divendres, 29 de maig del 2020

Trieste nei ricordi di Giani Stuparich




i luoghi triestini di Giani Stuparich (els llocs de Trieste de Giani Stuparich)
Per saber més, "L'illa" publicat en castellà i català per MInúscula: L'Illa
Vídeo de 2013 de 25 minuts de durada

dimecres, 27 de maig del 2020

1975 Caiguda de Saigon - Canales ho veu per televisió.



El 30 d'abril de 1975 els darrers nord-americans fugen de Saigon. La primera derrota militar dels Estats Units i l'inici d'una crisi. A l'estiu, Canales que ho ha vist per televisió, arriba al Barrio Chino de Barcelona.

La Soledat del Llebrer, XXVIIIè Premi Ferran Canyameresde Novel·la Policíaca publicat per Pagès Editors.
#LaSoledatdelLlebrerManelAljama
#laculturaetcura

divendres, 22 de maig del 2020

"O vos omnes" (Pau Casals) | Orfeó Català




L’"O vos omnes" de Pau Casals és una obra màgica que molt sovint interpretem als nostres concerts i que ha estat compartida per moltes generacions de l'Orfeó Català. Avui, tot i la distància, volem dedicar-la a totes aquelles persones que han patit la COVID-19 i a les que han perdut a un ésser estimat.

Us portem a tots i a totes al cor! Que la música ens ajudi a fer passar aquests moments difícils i ens permeti retrobar-nos ben aviat!

Orfeó Català del Palau de la Música Catalana Pablo Larraz, direcció

dimecres, 20 de maig del 2020

Candidats immadurs o societat infantilitzada?


En abril de 2019 New York Times qualificava els candidats espanyols d'immadurs.
Ho pot explicar un psicòleg: una societat ignorant, inculta i infantilitzada a qui va bé que algú mani i defineixi allò que cal fer (obligatori) i allò que no cal fer (prohibit).

© Text i imatge Manel Aljama 18 de maig de 2020
Cita El Nacional de 27 d'abril de 2019

dilluns, 18 de maig del 2020

1975, Any Internacional de la Dona: Canales arriba a Barcelona

 

 
1975 Va ser l'any internacional de la Dona. És l'any que Canales va arribar a Barcelona. La pregunta és: Quin any internacional de la dona es podia celebrar en una estat amb l'adulteri penalitzat?  La resposta seria: Fer el paperot

La Soledat del Llebrer, XXVIIIè Premi Ferran Canyameres de Novel·la Políciaca publicat per Pagès Editors.
#laculturaetcura

divendres, 15 de maig del 2020

Els últims

(c) Oliver Hale, Unsplash

Els homes i les dones que esperaven en aquella sala d’embarcament portaven més de tres dies sense menjar. Sort en tenien de l’aigua que rajava d’una d’aquelles fonts instal·lades a les acaballes del segle anterior. Es podia considerar «potable». Havien arribat sense equipatge, amb la roba posada i el seu crèdit universal al límit. La meitat dels monitors no funcionava i bona part de la resta no oferia cap informació rellevant. Alguns, no havien canviat el seu programa de pluja de punts grisos infinits i un rètol que deia «NO SIGNAL» hi apareixia de tant en tant. Cada mitja hora se sentia pels altaveus una veu mecànica que recordava els consells d’autoprotecció per evitar el contagi de certes malalties que havien aparegut mesos abans.

Si no fos per la gent, es podria dir que aquella sala havia estat fora de servei durant uns quants lustres. Molts d’aquells bancs de plàstic taronja estaven trencats. Les papereres plenes de brutícia i el terra estava pintat amb taques de begudes gasoses que s’havien ennegrit amb el pas del temps.

Les nits eren fosques, encara que a l'escassa llum de les estrelles s’hi afegia de tant en tant una pluja de bòlids que es desfragmenta en un grapat d’aeròlits. Aquell espectacle divertia als pocs nens que havien sobreviscut. La canalla ignorava la història que amagava aquell fenomen que es repetia un dia si i un altre també. Havien passat ja dos anys dels terribles esdeveniments que cap adult gosava parlar davant dels més menuts.

S’amuntegaven davant de la finestra que de forma rutinària s’obria cada matí a les nou en punt. I cada dia passava el mateix. Mai no havia una resposta clara: Que si la manca de combustible, que si les condicions atmosfèriques, que si la disponibilitat de tripulació, que si els permisos... Els passatgers tornaven als seus seients capcots i decebuts fins el dia següent.

De sobte, un terrabastall va interrompre aquella monotonia. Moguts per instint, alguns adults van córrer a tapar els ulls dels nens. Les parelles van discutir i els nens es van resistir fins desfer-se de les mans. Van fer preguntes. Els adults es van mirar sense obrir boca.

Els petits, però, han lligat caps i han esbrinat que el soroll ha estat provocat per una d’aquelles pedres que deixen una estela de foc fins que desapareixen. Marxa la llum de la sala i tot queda a les fosques. Uns equips d'emergència fent sonar les sirenes es dirigeixen cap una mena de foc que s’intueix en la pista. Quan torna la llum, pels altaveus anuncien que el darrer bòlid que s’ha estavellat ha deixat inutilitzada la única pista que quedava en funcionament. No hi ha previsió per restablir el servei.

Els darrers homes blancs que queden a la Terra veuen cada cop més difícil marxar cap a Mart. Dos anys abans, un meteorit havia impactat amb la Lluna i l’havia convertida en un roc que es va allunyar de la Terra. Les restes de la deflagració eren encara capturades per l’atmosfera terrestre. Des de llavors, s’havia perdut també el contacte amb la colònia de Mart. perquè bona part de les antenes de comunicació estaven en el satèl·lit destruït.

© Manel Aljama (abril 2020)
© Imatge Oliver Hale, Unsplash
Publicat al núm 88 (maig de 2020) de La Tortuga Avui

dimecres, 13 de maig del 2020

Espanya: cultura amb impost de luxe

 


Al 1975 un tocadiscos com aquest o un radiocasset com el que compra Canales al Capitol, pagaven impost de luxe. Jordi Herralde declaraba a "El Pais" al 2015: "En España hay desdén por la cultura", com veieu el verb està en present.

La Soledat del Llebrer (#LaSoledatdelLlebrerManelAljam) Publicat per Pagès Editors
#laculturaetcura #joemquedoacasa #compartimcultura

dilluns, 11 de maig del 2020

Antoni Bassas entrevista a Xavier Sala i Martin




Aquest diumenge Antoni Bassas publica l'entrevista amb el professor d'economia de la universitat de Columbia, Xavier Sala i Martín. 

Vídeo de 48 minuts del dia 10 de maig de 2020

divendres, 8 de maig del 2020

Les oportunitats perdudes

(c) La matemàtica de la història

Sóc pessimista i veig a Espanya una repetició de patrons que ja es van donar a Alemanya ara fa un segle. Uns representants que no es dignen a renunciar ni que sigui a les dietes i ni tan sols dediquen unes paraules o un minut de silenci de respecte per les víctimes no fan més que sembrar rebuig popular. D’això, penso que l’extrema dreta de corbata en prendrà bona nota. I amb una massa d’ignorants i aviat, famolenca, tindran aplanat el camí cap al poder. 


A mans d’Espanya anem pel pedregar. Les pimes patiran la mala administració de la pandèmia. El 84% de l’economia de l’estat és de pimes, però, la pime és l’emprenedor, és Catalunya!  Ens trobem al bell mig d’una “tempesta perfecta”  amb un model econòmic que agafa el pitjor de l’ultraliberalisme econòmic. No oblidem que a l’estat, a més de privatitzar, segueixen cobrant-nos impostos directes e indirectes. Lleis com la de lloguers (sortida d’ungobierno de izquierdas) o la d’hipoteques en són un exemple de com poden frenar qualsevol iniciativa d’autoocupació.


No hi ha lloc per la sorpresa i amb el judici als nostres representants, molts han comprovat el que era evident: que només hi havien fet un maquillatge, els justos per ingressar al Mercat Comú, però de fons seguia sent la mateixa estructura administrativa de la Restauració Borbònica. Per cert, el “manual” que es lliurava als soldats espanyols al 1984 seguia parlant de la cop d’estat del 36 i del dictador com a “necesarios” y “salvador”. Ignoro si han adaptat el text però sospito que no.

La vam cagar

La frenada al procés en el moment més inoportú. Amb els jordis a la presó no calien més presos. Hagués estat un punt de lluita, una taca per Espanya per exemple: detenir a casa seva a la Presidenta del Parlament. Sens dubte hagués estat una bumerang que hagués esclatat a Espanya. Acatar i acudir al tribunal va ser acte de rendició. 

La segona cagada va ser l’endemà de les eleccions imposades del 21D o més ben dit, el canvi que va experimentar Roger Torrent quan va ser amenaçat. 

I l’estratègia lògica, necessària i comprensible de lluitar i reclamar la llibertat dels presos no ha servit més que per donar a l’enemic més força i seguretat. Perquè ha estat l’única estratègia? Els nostres representats no van tenir davant l’exemple del dilema del tramvia i van creure que el poble no els seguia i calia acatar llei de l’estat. Que consti, que als nostres representats empresonats, de moment, no els atropellaria cap tramvia. És una metàfora. El fet, però és que el bloc de partidaris de l’estat propi es va dividir, uns es van dedicar a fer autonomisme i els altres a “salvar els mobles” i fer burocràcia per por de ser il·legalitzats. No m’agrada la burocràcia inútil que engoleix les idees mentre fa bullir l’olla.

Conclusió

Els de l’estat són i seran previsibles. Amb un exemple de futbol, els hem donat la pilota i el control del partit. Ens hem conformat mirant-nos el melic i llepant-nos les ferides. Hem obviat i oblidat massa d’hora el poder que encara tenim

Hem perdut el temps compartint en xarxes socials totes les bajanades (per dir-lo d’alguna manera) que sortien dels seus mitjans. Calia? Calia donar-veu a l’enemic i amagar qualsevol intent de resposta intel·ligent per part nostra, només pel fet de tenir un grapat d’empresonats?  Us imagineu la mitificada Résistance oblidant l’exiliat De Gaulle i llepant les ferides pels que anaven als camps de concentració en els trens sense sostre?  

Sunzi (datat al 400 abans de l’Era Comuna) va dir a l’Art de la Guerra: “Els soldats mai han de seguir les ordres d'un general capturat per l'enemic”

Ens n’anem sense remei al 2029, any de la desaparició d’Espanya que va preveure Alexandre Deulofeu, però teniu en compte que això no estava garantit, depenia molt de l’actitud i fermesa dels catalans.