TORNEU-NOS ELS ACCENTS DIACRÍTICS! | Leo

---

Missatge en forma de videoclip pels senyors membres de l'Institut d'Estudis Catalans. Vaig anar al centre i com que no em van obrir la porta els vaig cantar aquesta cançó. Espero que l'escoltin. La compartiu? :)

Llarga vida als pronoms febles, les dièresis, els apòstrofs, accents diacrítics i totes les característiques ortogràfiques peculiars i meravelloses de la nostra estimada llengua catalana.

(Infinites gràcies a tots els Lomons per haver participat en aquesta causa. Pompeu, des del cel, us ho agraeix!!! I jo, també...) QUE CORRI EL MISSATGE. COMPARTEIX!!! (si hi estàs d'acord, clar... ;))

Vídeo de 3 minuts de durada fet al 2016. Visiteu el canal.
Enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=hRvmpkzgGqU

Records Inesborrables

Photo by Harrison Broadbent on Unsplash

Charles Byron, enginyer de robòtica de Babbage Corporation va aconseguir, després de molts esforços i dificultats, tirar endavant el projecte més important de la seva vida. A més de lluitar contra el departament financer i el consell d’administració, va haver de fer front a l’enveja dels caps dels altres departaments, erms d’idees útils, àvids, però, de grimpar dins l’estructura de l’empresa. L’economia als inicis dels segle XXII no era massa bona.

En la seva construcció va emprar peces estàndard i de rebuig. No va utilitzar el millor processador disponible. L’única cosa que va demanar va ser que tingués la major quantitat de memòria i uns “buffers” proporcional a aquesta memòria. El va revestir amb pell blanca i al cap l’hi van posar faccions caucàsiques, malgrat que els blancs occidentals ja eren una  minoria minoritària en aquell mar d’ulls ametllats i pell pàl·lida. Els africans purs, feia anys que havien desaparegut. Li va posar per nom Lovelace, el cognom d’Ada, la seva parella. 

Desestimà la inserció de programari i coneixements d’un sol cop, com es feia amb la resta de robots. Fer-lo d’aquesta manera havia portat problemes de personalitat amb els androides. Les revoltes robòtiques a les colònies eren una bona prova que el mètode d’ensinistrament no era el més adient. Va estimar-se més, portar-lo a casa seva per completar la seva educació de forma gradual. Així el processador podia treballar amb més comoditat i podria organitzar millor els indexes de la seva base de dades. 

A casa, amb l’ajuda de la seva companya, Charles va poder completar el seu projecte. Al principi, Ada va malfiar de tenir a casa un robot sense programar. Ella no es portava la feina a casa i no entenia perquè el seu company ho feia. Però quan va veure quina mena d’educació inseria en la màquina, s’hi va afegir a la tasca. Quan Charles se n’anava a dormir cansat, ella agafar els llibres electrònics pendents i llegia o recitava els textos. Era absurd fer això. Podia haver-lo connectar a l’ordinador central de la casa que hagués fet la mateixa feina, però ella “ja sabia” quin era el propòsit de Charles. 

No van poder acabar la feina. Un dia,  representants de TransMind, la companyia rival, es van presentar en Babbage Corporation amb intenció d’adquirir algun robot de baix cost amb gran capacitat de memòria. Charles s’hi va negar, però va haver de cedir perquè Lovelace fins llavors, no havia generat ni cèntim de benefici. El van convèncer dient que amb els beneficis obtinguts li deixarien fer-ne més exemplars com Lovelace. A més, si es negaven, TransMind podria adquirir Babbage en la borsa i d’aquesta manera se l’emportarien de franc. Charles i Ada es van agafar unes vacances per refer-se del tràngol. 

Els de TransMind van tancar Lovelace en un soterrani. Els enginyers van suar la cansalada. El cervell de la màquina era limitat i la seva gran memòria difícil de reescriure. S’hi van estar mesos amb aquell prototipus.  

—T'has assegurat que s'han esborrat tots els records anteriors? —va preguntar l'enginyer encarregat del projecte.

—Sí, ha estat difícil, però ja ho he aconseguit —va respondre l'enginyer de desenvolupament.

—Més et val ja que ens hi juguem molt —feu l'encarregat.

L’economia havia empitjorat molt. La parella havia perdut la feina i es va afegir a la gent que cada dia protestava per les duríssimes condicions de vida. Cada dia es produïen detencions, però la protesta no minvava. 

Va arribar el gran dia i es va presentar en societat el nou Lovelace. Vestit de policia i armat amb una nova i potent arma. Les autoritats de la polis van decidir estrenar-la contra els manifestants. A Charles se li va glaçar la sang. El seu “fill” no el reconeixia”. Ada, però va ser més hàbil. Va treure un llibre electrònic i va començar a llegir un dels poemes amb què havia educat el robot. Lovelace va deixar caure l’arma i els altres policies van tirar enrere.

—Com ho sabies, si no t’ho havia dit mai? —preguntà Charles.

—Ho vaig veure de seguida que havies construït una màquina perquè tingués ètica i records inesborrables —respongué Ada. 

No tenien cap més arma que els seus coneixements.

© Manel Aljama, agost 2008 i revisat novembre 2019
© Imatge Harrison Broadbent on Unsplash
Publicat al número 84 de la Revista La Tortuga Avui.

Film Adaptations of Dickens' A Christmas Carol

---

How do the different film versions of Charles Dickens's A Christmas Carol reflect the politics and culture of their own particular times?

A Christmas Carol (1843) is the most filmed and televised of Dickens' works. Many will warmly remember the 1951 Alastair Sim version, but how many are aware of A Carol for Another Christmas (1964), a propaganda film produced in support of the UN, or The Passions of Carol (1975), which attempted to highlight the evil of the pornographic industry? How do the different versions reflect the politics and culture of their own particular times? What makes a good Carol movie? Is it truth to the original or is it something else?

A lecture by Dr Christine L. Corton, Wolfson College Cambridge 10 December 2019 6PM GMT
Vídeo de 1 hora i 2 minuts.
Link: https://www.youtube.com/watch?v=Ufj1s6DrrWw

Els intolerants són ells

Concentrats en favor de la llibertat del nostre poble

Crònica d'un dia en dues notes

Diumenge 22 de desembre al cor de Barcelona, la Plaça de Sant Jaume. Davant de les tanques del Palau de la Generalitat trobem un grup de persones amb torxes cridant en favor de la llibertat dels nostres presos i exiliats.

No sabem com, apareix un senyor amb barret i gavardina, cabell blanc i llarg, acompanyat del que devia ser la “seva muller”.  Per fer-vos una idea, sembla un clon de “El abuelo” ( al personatge que va fer Fernán Gómez) però en antipàtic.

La primera cosa que escoltem:  “Mira, una sudaca!”   No sentim res més pel brogit normal de la plaça. Fa com que marxa, però s’hi torna per respondre als “Visca Catalunya” amb el “Viva España”, “Viva el rei”.   Des del grup responen “Que visqui”  Com que es veu l’han trencat l’esquema i no aconsegueix el seu objectiu, puja el to.  Llavors, el grup respon amb “Aquesta és la seva democràcia”.  La cosa no va anar a més i la parella de fantasmes feixistes intolerants va marxar.

Amb tot, es veu clarament que odien la diversitat, que són sectaris, feixistes en definitiva i que el que més els ha molestat d’un grup de persones que exercia el seu dret a la llibertat d’expressió ha estat que hi havia gent d’Amèrica llatina i d’origen asiàtic…

Al matí del mateix dia una foto que roba el cor. La trobada entre Xavi Duch el ciutadà detingut el passat 23 de setembre a l’estil de la pitjor època del Franco que feia poques hores que havia tornat a la seva ciutat. A plaça més de quatre-centes persones, potser més. Una absència sense sorpreses, la de l’alcaldessa populista que queda ben clar que no representa a tots els ciutadans. Ha perdut una oportunitat més per ser-ho, com la perd cada dia que passa sens restituir la pancarta que va treure tot just arribar al poder municipal.

Manel Aljama, 22 de desembre de 2019

Escriptor, Comunicador, Promotor de Lectura i Coach Tecnològic

© foto Plaça Sant Jaume, Manel Aljama.
© foto Sabadell, Anna Maria Camins.

Dialogar amb Espanya

Fa cent noranta dies que Junqueras, Puigdemont i Comín són eurodiputats i tenen immunitat i que els violen drets fonamentals com el de la participació política i el de la llibertat personal. La sentència del Tribunal de Luxemburg és tan clara com això: ‘Una persona que resulta elegida al Parlament Europeu adquireix la condició de membre d’aquesta institució pel fet i des del moment de la proclamació dels resultats electorals.’ És a dir, posa l’accent en el valor de la democràcia directa, ‘del sufragi universal directe, lliure i secret com a expressió del principi constitucional de democràcia representativa’.

Font: article de Josep Maria Casulleres Nualart publicat a Vilaweb ( https://www.vilaweb.cat/noticies/tribunal-luxemburg-immunitat-junqueras-puigdemont-analisi-josep-casulleras/ ) el 20 de desembre de 2019
(c) Imatge trobada a les xarxes.

I Prefer Girls by Jessie Dumont

---

Més informació sobre pulp
Video de 2019 de 8.06 minuts de durada.
Link: https://www.youtube.com/watch?v=OJ3BWGmp9kI

Cites sobre la dona per autors islàmics

“Like life, peace begins with women. We are the first to forge lines of alliance and collaboration across conflict divides.”

“Com la vida, la pau comença amb les dones. Som els primers a forjar línies d’aliança i col·laboració entre conflictes es divideix ”.

—Zainab Salbi (Author of The Other Side of War: Women’s Stories of Survival & Hope)

Font: Revista Bookriot, 8 Quotes by Muslim Writers That Have Bolstered My Feminism (20/5/2019)

És més fàcil excusar-se que canviar res

“Els nous preus entren dins de la dinàmica europea de pujar tarifes als viatgers esporàdics” diu Pol Gibert, Tinent d’Alcaldessa de Sabadell a Diari de Sabadell (11-11-2019)

És fàcil dir això i fins i tot sembla veritat. I queda bé!  Però en parla de les tarifes, no del servei ni de la seva qualitat.

La darrera vegada que vaig anar a Londres, al desembre de 2013, el bitllet ordinari de metro entre les terminals de  l’aeroport de Heathrow i un lloc tan emblemàtic com Piccadilly que farem passar com Plaça de Catalunya tot i que les distàncies no són les mateixes, era d’unes £6 mentre que el d’anada i tornada costava unes 9£ amb una durada d’uns 45  minuts (Piccadilly Line). El mateix que triga la línia S2 de FCC entre Sabadell i Barcelona. Però si triem una altra línia (Elizabeth Line) en triga 30 minuts. No cal que parli del Heathrow Express que fa el trajecte en 15 minuts ni tampoc cal parlar de París. El preu és més alt, sí, però el servei, TAMBÉ.

Aprofito l’avinentesa per recordar el pèssim servei d’autobusos de TUS a Sabadell, en especial les freqüències, la utilitat de les línies i la sincronització amb la resta de mitjans de transport. Ferrocarrils de Catalunya amb les noves estacions tampoc s’escapa, perquè més estacions no implica millor servei. La freqüència és la mateixa de fa una desena d’anys com a mínim i ara el trajecte amb Barcelona dura més i amb el tren molt més ple, això sí, pagant més.

Ja sé que FGC no és competència de l’ajuntament, però les formacions polítiques que estan a l’ajuntament, estan al  Parlament i també a la Diputació i a tota l’àrea metropolitana. No valen excuses. I és que és més fàcil excusar-se que canviar res. Com voler fer rodes quadrades tot sabent que no funcionaran.

© Manel Aljama, desembre de 2019