Carta de l'indi Seattle

 


El gran cabdill de Washington ha manat fer-nos saber que ens vol comprar les terres. Volem considerar l’oferiment, ja que sabem que, si no ho fem,poden venir els homes de pell blanca amb les armes de foc a prendre’ns les terres.

Com pot ser comprat o venut el cel ,o l’escalfor de la terra? Se’ns fa estranya, aquesta idea. No són pas nostres la frescor de l’aire ,ni el llambreig de l’aigua. Hauríeu de saber que cada bocí d’aquesta terra és sagrat per al meu poble. Cada brillant fulla de pi, cada ribera sorrenca,les boires enmig de les arbredes, les clarianes i el zum-zum dels insectes són sagrades experiències i memòries del meu poble. Som un bocí de la terra, i alhora, ella és un bocí de nosaltres. Les flors perfumades, el cérvol, el cavall, l’àliga majestuosa,tots són els nostres germans. Les roques dels cims,els prats humits de rosada,l’escalfor corporal del poltre,tots som una mateixa família. L’aigua transparent que corre pels rius i rierols no és només aigua, sinó també la sang dels nostres avantpassats.

Si us venguéssim les terres,caldria que recordéssiu que són sagrades, i caldria que ensenyéssiu als vostres fills que els rius són germans nostres i vostres. Però sabem que l’home de pell blanca no pot entendre la nostra manera de ser.

Per a ell, la terra no és la seva germana,sinó una enemiga. Tracta la Mare Terra i el seu germà, el cel, com si fossin objectes que es compren i es venen,com si fossin xais o collarets. La seva fam immensa devorarà la terra,i rere seu deixarà només un desert.

Nosaltres som d’una altra manera. Les vostres ciutats omplen de tristor els nostres ulls. No hi ha cap lloc tranquil a les ciutats de l’home de pell blanca,cap lloc on es pugui escoltar a la primavera com s’obren les fulles dels arbres o la remor de les ales dels insectes. I al capdavall,quina mena de vida té l’home si no pot escoltar el solitari crit del siboc o les discussions nocturnes de les granotes a la vora de la bassa? Als indis ens agrada el suau murmuri del vent damunt la superfície del llac,i l’aroma d’aquest aire purificat per la pluja del migdia o perfumat per l’olor de la pineda. L’aire té un valor inestimable per a l’home de pell roja, ja que tots els éssers comparteixen un mateix alè. L’animal, l’arbre, l’home,tots respirem el mateix aire. Però l’home de pell blanca no s’adona de l’aire que respira. Com si fos un home que fa dies que agonitza, no és sensible a les olors.

Si us venguéssim les terres, hauríeu de deixar-les en pau,sagrades com són,per tal que fins i tot l’home de pell blanca hi pogués assaborir el vent perfumat amb les flors de la prada. Si decidíssim vendre les terres,hauríeu d’acceptar una altra condició. Hauríeu de tractar els animals com a germans. He vist búfals a milers podrint-se abandonats a les praderies. Des del cavall de foc, sense aturar-lo ,l’home de pell blanca els disparava. Sóc salvatge i no entenc per què el cavall de foc val més que un búfal, al qual nosaltres només matem per tal de sobreviure.
Cal que ensenyeu als vostres fills,tal com nosaltres fem amb els nostres,que la terra és la mare de tots nosaltres. Tot allò que li ocorrerà a la terra,ocorrerà també als seus fills. Quan els homes escupen la terra, s’estan escopint ells mateixos. Sabem una cosa: la terra no pertany a l’home,és l’home qui pertany a la terra. L’home no ha teixit la xarxa de la vida, només n’és un fil. Està temptant la malaurança si gosa trencar la xarxa. Tot està enllaçat com la sang d’una mateixa família.

Si continueu embrutant el vostre jaç,una nit us ofegareu en el vostre propi fang. No podem comprendre què passarà quan els búfals siguin exterminats, els cavalls salvatges amansits, les raconades secretes de les boscúries saturades per l’alè de tants homes. On serà l’arbreda espessa? Haurà desaparegut. On serà l’àliga majestuosa? Haurà desaparegut. S’acabarà la vida i començarà la supervivència. L’essència de la vida s’haurà extingit.

Nosaltres podríem comprendre alguna cosa si sabéssim què és allò que l’home de pell blanca anhela. Què pensa explicar als seus fills a les llargues nits d’hivern? Quines visions cremen dins dels seus pensaments? Quin futur desitja? Però nosaltres som salvatges. No podem saber els somnis de l’home de pell blanca... 

Traducció de IES Can Puig

Versió en castellà, Cultura Inquieta i vídeo de 2016: https://www.youtube.com/watch?v=goHG_-w_1r4

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris