Que les vostres decisions responguin a les vostres esperances i no pas a les vostres pors
Nelson Mandela
Imatge: font Internet, sense identificar.
Que les vostres decisions responguin a les vostres esperances i no pas a les vostres pors
Nelson Mandela
Imatge: font Internet, sense identificar.
![]() |
Postal d'ILC |
Quan va obrir els ulls, els independentistes encara hi eren
El títol d’aquest bitllet, ho he agafat del microrelat més curt del món i crec que serveix per il·lustrar tant la conclusió, com el resum d’aquests tres anys inútils de: combatre amb la repressió, negar el procés, intentar minvar-lo amb arguments inútils, per part d’uns i de la divisió interna (que fa mala imatge fora del país), de l’excés de por disfressada de prudència i d'innocència esperant un gest de qui al llarg de la història ha fet sempre el mateix i tenen poca cosa per oferir-nos, perquè fa més de 350 anys negant-se a negociar res(1).
Ni Illa ha vençut; ni l’independentisme, ni tampoc els independentistes han desaparegut. Amb dos dits de front..., a l’estat li cal com a mínim seure a negociar. Una altra cosa és que tingui voluntat i o capacitat per entendre-ho i admetre-ho.
Segueixen menyspreant-nos o són pèssims jugadors de pòquer (d’escacs ja sabem des d’octubre de 2017 que no en saben… allò del colom que es caga en el tauler!) Si jo fos a l’altre bàndol, hagués jugat les cartes de l’amnistia, dels permisos, d’oferir quatre preses de xocolata: un hospital que mai es farà, reformar a fons el transport de rodalia (ara que el cotxe ho té molt més complicat a Can Colau)
![]() |
Cañada Real, Madrid - font Zarabanda.info |
Tothom destaca el resultat obtingut per VOX. En alguna ocasió ja he dit (i no m’ho he inventat jo), que el populisme que practiquen PP, PSOE, Podemos i Cs no fa més que preparar el terreny al feixisme. No és nou: quina vestimenta duia el Borbó el 3-O? Posar un militar uniformat al capdavant de la lluita contra el virus…, visita de Sanches al Clínic amb un grapat de pistolers…, els hospitals de campanya per ensenyar la bandera bicolor! No recorden aquella Alemanya de finals del 20 i primers anys trenta amb els membres del partit nacionalsocialista uniformats donant engrunes als més pobres després de la Primera Guerra Mundial?
Així doncs, el fracàs escolar, el baix nivell de cultural, l’atur i la falta d'expectatives laborals, veure un dia sí i un altre també com es riuen d’ells, fan que s’acostin a la bandera i als suposats valors d’un passat idealitzat que no ha estat mai exorcitzat. A Catalunya hi ha dos pobles amb el 100% de vots per VOX.
La resta:
Documentació
(1) Cuba Espanya 350 negant-se a negociar http://elmon.cat/politica/espanya-350-anys-perdent-territoris-negar-se-negociar
Cañada Real: http://zarabanda.info/la-canada-real-galiana-un-barrio-marginal-de-madrid-aun-mas-excluido-por-el-coronavirus/
https://es.wikipedia.org/wiki/Ca%C3%B1ada_Real_(Madrid)
(1) El dret a l'autodeterminació dels pobles està reconegut en la Declaració Universal dels Drets de l'Home. Espanya el va subscriure (veure BOE). Altra cosa és que considerin el poble català poble o simplement ciutadans o persones i no pas soldats.
Manel Aljama, escriptor, comunicador i expert en noves tecnologies, 12 de febrer de 2021
![]() |
Moulin Rouge, París © Paul Guillotel (Unsplash) |
Hi havia massa neu. A Thérèse el lloc li semblava com un paisatge imperceptible. No li amoïnava. Potser, eren massa hiverns a sobre que li havien fet el cor fort. Des que tenia setze anys que treballava al carrer, sense cap més recer de la intempèrie que els portals foscos i allunyats de les cantonades i dels llocs de pas on es guanyava la vida. Aconseguia prou calés per pagar-se l’atrotinada mansarda a Montparnasse, un xic lluny dels carrers plens de dones que s’hi oferien i d'homes que només volien regatejar el preu.
Aquell dia, el fred era més intens que mai. Del cel queien unes fines agulles d'aigua. Thérèse hi anava sola. Feia temps que anava per lliure perquè no tenia cap arlot. L’últim protector que havia tingut, havia estat denunciat. Llavors, no va tenir por de fer-lo. Ell la va maleir i jurà que s’hi venjaria. Les cinc de la tarda eren a tocar i ja era ben bé fosc com si fos capvespre. S’hi acostaren dos homes d'aspecte indefinit. Com un pressentiment, no es va esperar per veure què li volien. Sentí por o potser una barreja de fred i de paüra. Ells hi anaven més de pressa. Sentia el retruc de les seves sabates sobre les llambordes humides. Ella va accelerar els seus passos, sense que es notés gaire. No podia córrer, l'edat no perdona. Els homes, ja hi eren ben bé a tocar-la. Es notava que fugia. Va començar a nevar. Passaren de llarg. Es repenjà en la paret. El cor li anava a mil. Havia perdut l'esma, l'oremus i tot el que es pot perdre. Llavors, va recordar que les altres companyes li aconsellaven sovint que calia que es pagués una assegurança mèdica. També insistien que tenir un pinxo, no era pas una mala inversió. Totes sabien de crims esgarrifosos que cada cop eren més freqüents. Thérèse no volia esmerçar tots els estalvis que havia fet, suportant el fred a les cantonades en uns quants babaus de bata blanca i un malparit de merda amb una navalla, dos o tres tatuatges i unes quantes cicatrius al cos.
La pluja anava a més. S’havia quedat sense protecció. Del paraigua només quedaven les barnilles. El fort vent s’havia endut la tela. Thérèse deixà de pensar en el passat. Parà l'orella. Un cotxe s'apropava. Enrere, quedava el glatit del seu cor, quan s'exhibia per la vorera de qualsevol carrer de Pigalle. De quan passejava per Pigalle i dels dos homes que va pensar que la perseguien i van passar de llarg, havien passat anys, i no pas primaveres, sinó hiverns freds que la dugueren a fer cua davant del foc d'una olla escarbotada a l'entrada de Bois de Bolonge. En aquell lloc s’hi arreplegaven les pàries desterrades dels millors llocs, les drogaddictes i les estrangeres sense papers. El fred, l'intens fred li recordà un cop més aquell fred d'aquell darrer dia a Pigalle. Va ser el seu últim alè, fred i blanc. En el bosc on ningú coneix ningú, però tothom sap qui és qui, les dones taparen el seu cos amb una manta mentre l'ambulància era de camí.
© Manel Aljama (abril 2010 - revisat gener 2020)
© Image de Photo by Paul Guillotel on Unsplash
Publicat al número 96 de revista La Tortuga Avui
Publicat dins d'aquest bloc al 2010 com "Pigalle".