—Això, draps és el que tinc!
—Dona, què vols que faci? Es van dur la factoria al Kazakhstan, que està a la quinta forca.
—Si però podies haver aconseguit un altre treball, No? —es queixa ella—, sembla que tinguis un os a l’esquena.
—Ja n’he procurat. En demanaven molts estudis. Com a mínim el batxillerat —s'excusa ell.
—I tu no ho tens? —interroga ella amb una mica de fredor.
—No, només vaig arribar fins a ESO —diu ell abaixant el to.
—Diràs que t'ho van donar perquè deixessis d’anar de l’insti.
—Quins temps aquells!
—Què farem ara? —Quima torna a la càrrega.
—I tu? No havies fet un mòdul de perruqueria? —contraataca en Quim.
—Et vaig mentir. Vaig Estar fent només les pràctiques i em van tirar perquè li vaig cremar el clatell a la senyora Xuriguera. Mai t'ho vaig dir.
—És igual. Ara no hi fa res. Se n’ha anat tot a mal borràs —en Quim li intenta consolar.
—No vull fugir d’estudi, però és que em fa cosa.
—Dona, et convé sortir. Fa mesos que no podem anar ni a agafar l'autobús.
—Ho sé. Però és que sense tu és diferent.
—Dona, és un home molt perfumat i bé vestit.
—Ai, Quim. Que no! Què passarà?
—Insisteixo, Quima, el "senyor" vol veure't.

Dos dies abans havia començat el drama. En el despatx de Scanya Financera, especialistes en refinançament segons resava en el seu rètol.
—Miri senyor Lopes, Joaquim... no?, amb la quantitat de rebuts que vostè té pendents de pagament només em queden dues alternatives: ens lliura les claus i l'escriptura de la seva casa o, si ho prefereix, jo, modestament estaria encantat de conèixer la seva esposa —li va dir mel•lífluament el financer.
—No té dret! És il•legal —es va queixar el Quim—, Jo pensava que només volia que pagués bitllo-bitllo —hi afegí.
—Per casualitat es va llegir vostè el contracte?
—Err., no. Jo només vaig poder acabar l'ESO. El contracte no em vaig atrevir ni a olorar-lo.
—Doncs ho posa molt clar i català. Diu: "Si el prestatari incomplís el pagament de quatre o més mensualitats, incorrerà en els supòsits previstos per a rescabalar al prestador en l'apartat B". Ignorant! Li segueixo llegint: "El prestador podrà, quan existeixin els supòsits d'incompliment, o falta de pagament, executar el dret de cuixa en el cònjuge o parella de fet del prestatari; i quan hi falti aquest, en la línia successòria en el descendent del mateix o diferent sexe sempre que fos major d'edat". Això és el dret de cuixa, senyor Lopes. Ho ha entès?
—Però jo no sabia això... —digué el Quim, a punt de sanglotar perquè no entenia res.
—Nosaltres d’això en sabem un tros. Quina edat té la seva filla? —preguntà el prestador mentre el Quim continuava amb els laments.
—No plori, senyor Lopes, si ho prefereix podem executar un segur i així donarà vostè el seu cos a la ciència. L'inconvenient és que hauria de ser immediatament.
—Però... a la meva família li quedarà algun tipus de paga?
—No. Vostè no va contractar el segur de vida Premium. Què s'ha cregut?
Després d'un silenci l'home, vestit de bon drap va tornar a l'atac:
—Bé, vostè ja en sap el pa que s’hi dóna; es decideix o no?

© Manuel Aljama, septembre 2008