La traïció al Sàhara


Qui escriu, era una criatura el 1973 i ja se sentia soroll del Sàhara. El llavors Príncep Juan Carlos necessitava neutralitzar Carrero Blanco. Aquest darrer tema va quedar "resolt" el desembre del mateix any. Sempre he pensat que era molt sospitós que ETA tingués tant d'encert i sort per a poder cavar un túnel a pocs metres de l'ambaixada americana en Madrid.

Més de quaranta anys més tard, vaig revisar a fons l'hemeroteca de 1975, mentre treballava en el manuscrit que seria "La Soledat del Llebrer". Llavors es publicava que Espanya defensaria sempre el Sàhara com a territori espanyol, gairebé sense com en el 98, "hasta el último hombre y la última peseta". Recomano la sèrie de TV3 "Dies de Transició" que podeu trobar al Youtube; podreu veure testimonis de soldats, llavors de lleva, que no sabien res, que l'ambient era d'obrir foc contra la gent de la Marxa Verda que anaven desarmats. En aquest aspecte, l'exèrcit espanyol ha assolit tot un grau en atacar al llarg de la història la gent que paga els seus uniformes i armament. En el rerefons el problema és el de sempre, els militars dits "africanistes" que des del segle XIX mouen i remouen les cireres del darrer bastió de què un dia va ser un imperi efímer amb els peus de fang. L'imperi, penso, va ser del Karl, els seus fills els felips, van ser uns liquidadors que any rere any van anar perdent el famós "donde no se pone el sol".

La intenció d'atacar la Marxa Verda la va frenar el que avui és "Rei Emèrit". Va venir a dir als militars que era ell qui manava, amb el dictador al llit de mort, i qui manaria de llavors en endavant. Les meves fonts m'informen que es van pactar les comissions i indemnitzacions per les empreses, igual que va passar a Guinea Equatorial (sí la del Cola Cao!). Tots van cobrar menys els saharauis que van quedar abandonats per la metròpoli amb el seu DNI espanyol i la seva matrícula espanyola. El Sàhara era una província. El febrer de 1976 la premsa publicava "Espanya se desvincula de la administración del Sáhara", una lacònica forma de dir "ja hem cobrat, que els bombin".

Aquest article pertany a la sèrie "Franquisme Residual", com els dedicats amb anterioritat a la paga extra, els sindicats, els títols universitaris signats pel cap de l'estat, el doblatge, "reservado autoridades", l'horari comercial i laboral, l'empresonament d'artistes, "els reis mags", els funcionaris, l'atenció al client entre altres.

© Manel Aljama (març de 2022)
Escriptor, Comunicador, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies  

© Imatge: campament de refugiats Tinduf, Algèria publicada per La Voz de Galicia 

Lectura relacionada: Un mar de sorra (relat publicat a La Tortuga AVUI) https://www.manelaljama.com/2021/04/un-mar-de-sorra.html

Articles recents consultats:
Sàhara Occidental: el desastre del 98 per l'Espanya de Juan Carlos i Pedro Sánchez (I): Llegir

PSOE: la traïció com a manera permanent de viure (i 2): Llegir
 

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris