Quin vi més bo! | Manel Aljama

 

Quin vi més bo! | Manel Aljama

 

Més de 170 anys d'esforç per mantenir un celler, fins que arriben els taurons del supermercat. 

Un bon vi al celler

EN UN AGRADABLE i acollidor despatx del castell de La Terre, construït a partir d’una antiga masia, dos homes conversen al voltant d’una ampolla de vi encara sense etiquetar. La fragància del vi, del bon vi, impregna la sala. Assegut a la seva cadira de direcció i omplint la copa del convidat trobem al Miquel de La Terre i Pissarra, home de prop de setanta anys i hereu del celler de La Terre, productor de vi del Priorat. Un home d'aspecte jove amb els cabells encara tan negres com quan tenia vint anys. Davant seu i agafant una copa, el Bernat Cep Tallat, el cap de tastadors de vins dels supermercats Frau-Market. Si li agrada un vi, tothom el compra. Si no li agrada un vi, ningú no ho fa. La seva paraula és com el judici de Déu.

—Força extraordinari! Què dic?! Superb! Extraordinari! Digne dels déus! —el Bernat no acostuma a fer servir aquests adjectius per descriure els vins que tasta. L’hereu del vinyar espera delerós si al tastador li agrada el seu producte o no. El seu futur depèn del que digui el Bernat Cep: si li agrada el vi, la cadena de supermercats més gran del país el compraria i d’aquesta manera es vendria a tot arreu. El Miquel mira nerviós. El seu vinyar és petit, però és un dels més antics del Priorat. Si aconsegueix vendre el seu vi, el negoci que ha estat a la seva família durant més de cent setanta anys se salvarà.

El Bernat Cep apropa la copa al nas i torna a olorar aquell vi. Alça el recipient cap a la llum de la finestra per veure'n millor el color del líquid generós.

—I diu vostè que ha estat fent aquest vi durant els darrers cent setanta anys? —pregunta amb cara d’incrèdul al senyor de La Terre.

—No! Jo personalment no! Sóc vell, però no tant, senyor Cep! —respon amb un petit somriure tot esperant que la seva ironia pogués relaxar una mica les coses—. Però els meus avantpassats han estat elaborant aquest vi des que van abandonar el Rosselló i van arribar a aquestes terres fugint de la fil·loxera, cap al 1852. Fins llavors, en aquesta comarca, només elaboraven vins bruts, espessos com el cafè italià, tot amb pura garnatxa. Va ser el meu ancestre que va fer la barreja màgica amb la carinyena i el conreu en un sòl de llicorella, amb les arrels del cep ben endins. És un secret que ha passat de generació en generació —el tastavins posa cara de no creure’s la història.

Pots continuar gaudint de la lectura d'aquesta peça de teatre si et subscrius al meu Patreon o a la meva Aixeta fent servir els QR.

© Manel Aljama (juny 2026)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies 

© Imatge creada per l'autor.

Contingut gratuït. Si vols que continuï creant-lo necessito la teva col·laboració.
Donació puntual a PayPal / Bizum i subscripcions des de 2 € a les plataformes l'Aixeta i Patreon