Obeïm ordres

L'estança era molt petita, més aviat estreta. Hi havia poca  llum. Tan sols un llum articulat a sobre d'una taula metàl•lica que encarat, gairebé enlluernava l'individu que estava lligat a una cadira. Tenia el cap deixat caure sobre l'espatlla esquerra. Els seus ulls estaven tancats i els pòmuls li cremaven. Un fil de sang lliscava per l'entreoberta comissura dels llavis. No estava mort ja que s'escoltava un fatigós i esforçat alè. S’obrí una porta i entrà una mica més de llum. Van irrompre dos individus que descendiren els dos esglaons que s'elevaven sobre l'entrada del quart. Tancaren la porta.

—¡Caram! El nen vol fer nones! —digué el que va arribar primer a la vora del reu.

—¡Doncs li despertem! ¡I ara! —va dir el segon mentre propinava un cop de puny al plexe solar del torturat que es queixà i deixà anar una glopada de saliva sangonosa.

—Vols més? —el va interpel•lar tot just després de propinar-li el cop. No respongué. Però el degoteig començava a ser hemorràgia. El botxí feu un gest d'assestar-li un cop al cap però el primer li agafà el braç amb fermesa.

—¡Espera una mica! Encara ha de durar.

—¡Quin malparit! —va respondre però escridassant al martiritzat— Quina sort tens!

El seu company pujà la breu escala de dos esglaons i assolí la porta. Va sortir deixant-la entretancada amb l'habitació sumida en una foscor trencada únicament per la incandescència de la llum articulada. No trigà massa. Tornà amb una galleda metàl•lica plena d'aigua que brillava en la penombra.

—Té —digué al seu company perquè agafés la galleda—, li donarem un descans.

L'altre l’agafà amb les dues mans, va fer un pas cap a enrere i li llençà el contingut. L'home gairebé s'ofegà. Començà a tossir sense atrevir-se a obrir els ulls. Redreçar el seu cap. El portador de l'aigua baixà una mica el llum articulat potser perquè no s'encegués del tot.

—¡Vinga! Confessa d'una puta vegada! ¡Has begut oli! ¡Ho sabem tot!

—¡Vull veure el meu advocat! —va respondre amb veu entretallada el reclús.

—¿Per quin sets sous hem de fer això? ¿Perquè tinguis un judici just? Perquè paguis una multa? Per a ser més just? —respongué l'agressor—. Aquest no és el nostre estil. Ja estem cansats i ara apliquem les nostres pròpies regles i el nostre propi mètode. Has entès?

—Nosaltres —afegí el que semblava un comandament—, obeïm ordres. Se'ns ha dit que has comprat música en el "top-manta"; i a més tenim les proves. Des de la societat d'autors ens han dit que et donem una lliçó i que acabem amb tu. Què guanyem portant-te a la justícia? Respon?

© Manel Aljama (febrer 2009)

Là, à gauche

Es va tocar la panxa només tancar la porta darrere seu. Últimament trobava els dinars de Brasserie Lipp una mica més pesats del normal. Era però obligatòria l'assistència. No fos que pensessin que s'havia tornat dissident. Ara havia d'agafar el metro i apropar-se fins a la Place de la Concorde. "No és precisament el lloc més discret per trobar-se”, pensà. Encara pul·lulaven en les seves oïdes les sirenes i els xiulets de la policia. Els batecs del seu cor a mil revolucions i aquell suau tacte de la pell de Suzanne. Mentre ells, amagats, es van lliurar a la diversió amorosa, els seus coreligionaris no van deixar cap llamborda sobre l'asfalt. Per fortuna les quatre velletes que habitaven aquell pati de veïns estaven més pendents dels enfrontaments al Boulevard de Montparnasse que del que dos joves podien fer o descobrir amb els seus cossos. "Potser el risc o la novetat li van excitar llavors" — pensava—, “o potser no li vaig agradar prou". Van trobar, un tombant, un “cul de sac” i una porta sense tancar. No dubtaren de perdre's i deixar als altres la revolució. No es van tornar a veure. Ell  reprengué les seves activitats contestatàries que ara eren una mica més clandestines. Caminava a poc a poc, sense ganes. En una paret encara es llegia la pintada que deia "Sous les pavés la plage" (sota les llambordes, la platja), però Gerard havia comprovat que sota les llambordes no hi havia aigua, tan sols sorra negra. I si baixava encara més, l'únic líquid era la brutícia del clavegueram. No podia treure's del cap el tacte dels pits de Suzanne, amb les seves mans empresonades sota el jersei. Ni tampoc els seus llavis carnosos i enrojolats, presa de l'excitació. A l'altre costat de la tàpia, crits, cops i ulular de sirenes. Els esbufecs de l'amor quedaven ofegats per la batalla. En una marquesina d'anuncis, al costat de l'estació del metro es podia llegir "Soyez réalistes, demandez l'impossible" (sigueu realistes, demaneu l'impossible). Pensà que li tornaria a demanar per sortir. Encara que no es posava al telèfon quan la trucava al de la feina o al de la residència d'estudiants on deia que dormia. De fet, quan va indagar una mica més, va saber que feia molt que no visitava el dormitori comunal.

En arribar al lloc de la cita al bell mig de turistes i gendarmes amables, va recollir el paquet amb els pamflets. Certament era el lloc més segur per a aquest tipus d'intercanvis. Tornà a la mansarda que feia les vegades de résistance (resistència) i comitè de direcció. Després del tancament de La Sorbonne no tenien on anar. Quan acabà l'encàrrec es dirigí una altra vegada al Cafè de Flore.

—Allà, a l'esquerra —havia dit ella tot just localitzar la portella que donava al pati interior. El carreró no era gaire segur. Ell la va seguir com un aneguet i en la seva ment es tornà a repetir la  resta de la història.

I allà estava ell plantat i només posat en els seus pensaments i en l'oblit. Removia amb força i monotonia la cullereta mentre a la mà tenia un Gauloises encès. Les volutes niades van formar la figura Suzanne. La tornaria a veure? —es preguntà—, mentre posava la mirada en l'infinit i se submergia una altra vegada en els records.         

© Là à gauche (allà a l'esquerra) Manel Aljama (febrer 2010)
Fotografia d'autor desconegut trobada a Internet