Amagat

 

© Imatge: de Mikhail Vasilyev on Unsplash

Darrere de les cortines, el nou conseller contempla com ha canviat tot des del temps que ell era estudiant.

EL DESPATX era espaiós, presidit per una gran taula de roure. Al costat de la taula hi havia una llibreria plena de volums enquadernats amb cuir i curosament agrupats per colors. Predominava el vermell i el verd fosc, a joc amb el sofà de pell que hi havia davant de l’escriptori i al costat de la porta. Les cortines impedien el pas de la llum del sol d’aquell matí de maig. L’home, abillat amb un vestit fosc fet a mida, confiava que des de fora semblés que allà no s’amagava ningú. S’havia aixecat de la butaca i s’havia acostat a la finestra.

Ho sabia, però, la gentada que s’hi havia aplegat al davant d’aquell fred edifici de formigó de dues plantes. Sabia que al despatx de dalt, s’amagava l’enemic que calia batre. Havien passat mesos, anys de por i de decisions autoritàries que ja no suportaven. Ells, de por ja no en tenien. Havien llegit que la por no existeix i que ni tan sols es pot mesurar.

El sol pujava a l’horitzó i es reflectia a les finestres. Dins, l’home amb la camisa xopa de suor, no parava de mirar el Rolex que semblava aturat. L’havien dit que en deu minuts arribarien. D’això, feia més de mitja hora. Ell no volia cap debat, ell, sí que tenia por. La va tenir quan era estudiant. Més tard, quan va ocupar un lloc de mestre i també quan va guanyar la plaça de catedràtic. Els moments que no patia por escènica eren quan rebia algun alt càrrec.

A fora, la cridòria dels manifestants era cada cop més forta. Distingia quan algun dels líders cridava una consigna que era rebuda pels brams de la resta de congregats. Es va tancar al lavabo. Es va emmirallar. El reflex era d’un home cansat, amb els cabells blancs i febles com fils. No havia pensat mai: ell, feia anys, havia estat com aquells joves de cabellera abundant i orelles amb pírcings. Va tornar a mirar l’hora en el Rolex que ja no recordava si havia estat un regal d’un ministre o tal vegada del darrer conseller d’Educació. Amb l’aigua de l’aixeta es va humitejar el clatell. No tenia forces per a sortir i tornar a fer una trucada.

 

*** 

La lectura d'aquest relat contiua a l'Aixeta (amb subscripció mínima):  Amagat

Aquest relat surt també publicat al número 142 de juny de 2025 de la revista La Tortuga AVUI 

Aquest contingut cultural lliure ha estat creat amb la iniciativa i l'esforç de l'autor i sense cap suport o subvenció de cap entitat pública o privada. 

Donacions puntuals
Bizum +34 644 476 163
PayPal: https://www.paypal.com/paypalme/manel863

Subscripció a L'Aixeta des de 2 € / mes amb regals (veure condicions): L'Aixeta

© Manel Aljama (desembre, 2015)

© Imatge: de Mikhail Vasilyev on Unsplash