dimarts, 29 de setembre del 2009

El moment



Havia defugit les freqüents revoltes que els seus afins protagonitzaven malgrat l'estricta vigilància que hi havia en tot el camp. Estava molt content i il·lusionat per haver superat la revisió mèdica sense més entrebancs. Josef Bronski, es creia digne del premi. Havia venut les racions de tabac de tot un mes per reunir els dos marcs que costava la festa. El sergent Zimmer, abrinat i ros pàl·lid com tots els seus, era l’oficial al càrrec del barracó 24. En contrast, els cabells arrissats i el prominent nas de Josef no podien amagar el seu origen. El militar duia a la ma un mocador blanc de finíssim lli amb el que feia viatges constants de la boca a la butxaca. Josef es va aixecar la màniga del pijama. El sergent va comprovar que el número de deu dígits que el visitant duia tatuat al braç coincidia amb el del pedaç que feia d'etiqueta al vestit de ratlles. Duia també al braç l’estrella de David, formada per un triangle groc, el color que havien triat pels hebreus, amb la punta cap amunt, i un triangle blau amb el vèrtex cap avall, que indicava la condició d’immigrant. A més, una estreta banda horitzontal verda a sobre de l’estrella l’atorgava el grau de KAPO. Això li donava dret a alguns privilegis sobre la resta de reclusos. Com si es tractés d’un meticulós cerimonial, el guardià, va fer una sèrie d’anotacions en el full de visites. A continuació i sense mirar-lo, agafà mecànicament els diners que Josef li oferia. Aixecar la vista hauria estat considerat un acte d’indisciplina, probablement punible de forma molt severa o tal vegada definitiva.
Passa 3846296220. El teu número d'habitació és la 5; tens mitja hora —li va ordenar.
Josef creuà el llindar i va poder apreciar per fi la diferència entre les duríssimes condicions del seu cobert i l’aparent comoditat d'aquell pavelló. No hi feia fred. Les parets havien estat folrades de vellut vermell i els ulls de bou que feien de finestres estaven tapats amb gruixudes cortines del mateix color. El terra tenia una moqueta una mica més fosca que esmorteïa el soroll que feia al caminar. L'estança estava dividida amb envans que si bé no arribaven al sostre permetien tenir petites i autèntiques habitacions numerades de l'1 al 10 i separades per un únic passadís central. Totes les portes eren tancades. No es sentia ni un xiuxiueig. Va arribar davant de la número 5. Pensà obrir directament, sense trucar. Dubtà. Recordà per un moment l'educació rebuda anys enrere a la sinagoga. Donà uns breus cops amb els artells. “Endavant” cregué escoltar. Obrí la porta.
Es va quedar esmaperdut. En un llit minúscul l'esperava Maria, una dona d'aspecte fràgil i malaltís, amb un cos poc atractiu, que segurament hagués acabat en el gas; capaç però de despertar més d'una sensació entre planyívola i compassiva. Va ser capturada després de la caiguda de la ciutat de Gdansk i que ara els invasors anomenaven Danzig. Atònita com ell, Maria Bronski, la seva germana seguia al llit.
És el moment —va dir Josef que no dubtà pas de continuar amb la celebració doncs pensà que potser seria el seu últim contacte carnal i mai més no en podria tenir cap altre, de moment.

© Manel Aljama ( versió setembre 2009, revisat 2011)

dimarts, 22 de setembre del 2009

Trajectes Paral•lels

© Manel Aljama Gare de Oriente, Lisboa

L'autobús porta una mica més d'un minut de retard. Cada dia el mateix. "No passa res", pensa, "així tindré una altra ocasió". Just en la parada següent puja ella. Sempre porta un llibre d'aquests que en diuen "best-sellers". Contrasta amb el que duu ell. La seva mirada va d’un manual a l’altre, mentre que de gairell, la contempla. Cada cop hi dedica més estona. Ella espera pacientment fins a trobar acomodament en algun seient lliure entre les files del fons del vehicle, les que més sofreixen els sotracs. Durant el trajecte, a aquesta hora del matí, cada passatger que puja o baixa té la seva pròpia història d'esforç i de silenci forçat, potser perquè no es té res que dir ni tampoc a ningú amatent que li escolti. Ningú està per gust i no es tracta d'un viatge turístic. Ho saben, i detesten aquests lletrerets cívics enganxats en les finestres i que tapen la visibilitat. Els seus ulls tornen a ella. No deixa d’bservar-la, i per a dissimular, desvia la seva atenció del llibre cap a les portes que s'obren en cada aturada. Després, aprofita el recorregut del passatger fins que troba seient i així, de passada, contemplar-la una altra vegada. Vesteix informal, amb aquest aire de frescor i serietat que la majoria de les dones saben aconseguir. No li treu l'ull de damunt. Coninua llegint. L'autobús segueix amb el recorregut de sempre. S'inventa mil històries sobre la seva vida el seu passat o el seu futur. Gairebé totes les històries acaben en dubte.

Ell torna la mirada cap al seu llibre. Almenys sembla que segueix llegint o dissimula. Es pregunta si és només ell qui fingeix llegir. Pensa que per a altra ocasió portarà un llibre més interessant. Deixa definitivament d'interessar-se per la lectura. Ja toca baixar-se. Pensa "un dia d'aquests aniré fins al final, fins a on es baixi”. Descendeix del vehicle i abans d'entrar en l'estació recull uns quants periòdics gratuïts. El trajecte és curt, tan sols tres parades. No dóna temps per a obrir altra vegada el llibre. Llambrega la premsa. Li semblen tots els periòdics idèntics i dolents. Quan baixi els llençarà a la paperera. Avui no porten res interessant. Intenta estalviar-se aquest esforç i vol deixar-los amagats entre un seient i el seu respatller. Cauen pel buit i rebutja definitivament la idea. Mira per un instant el portaequipatge i finalment els deixa en la paperera metàl•lica que ja té uns quants exemplars del dia. L'altaveu anuncia la seva estació. S'aixeca i camina cap a la porta. Serà el primer, com sempre. No vol saltar-se-la i perdre després gairebé tot una hora. Quan baixa, una dona que va en li tren i que fingia llegir, li observa amb atenció i es diu: "un dia d'aquests baixaré i li seguiré".

© Manel Aljama (agost 2009)

dissabte, 12 de setembre del 2009

L’enigma Poupardin

font internet Louvre cap el 1911
L'inspector cap de la Policia de París, Gerard Poupardin estava plenament satisfet rebent les felicitacions dels presents a la festa que gairebé podia dir-se que es feia en el seu honor. S'havia reobert el Saló Carré del Museu del Louvre, el que es dedicava a la pintura italiana del segle XVI. En aquesta ocasió estava engalanat amb cintes amb els colors de la bandera de la "République". Va rebre no només elogis per part del prefecte de policia sinó també del mateix Armand Fallières el president de la "Troisième République", ja que el cas s'havia convertit en un tema d'estat. Els operaris de neteja també havien estat convidats a la festa i a més havien estat condecorats. Aprofitaren l'ocasió per substituir el vi dolent de les seves habituals borratxeres per l'exquisit champagne de la celebració. Hi havia el doble de vigilància d'un dia normal potser no pel quadre que havia tornat sencer al museu sinó per la presència de diputats i altres càrrecs temorosos de deixar-se veure en públic sense cap protecció. Tot eren afalacs per a Gerard Poupardin. Se l'equiparava amb un heroi nacional, ja que havia tornat la "Mona Llisa" intacta i havia detingut Vincenzo Perugia, el principal sospitós del robatori. A totes les converses es comptaven anècdotes de l'eficaç treball de l'inspector, de la seva astúcia en donar amb el parador dels malfactors i de com detingué la banda. —I com sap vostè que el detingut no és el fanàtic italià i el pintor de parets que diu ser, sinó un home de palla al servei d'un falsificador de renom com es diu? Què feia un home com ell en poder d'una llista amb els set més importants compradors d'obres d'art robades? Gerard! Com pot demostrar que en tot aquest temps el falsificador no va poder fer fins a set còpies, potser més, de l'original i, haver-nos tornat una falsificació junt amb el desgraciat de Perugia? —I com pot provar tot això? No és més que un rumor. Jo potser, no pugui provar amb total exactitud el meu argument, però vostè Gaston, tampoc el seu. No m'amargui la festa si us plau. Brindem pel nou any 1912.
© Manel Aljama (maig 2009)

dimarts, 1 de setembre del 2009

Contes de Quim Monzó en la veu de Txe Arana


Un espectacle original. Txe Arana recitant acompanyada per un bon músic.

El podeu escoltar aqui: http://www.youtube.com/watch?v=eVqLd7-dNsc i la segona part en:  http://www.youtube.com/watch?v=gFE9UzhFDF8




Segona Part




© Manel Aljama (agost 2010)
© Fotografia Manel Aljama (Festa Major Sabadell 2008)
publicat amb anterioritat a Calaix de Sastre

Jo sóc la llum

© Manel Aljama (modif elect)

Roberto se sentia molt content, ple d'alegria, pletòric. No podia contenir tanta eufòria que ell desprenia. Ja no sentia aquella angoixa que el turmentava tan sovint. Des de feia uns anys havia trobat la manera de combatre el dolor. Des que es va jubilar se li havien acumulat les xacres. Però gràcies a les medicines podia tirar per a endavant. El seu ànim canviava segons fes sol o trobés el cel tapat pels núvols. Moltes nits solia desvetllar-se malhumorat. Però per sort sempre tenia la farmacopea en pastilles, píndoles, dragees, xarop o en pols. Últimament havia afegit a la seva dieta vi barat que comprava al supermercat quan de tant en tant disposava d'algunes monedes que la gent li tirava i podia pagar bitllo-bitllo. Deia que l'alcohol l'ajudava a diluir el verí que li produïen els medicaments. S'havia pres més pols de l'habitual, com per sadollar-se l'ansietat, i, flotant en la seva felicitat, féu un glop més. Va fer un pas. Titubejà o potser va trontollar. De sobte va veure a la llunyania una llum que semblava apropar-se. L'entusiasme el va fer veure que era el moment. Sí, el millor seria sortir a l'encontre de la llum. Seguí la ratlla de pols blanca que li traçava el sender des de i cap a la llum. Avançà en direcció a la llum amb gests d'autòmat. Com si hagués rebut una crida que no podia deixar d'atendre. La claredat se n'anava fent-ne més i més gran a mesura que s'endinsava en ella. Estava com embriagat per la claror que omplia tot el seu camp visual. Ja gairebé la tocava, sentia una alegria immensa. Li va semblar veure dues fonts de llum en comptes d'una. Ho va atribuir a l'efecte dels remeis que es prenia. La resplendor es feia més i més gran. Dubtà per un instant. Finalment es decidí:
—¡Vaig cap a la llum!, sóc una estrella!, sóc la llum!
Es va fondre amb la llum. Res no va escoltar. Tampoc va sentir cap dolor.

Els butlletins de notícies de les emissores de ràdio i els teletips de les agències de premsa van reflectir una notícia com de tantes: "El famós futbolista retirat Roberto do Santos, més conegut com Robertinho ha mort a causa de les ferides provocades per l'automòbil que el va atropellar aquesta matinada. El vehicle fugí de l’escenari dels fets. Des que es va retirar del futbol, ja completament arruïnat per la seva addicció a les drogues i l'alcohol, no s'havia tornat a saber res d'ell. No obstant això les autoritats han dit que li serà practicada l'autòpsia per determinar les causes reals de la seva mort."

© Manel Aljama, (maljama) desembre de 2008