El ritual

DES DE LA MORT del pare, sempre havia tingut la mateixa obsessió. Però, la mare va prohibir la celebració de qualsevol festa i li vedà l'accés a la torre. De res va servir que aquella torre havia estat el lloc on s’hi passava més hores l’extint progenitor. Ella, però, mai no va renunciar i aquella nit esdevingué la seva millor oportunitat. La mare, molt envellida, agonitzava en el seu jaç amb baldaquí, envoltada de tot el servei.

S'escapolí dels vigilants aprofitant el moment del relleu i s’enfilà per les escales. Havia llegit en els vells llibres de la biblioteca del castell tot el que es necessitava per a la vida eterna. Anys, enrere, va salvar de la gran foguera que havia ordenat la mare, un exemplar del "Llibre dels cinquanta noms de Marduk", enquadernada en pell humana autèntica. Quan va acabar la lectura d’aquell llibre, volia rebre la gràcia i les bondats de Barashakushu, la deïtat dels miracles; però sentia també el poder de Namtillaku, el senyor del inframón del que rebia les forces suficients per rebel·lar-se i pujar-hi aquelles escales.  Panteixava en cada tram de l’escala, però era jove i no volia deturar-se. Havia esperat aquell moment durant set llargs anys.

Calia tenir forces per resistir-hi.

L’escala era estreta, però suficient per al seu cos menut. Calculava que més o menys devia ser a la meitat del recorregut. La temperatura baixava i l’ambient es feia gèlid. El seu baf es condensava.  De sobte, escoltà com Thor començava a queixar-se. De primer, eren uns cops secs, però al poc, les queixes del deu del tro retrunyien cada cop amb més intensitat. Un llamp la va fer trontollar. Quatre rocs li van caure al cap i la van fer caure. Es va aixecar com va poder i va veure la sang que brollava del genoll. L’hi feia mal. Va tractar d’agafar aire i seguir.

Calia seguir endavant.

No havia fet ni quatre passes que una nova relliscada la va baixar un bon grapat d’esglaons. Aquest cop s’hi va deixar la pell dels braços. Tenia, però tantes ganes d’arribar-hi que no sentia cap dolor. Els núvols havien cobert el cel i la claror s’havia esmorteït.

Massa tard per baixar i agafar un fanalet.

Va tornar a relliscar, però aquest cop es va agafar a un roc que sobresortia del mur. El preu, va ser una altra porció de pell que deixava enganxada a la pedra. Va fer una llambregada cap amunt. Faltava molt poc per arribar a la cúpula de la torrassa. El núvols van començar a plorar tota l’aigua que podien contenir.  Les gotes es colaven per les finestres.

Es va aturar per agafar aire. Un calfred recorregué la seva esquena.  La pluja refermava cada vegada més. El terra tot xop esdevingué perillós. Una nova relliscada la va fer baixar un quants trams d’escala. Abans de tornar a aixecar-se, restà quieta, com morta. Notava el dolor i s’ofegava.

Reprengué la marxa. La màniga se li enganxà en un altre còdol escantellat que sobresortia de la paret que li va ferir el colze. Una gota de sang espessa i fosca va caure a terra.  Es trobava en el darrer tram. No havia esglaons definits. Tan sols una rampa de terra amuntegada i una gruixuda maroma mullada per la pluja que feia de barana.

Faltaven unes escasses voltes per a arribar al final. Estava convençuda de saber-ne tot el ritual i de la importància en l'ordre que a cada deïtat li corresponia. En aquest moment el pànic s' apoderà d'ella i la por escènica li va impedir pujar més. Anava a pensar en Barashakushu quan qui li va venir a la ment va ser el malvat Namtillaku; trontollà i s' agafà a la corda per a no caure.

El cos carbonitzat i sense vida de la jove no serviria ni per als voltors després que un llamp impactà en la cúpula il·luminant tota l'escala. 

© Manel Aljama (gener 2019)
Relat publicat al número 76 (març 2019) de la revista La Tortuga Avui;