La desaparició d’Esther

 

© Imatge: Photo by John Fornander on Unsplash  

La desaparició d’Esther 

He sentit, Richard, que la teva primera dona va morir en un accident al mar i tu vas ser l'únic testimoni. 

I

FEIA TRES SETMANES que l'Esther era fora. Però la Margaret m'havia estat observant de prop. Ara era amb mi, prenent cafè a la nostra sala d'estar. Va sonar el telèfon i vaig respondre. «Sí?». A l’altra banda de la línia algú va dir.

—Hola, estimada, sóc l'Esther.

—Esther...?, quin és el teu cognom? —vaig preguntar.

—Sóc l’Esther, la teva dona!

—Ho sento, deu ser que t'has equivocat de número —i vaig penjar el telèfon.

—Estàs blanc com un llençol, com si haguessis vist la mort! —va dir la Margaret que em mirava des del sofà—, qui ha trucat?

—Era un número equivocat.

La Margaret va fer una glopada del seu cafè.

—Richard..., em va semblar que havia vist l'Esther a la ciutat ahir. Però això no és possible.

—És clar que no. L'Esther és a Rochester.

—Sí, però on a Rochester?

—No ho ha dit. Ha anat a visitar uns amics.

—L'Esther no té cap amic a Rochester! Conec tots els seus amics. Quan tornarà?

—No estava segura de quant de temps s’estaria.

—He sentit, Richard, que la teva primera dona va morir en un accident al mar. Va caure del vaixell i va morir ofegada?

—Sí, malauradament la Carol no sabia nedar.

—I tu vas ser l'únic testimoni de l'accident.

—Crec que sí. Ningú més va aparèixer mai.

—Et va deixar diners, Richard?

—Això no té res a veure amb tu, Margaret.

Quan em vaig casar amb l'Esther, la meva segona dona, vaig anar a viure a casa seva al nord de Springfield. És una casa gran amb molt de terreny al voltant, just als afores. La casa del costat és molt semblant, gairebé igual, i pertany a la Margaret, la germana de l'Esther.

La Margaret i l'Esther són del tot diferents, en aspecte i caràcter. La Margaret és alta i força prima. És molt forta i li agrada controlar tothom que l'envolta, inclosa l'Esther. No va quedar gens contenta quan vaig venir i li vaig treure la germana de la seva influència. L'Esther és més baixeta, i bé, grassa, es podria dir que rabassuda. Com ella acostuma a dir, pesa onze o dotze quilos de més. No pretén ser gaire intel·ligent, i quasi sempre fa el que volen els altres.

De fet, la Carol tenia cinquanta mil dòlars d'assegurança de vida i un veler. Pobra Carol. Havia sortit amb el seu vaixell sola aquell dia. Havia vist l'accident des del club nàutic i havia sortit corrents amb un altre vaixell, però ja era massa tard per salvar-la.

La Margaret va acabar el cafè i va marxar. Després que se'n va haver anat, vaig anar a passejar pel bosc que hi havia darrere de la casa. Vaig caminar fins a un espai obert entre els arbres, pel qual passava un petit rierol. Un lloc per descansar. Havia estat venint aquí sovint els darrers dies. Em vaig asseure en un arbre caigut a prop del corrent d’aigua i vaig pensar en l'Esther i la Margaret. Les seves cases i terres eren molt similars, així que esperaríeu que fossin igual de riques. Però aquesta no era la situació, com vaig descobrir després del meu matrimoni. L'Esther era propietària de casa seva i de la terra que l'envoltava, però no es podia permetre contractar gent per cuidar-les. La Margaret, en canvi, contractava molta gent a casa seva, i fins i tot un advocat per gestionar els seus diners. En devia tenir un milió de dòlars, com a mínim.

II

ELS DIMARTS A LA TARDA tinc per costum anar al supermercat del poble. Avui, a l'aparcament, he vist una dona baixeta i força grassa a l'altra banda del carrer allunyant-se de mi. Portava un vestit lila i un barret marró. Era la quarta vegada que la veia en els darrers deu dies. Vaig travessar el carrer a correcuita. Va girar la cantonada i vaig començar a córrer. Quan vaig arribar a la cantonada, no la veia enlloc. Era allà dret quan un cotxe es va aturar al meu costat. Era la Margaret.

—Què fas, Richard? T'he vist córrer... No t'havia vist mai córrer...

—Oh, només estava fent una mica d'exercici." Encara respirava amb dificultat mentre tornava al supermercat.

L'endemà al matí, quan vaig tornar del meu passeig fins al rierol, vaig trobar la Margaret a la sala d'estar, preparant-se un cafè.

—He estat al dormitori mirant la roba de l'Esther. No he vist que faltés res. , va dir la Margaret.

—Per què hauria de faltar res? Hi ha hagut algun lladre a casa? —vaig preguntar.

—No em diguis que l'Esther se n'ha anat a quedar amb uns amics a Rochester i sense equipatge!

—Tenia equipatge. Tot i que no gaire.

—Què portava posat quan va marxar?

—No me'n recordo —vaig respondre.

Aquell vespre, mentre em preparava per anar a dormir, vaig mirar dins l'armari de l'Esther. Què es podia fer amb la seva roba? Potser hauria de regalar-ne una mica?

Em vaig despertar a les dues de la matinada; la llum de la lluna em brillava a la cara. Em vaig vestir i vaig sortir a la cabana del jardí. Necessitava alguna cosa per cavar un forat. Vaig triar una pala amb un mànec llarg, me la vaig posar a l'espatlla i vaig començar a caminar cap al rierol.

Gairebé hi era quan em vaig aturar. Vaig sacsejar el cap amb moviments suaus i vaig tornar a la cabana. Vaig guardar la pala i me'n vaig anar al llit.

L'endemà al matí, la Margaret va venir a veure'm mentre esmorzava. Portava el correu del matí. Incloïa un petit sobre blau adreçat a mi. La lletra em semblava familiar. El mata-segells era del nostre poble. Vaig obrir el sobre i en vaig treure un full de paper.

Benvolgut Richard,

Et trobo molt a faltar. Tornaré a casa aviat. Richard. Aviat.

Esther

Vaig ficar la carta i el sobre a la butxaca.

—Bé? —va preguntar la Margaret—. Creia reconèixer la lletra de l'Esther al sobre. Va dir quan tornaria?

—Aquesta no és la lletra de l'Esther. És una carta de la meva tieta de Chicago.

—No sabia que tenies una tieta a Chicago.

—No et preocupis, Margaret, tinc una tieta a Chicago.

Aquella nit era al llit, però despert, quan va sonar el telèfon al costat del meu llit.

—Hola, estimat meu. Sóc l'Esther.

—No! No ets l'Esther. Ets algú altre —vaig respondre.

—No siguis ximple, Richard! És clar que sóc jo, Esther.

—No pots ser l'Esther. Sé on és, i no podria trucar a aquesta hora de la nit.

— Creus que saps on sóc? No, ara no hi sóc. Era massa incòmode. Així que me'n vaig anar, Richard —i tot seguit, va penjar.

Em vaig aixecar del llit i em vaig vestir. Vaig baixar a l'estudi i em vaig preparar una beguda. La vaig beure a poc a poc.

Era gairebé la una de la matinada quan vaig tornar a la cabana del jardí i vaig treure la pala. Aquesta vegada vaig anar fins a l'espai entre els arbres. Em vaig aturar al costat de l'arbre més alt de tots. Vaig començar a fer grans passos, comptant alhora. «Un, dos, tres, quatre...» Em vaig aturar als setze. Llavors vaig començar a excavar.

Havia estat excavant durant gairebé cinc minuts quan vaig sentir un crit, i de sobte hi havia gent al meu voltant, que m’enlluernaven la cara amb les seves llanternes. Vaig reconèixer alguns dels empleats que treballaven per a la Margaret, inclòs el seu picaplets.

—Així que volies assegurar-te que era realment morta, Richard! I l'única manera de fer-ho era tornar al lloc on la vas enterrar —Va dir la mateixa Margaret mentre feia un pas endavant.

—Busco ganivets indis antics —vaig dir—. Hi ha la creença que si en trobes un a la llum de la lluna, et portarà bona sort —hi vaig afegir.

La Margaret no va fer gens de cas. Va assenyalar algunes persones que jo no coneixia.

—Aquests són detectius privats —va dir—. T'han estat vigilant les vint-i-quatre hores del dia, des que vaig endevinar què li va passar realment a l'Esther. —Va assenyalar una dona petita i força grassa—. Aquesta és la senyora Macmillan. Era la dona del vestit morat, i copiava la lletra de l'Esther. I aquesta és la senyoreta Peters. És bona copiant veus, i era la veu de l'Esther que vas sentir per telèfon.

També hi havia dos detectius, que havien portat les seves pròpies pales. Ara van començar a cavar al forat que jo havia començat.

—Sabíem que t'estaves preocupant, Richard —va dir la Margaret—. Gairebé la vas desenterrar ahir a la nit, oi? Però després vas canviar d'opinió. Va ser una sort, perquè ahir a la nit no tenia tanta gent per vigilar-te. Aquesta nit estàvem a punt i esperant.

Els detectius van excavar durant uns quinze minuts i en acabat van fer una pausa per descansar.

—Aquest terreny és molt dur! —va dir un.

Van continuar cavant fins que el forat va tenir dos metres de profunditat.

—Aquí no hi ha ningú enterrat! —va dir l'altre—. L'única cosa que hem trobat ha estat un vell ganivet indi.

—Què et fa pensar que he enterrat l'Esther? —vaig preguntar amb un gran somriure de victòria a la Margaret.

Els vaig deixar allà amb la seva excavació i vaig tornar cap a la casa.

III

DES DEL PRINCIPI havia endevinat que la Margaret era la responsable de la falsa «Esther» que m'havia aparegut en diferents formes. Tot formava part del seu pla. Quin havia estat el seu objectiu? Doncs bé, ella creia que jo havia assassinat la seva germana. Així que volia espantar-me fins que em deixés anar i digués: «Sí, sí, l'he matat!».

Jo també havia estat jugant a un joc: volia que pensés que estava espantat. I, per descomptat, volia que pensés que jo havia enterrat el cos en aquell indret del bosc. Ara em trobava en una posició forta. Ella m'havia anomenat assassí davant de tots aquells testimonis; podria portar l'assumpte a un tribunal i exigir-li una gran suma de diners. Però ella no voldria deixar que això passés: no voldria que el món sabés que havia estat una estúpida. Preferiria pagar a aquesta gent perquè callés. Seria possible? Doncs bé, ajudaria si jo donés suport a la seva història i digués que no havia passat res en absolut. I ho faria per la Margaret. Si em donés diners, una gran quantitat de diners.

Al final de la setmana, va sonar el meu telèfon.

—Sóc l'Esther. Torno a casa ara, estimat.

—Oh, fantàstic.

—Algú m'ha trobat a faltar?

—En veritat que sí, estimada.

—No has dit a ningú on he estat aquestes últimes quatre setmanes, oi, Richard? Sobretot a la Margaret?

—Li vaig dir que estaves visitant uns amics a Rochester.

—Oh, Déu meu, no conec ningú a Rochester. T'ha cregut?

—No ho crec.

—Doncs no li podia dir que anava a una clínica d’aprimament, a perdre pes! M'avergonyiria! I no estava segura que ho aconseguiria, perdre pes. Però sí, Richard, sí! He perdut catorze quilos! La meva figura deu ser tan bona com la de la Carol ara!

—Ben fet, Esther! Això és fantàstic!

Per què l'Esther té enveja de la meva primera dona? Cadascuna té el seu lloc al meu cor.

—Sí... però ara cap de les meves peces de roba em va bé. Hauré de comprar molta roba nova. Creus que ens ho podem permetre, Richard?

Ah, ara sí que ens ho podem permetre. Amb l'ajuda de la Margaret.

Relat també publicat al número 148 (gener 2026) de la revista La TORTUGA AVU i Ia la plataforma de mecenatge l’Aixeta

 

© Manel Aljama (desembre 2025)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies 

Contingut gratuït. Si vols que continuï creant-lo necessito la teva col·laboració.
Donació puntual a PayPal / Bizum i subscripcions des de 2 € a les plataformes l'Aixeta i Patreon

© Imatge: Photo by John Fornander on Unsplash