dilluns, 20 de setembre de 2021

El Procediment

© Photo by Ruthson Zimmerman on Unsplash


Fa més d’una vintena d’anys treballava en una petita empresa dedicada al programari, la consultoria i la distribució de productes informàtics. Tocaven els tres pals de la cadena de distribució. Era una pime que havia crescut gràcies a l’empenta del seu fundador i president. Com totes les pimes catalanes, era “familiar”, és a dir, que els socis i accionistes eren un parell de matrimonis que alhora treballaven dins la companyia. Cal dir, que aquest empresari és una persona amb experiència en el sector i formada amb dos títols universitaris, no pas un aficionat o un ministre de cultura. Havia rebut premis, un d’ells de la Generalitat de Catalunya, ben merescut.

Un dia, van aterrar uns consultors experts en creixement d’empresa. Ningú no recorda ben bé, com van arribar, perquè sembla que ningú no els havia cridat. Van fer servir el seu Powerpoint per engalipar la direcció. L’empresa va rebre un crèdit per poder fer una expansió internacional (o estratosfèrica). La plantilla es va incrementar, car s’obririen oficines en països exòtics… i el nombre de directius. Els consultors, és clar,  van seure al consell d’administració. Però, passat un any, els resultats eren ben diferents dels que havien vist en la powerpoint. L’empresa havia entrat en números vermells. Els consultors van suggerir que l’empresari (recordem que havia començat des de zero i havia estat premiat) era un incompetent i que no era la persona adient per ocupar la cadira de president. Van suggerir la seva sortida i la de la resta de socis de la família.

El desenllaç: en el cas que parlo, va acabar més o menys bé, en altres casos que conec no. El procediment és el següent: 1) prometre una expansió fàcil d’aconseguir, 2)  fer créixer la plantilla per sobre de les possibilitats de l’empresa, 3) augmentar el pressupost fins a unes xifres ben allunyades de la realitat, 4) en arribar als números vermells, desfer-se del personal i sobretot, dels directius originals de l’empresa i com a colofó, tallar l’empresa en petits bocins per ser venuts a competidors o altres depredadors.

Dic que va acabar bé perquè el fundador i president, abans que arribessin les baralles familiars, va comprar amb diners de la seva butxaca  les accions de la resta del clan familiar. Llavors, va sumar una còmoda majoria al consell i va aconseguir desfer-se dels invasors. Va haver de vendre una de les divisions per poder tornar els diners als alienígenes de l’èxit fàcil. Però, la venda la va fer ell i amb el millor comprador possible: el que garantia els llocs de treball del personal d’abans de l’arribada dels venedors de fum. Ell va conservar la petita consultora i suposo que va quedar ben vacunat de per vida contra els venedors de fum...

No és un cas aïllat, sinó una pràctica comuna en la compra i venda d’empreses. Algú pensarà que el que he explicat  és normal en un país capitalista. Crec que no o en tot cas, seria propi de països amb capitalisme feudal. Els fets em fan recordar aquells caçadors de bruixes que acompanyats de “la bruixa” anaven de poble en poble buidant les bosses dels més pallussos. Casos com Panrico o el Grup 62 han estat molt similars. Amb els particulars fan gairebé el mateix, però això és tema d’un altre article.

© Manel Aljama (agost 2021)
Escriptor, Comunicador, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies

© Photo by Ruthson Zimmerman on Unsplash

Publicat també al número 102 de la Revista La Tortuga Avui



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada