dijous, 30 de juny del 2011

El dia que David Niven va venir a esmorzar al Paral·lel de Miquel Giménez


Miquel Giménez va presentar el seu últim llibre, "El dia que David Niven va venir a esmorzar al Paral·lel" en una llibreria amb personalitat pròpia:  Nhoa Llibreria, són al carrer Sardenya 443 de Barcelona, en la frontera de Gràcia.  Allà, a més de llibres, també es compra material escolar i, és clar, es fan actes culturals, com presentacions de llibres i exposicions de pintura.  Tot un àmbit cultural que falta fa en aquest país.

Miquel Giménez porta una llarga trajectòria en el món de la ràdio i la televisió. A destacar la seva última etapa amb un programa de ràdio i sobre la ràdio para nens en edat escolar.  Pel que fa el llibre i en les paraules que l'autor ens va dedicar, vam veure un tros més petit o més gran (en funció de les nostres edats) i de les nostres vides. Ha estat un plaer assistir a aquesta presentació.


Manel Aljama (juny 2011)

dimarts, 21 de juny del 2011

Pigalle


A Teresa el lloc li semblava com un paisatge imperceptible on hi havia massa neu o potser eren massa primaveres a sobre les que li feien el cor fort. Allà, al bell mig del carrer, sense cap més recer de la intempèrie que els portals foscos i allunyats de les cantonades i dels llocs de pas on s'hi guanyava la vida. Aconseguia prou calés per pagar-se la vella mansarda a Montparnas, un xic lluny dels carrers plens de dones en oferta i d'homes que només volien regatejar.

Aquell dia però, el fred era més intens que mai. Hi anava sola. Feia temps que estava sola i que no tenia cap arlot. L'últim macarró va ser denunciat i la va maleir. No tingué por llavors. Malgrat que eren les quatre de la tarda ja era ben bé fosc. Se li acostaren dos homes d'aspecte indefinit. No va esperar-se per veure què li volien. Simplement sentí por o potser una barreja de fred i de paüra. Ells hi anaven més ràpids. Intentà córrer però sense que es notés gaire. L'edat no perdona mai. Ja hi eren ben be a tocar-la. Es notava que fugia. Sentia el retruc de les seves sabates amb les llambordes. No queia neu, només fines agulles d'aigua. Passaren de llarg. El cor li anava a mil. Havia perdut l'esma, l'oremus i tot el què es pot perdre. Es va recordà del que li aconsellaven les altres companyes. Que s'havia d'anar pagant una assegurança mèdica i, a més a més, un "xulo" no era pas una mala inversió amb els temps que corrien, li deien. Ella no volia pas, esmerçar tots els diners que hi havia guanyat al carrer i suportant l'aire fred a les cantonades en uns quants babaus de bata blanca i un malparit de merda amb una navalla i quatre cicatrius al cos.

La pluja anava a més. Deixà de pensar en el passat. Parà l'orella. Un cotxe s'apropava. El fort vent l'havia deixat sense protecció. El paraigües només s'havia quedat amb les barnilles, el vent s'endugué la tela. Enrere quedava el glatir del seu cor només quan es veia passejar per la vorera de qualsevol carrer de Pigalle tot exhibint-se. D'això i dels dos homes que la perseguiren i passaren de llarg havien passat uns quants anys més i no pas primaveres, sinó hiverns, hiverns freds que la dugueren a fer cua davant del foc d'una olla escarbotada a l'entrada de Bois de Bolonge. Allà s'arreplegaven les pàries desterrades dels millors llocs i les estrangeres sense papers. El fred, l'intens fred li recordà un cop més aquell fred d'aquell darrer dia a Pigalle. Va ser el seu últim alè, fred i blanc. En el bosc on ningú coneix ningú però tothom sap qui es qui, les dones taparen el seu cos amb una manta mentre l'ambulància era de camí.

@ Manel Aljama (abril 2010)
Pintura: "Place Pigalle" de G. Mascart

diumenge, 12 de juny del 2011

Secret de dona

Font InternetFeia una ullada a llibres incunables abandonats a les llibreries especialitzades en llibres usats i d'ocasió del bulevard de Saint Germain. Malgrat això no se sentia estrany, sinó tot el contrari, un distingit cavaller interessat per la cultura. Jove, ben plantat, solter i amb una bona renda no havia de preocupar-se per figurar com la resta de petimetres contemporanis de la seva generació al París de finals del segle XIX. Allà la va trobar o més aviat va creure haver-la trobat. La dona dels seus somnis, alta, espigada i un cutis tan pàl•lid com el ros del seu cabell. Allà, a la llibreria La Ville, a tan sols uns quants i vells volums de filosofia de distància d' ell. Abandonà sobtadament el lloc, gairebé sense saludar l'encarregat. Ell va fer el mateix. Caminà rere dels seus passos. La perdí de vista. Va passar una setmana terrible. I quan ja estava resignat a no tornar a veure-la mai més, coincidiren en el ball benèfic que organitzava l'Ambaixador Britànic els primers diumenges de mes. Creuaren les mirades. Es van reconèixer. Sospirà ell. Ella es va mostrar esquiva i inaccessible. Però en aquella època això era normal en una dama. Encara així aconseguí dirigir-li la paraula i arrencar-li, amb cert menyspreu, una trobada per al divendres següent. La setmana li semblà eterna. Arribat el dia acudí al lloc convingut però ella no es presentà. Havia enviat un criat amb una nota. El jove no es va rendir i va seguir al lacai fins a casa seva. Trucà a porta. Ella el va fer passar i li demanà que no en fes preguntes. Va acceptar però suplicà veure-la de nou. Aconseguí una nova cita en un cafè discret, si és que es podria qualificar així, els establiments de la Rue de Comartin, a prop de l'Òpera. No les va tenir totes amb si a causa de la inútil espera i va manar al seu servent seguir-la durant aquell dia. L'assistent li va informar que la seva estimada havia visitat un habitatge de lloguer de la rue de Saint Honoré però que no li semblava un lloc ni molt menys de mala reputació. De tota manera ell pensà que ella ocultava un secret, un secret terrible i cruel. Es turmentà pensant si ella era una d'aquestes dones de lloguer de luxe. Era un mar de dubtes. A la tarda quan es van veure va treure el tema. Ella es va enfadar en saber-se espiada. Va marxar plorant sense prendre res. Ell però, continuà amb la incertesa. Desenganyat decidí partir per a Amèrica. Va estar uns dos mesos fora. A la tornada, penedit tornà a visitar-la, com per demanar perdó. Els criats li van donar la notícia. La senyora havia mort feia dos mesos, just abans que ell partís. Va entrar en una gran depressió, es negà a menjar i morí d'inanició. Ple de llàgrimes es dirigí a les cases de lloguer de la rue de Saint Honoré. Va colpejar al timbre. Va sortir la majordoma a qui va preguntar facilitant la descripció de la dona. Li va explicar que solia venir feia mesos. Ella preguntà si ell era un familiar. Es va atrevir a respondre que era el seu promès. La terrible pregunta va tenir a la fi la resposta més cruel:
—Venia sola, es ficava hores i hores a l'habitació llegint. Pagava les seves factures amb puntualitat. Fa dos mesos que no la veig.

© Manel Aljama (maig 2009)

dissabte, 11 de juny del 2011

Els invents del TBO




Més d'un coneix la frase "els invents del TBO".  Un personatge entranyable, el professor Franz de Copenhaguen que amb els seus invents estrafolaris ens feia riure des de les pàgines del TBO. Caixa Sabadell-Unnim ha organitzat una exposició sobre els diferents dibuixants que tingué aquest personatge al llarg de la història.


Això seria la part positiva. La part perversa veient els invents i el context és una altra. Em recorda molt allò del "que inventen ellos".  Tot plegat molt tris veient la realitat d'ara.  La millor època d'aquest personatge és des de la posguerra fins a finals dels seixanta on la factoria Bruguera manava en el còmic. L'inventor (o "doctor loco") no era espanyol, era de Copenhaguen i els seus invents:  una bogeria.  Això és el pervers de tot plegat.



© text i fotos Manel Aljama (junio 2011)
© carteill exposició Caixa Sabadell Unnim (junio 2011)
Publicat amb anterioritat