El vell oncle Vània

 

El fred es colava per les escletxes que tenia el vagó. Era tan intens que es podia gairebé tocar. Però el jove professor Serebriakov no estava interessat a comprovar-ho de manera empírica. Viatjava cap a Saratov. A Sant Petesburg les coses s'havien posat una mica complicades per als que no eren totalment afectes al nou règim. Potser havia triat aquell destí estepari perquè allà encara residia Voinitzi, un familiar que els seus pares anomenaven "el vell oncle Vània". No sabia gaire d'aquell parent, ja que no s'haurien creuat més que unes quantes cartes. Tenia entès que de jove havia estat escrivent i que, ja retirat, tenia simpaties pels bolxevics.

Quan va baixar del tren no hi havia ningú esperant a l'andana. El comboi va continuar la seva marxa enmig d'un enorme núvol gris de vapor gelat que estava a punt de liquar-se. El sol tenia el mateix to que la boira. Va sortir de la vella i desmarxada estació que amenaçava ruïna i el va trobar allà, vestit de forma descurada, amb un cigar clavat als seus llavis ressecs i enarborant una ampolla de vodka. Es van saludar efusivament. Serebriakov va agrair el glop i es va disculpar, perquè havia de resoldre uns assumptes administratius, entre ells un lloc on dormir i fer una visita a l'escola on tenia pensat ensenyar. Li van assignar un luxós palauet d'aquells que havien estat expropiats a la noblesa rural. L'estable al costat del seu domicili l'havien convertit en l’escola popular de Saratov. No hauria de caminar molt per anar a la feina. Oncle i nebot van quedar per fer el dinar. Gràcies a la seva afició per la literatura es van fer amics. El professor havia escrit un modest llibre de poesia de poc ressò en aquells temps tan durs. Per contra el seu oncle portava escrivint contes en secret. El nebot era admirador de Txékhov. L'ancià li va ensenyar una de les seves històries i el nebot el va animar a difondre-les perquè va creure que eren tant o més bones que el que escrivia Gogol.

L’Oncle Vània dirigia una tertúlia literària a les dependències del seu antic negoci. Allí acudia amb regularitat un reduït grup compost de dones i d’algun comerciant al qual es va unir el nebot.

—A mi, tant se me’n fot el que digui Txékhov! —solia respondre el Vània cada cop que el jove recordava les normes mínimes perquè un conte pogués ser llegit i comprès per més gent.

—No és obligatori! Però, és semblant a les regles de conducció dels automòbils. Què em dius si cadascú circula per on li dóna la gana? Hi ha d'haver un mínim de lleis —replicava Serebriakov.

—Doncs jo escric com vull, fins i tot amb faltes! —sentenciava Voinitzi secundat per les riallades etíliques de la resta d’homes, mentre feia equilibris perquè la cendra del cigar no li caigués a la pitera. Les dones ho miraven amb desaprovació i sentien pensa per aquell professor que s’escarrassava en ensenyar quelcom més que regles a aquella banda d’embriacs.

Amb el temps Serebriakov es va integrar a la comunitat i es va casar amb la filla del notari. Va deixar de freqüentar les reunions i el Vània es va alegrar perquè així ell podria tornar a controlar el col·loqui literari sense cap mena d'oposició. Va morir Lenin i ell va retornar a Sant Petesburg, deixant la seva dona al càrrec de l'escola. A la capital va publicar el seu segon llibre.

Oncle i nebot van intercanviar telegrames. El Vània volia que el mestre donés la seva opinió sobre un dels seus contes, "La casa de l'estepa". Serebriakov ho va trobar de gran qualitat, però una mica inversemblant: “Oncle, el teu personatge és un fantasma que té l'habilitat de suar i això confon els lectors!”, va escriure el nebot. “Sua perquè jo vull!”, va respondre el Vània, irat i cec d'aiguardent, en una altra missiva on a més intentava assenyalar suposats errors en el llibre del nebot. El professor va respondre que aquelles errades ja les havia corregit i que li estava agraït, però que una frase en particular, estava ben redactada i era el tiet qui s’equivocava.

—I tu com ho saps tot això?

—Oncle, no recorda que sóc professor? A més, abans de fixar el text que escric, tinc per costum consultar els manuals de gramàtica.

—Et creus un déu, perquè ets professor! Em corregeixes tot i tu en canvia, no m'acceptes cap dels meus suggeriments! Els pagesos haurien d'estar a les càtedres! Una ovella té més coneixement que tu! —insistia furiós i envermellit pel vodka—, et penediràs de la teva supèrbia! No necessito per res la teva ajuda! Presentaré el meu nou llibre al Casal Popular i has de venir. És obligatori, ets el mestre titular i és el lloc on vam traslladar l’escola.

No hi va haver més correspondència.

Stalin va aconseguir el poder soviètic i Serebriakov va abandonar la ciutat. Estava confós. Lamentava no haver-se exiliat a París. Va tornar amb la seva dona. Va arribar l'endemà que Vània fos encimbellat pels comunistes. En arribar a casa ho va comprendre tot. Havien escorcollat tota la casa i li havien requisat molts llibres. Havia deixat de ser el mestre titular. El seu lloc l’ocupava un tertulià proper a l’oncle Vània. Era tard, molt tard, ja que el parent havia denunciat el seu nebot que va ser deportat a un gulag on va morir setmanes més tard víctima de la tuberculosi.

© Manel Aljama (octubre, 2022)
Escriptor, Editor, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies

© Photo by Ivan Lapyrin on Unsplash

Publicat al número 113 (octubre 2022) de la revista digital La Tortuga Avui