Anem al cinema!

 

Imatge Duc Van on Unsplash

FILL, tu no ho saps, i si potser recordes aquella nit, no saps per què érem allà, en una de les sales dels cinemes del Llobregat Centre un dijous a les nou del vespre. Aleshores tenies cinc anys. Era un dia de març, tot just havia començat la primavera, però encara feia fred. Al centre comercial, però, s’estava ben calent gràcies que tenien la calefacció al màxim. Feia pocs mesos que el van inaugurar. Encara tenia els ornaments de Nadal. Recordo que et van cridar l’atenció i jo vaig haver de repetir que Nadal i els reis ja havien passat. Vam baixar a peu, per l’avinguda de Cornellà, des del petit pis d’Esplugues on vivíem. No hi havia lluna i els llums del carrer i de les botigues contrastaven amb la negror d’un cel ras on no es podia albirar cap estrella. Tota la gent que trobàvem, anava en sentit contrari, cap a Esplugues. Recordes que vas preguntar «on va tota la gent?» I jo vaig respondre que tornava de la feina. Sé que llavors tenies intenció de preguntar què era això de la feina, però et vas distreure amb unes llums de color que hi havia enceses en una finestra.

Quan vam entrar al centre comercial, et vas quedar enlluernat amb l’ambient i de seguida vas dir «Aquí no he estat mai»; i et vaig haver de respondre que sí, que hi havíem estat moltes vegades des del dia de la inauguració, amb el pare que ja no recordes... L’havies vist tan poques vegades que passat pocs mesos ja l’havies oblidat. Hi havia una llarga cua en el quiosc de les loteries. La gent desesperada s’afanyava a fer les seves apostes de primitiva per si els toca i així tapar els forats causats per haver de viure per sobre de les seves possibilitats. No feia ni tres anys de la caríssima festa de les olimpíades i el que quedava era la brutícia i la misèria. Per sort tu eres aliè a les cabòries dels adults. Vam enfilar les escales mecàniques fins a arribar a dalt de tot. On són els cinemes. Sé que et vas fixar en els bars i restaurats que estaven molt concorreguts, però no hi havia famílies amb nens. No, no era hora d’anar amb nens petits. En una de les sales encara feien «El Rey León» que Nadal no vam poder anar a veure-la. La pel·lícula començava a les vuit i quaranta. Vam arribar just a temps.

No hi havia ningú. Tot el cinema per a nosaltres, és una manera de dir, era la sala més petita de totes. L’havien estrenada al desembre i passat un temps, continuen amb l’exhibició dels films, però en sales més petites. Vas preguntar per l’olor i jo vaig respondre «fa olor de cinema». Quan va començar la pel·lícula et vaig dir, «mira, la fan només per a nosaltres dos!» i tu vas riure. Al cap de pocs minuts, van entrar una parella. Em vaig girar i per l’aspecte semblaven jonquis... Em vaig preguntar què feien aquells dos en un cinema infantil. «Com està tot!», vaig pensar. Després hi vaig caure. És clar! És el lloc més solitari que pots trobar en una hora com aquesta. Tu no treies l’ull de la pantalla. Paties, paties perquè entenies el significat del film. Et vaig mirar la cara que feies quan van desterrar el Mufasa. Però, la tristor es va acabar aviat, quan vas sentir el «Hakuna Matata». Tu, encantat de la vida. Jo preocupada per la parella de l’última fila. Volia anar al lavabo i no gosava deixar-te sol allà, amb aquells dos; «anirem abans de sortir». Tu continuaves absort amb la pel·lícula. Passada una estona, en un moment que la música va baixar, vaig sentir una mena nyigo-nyigo de les butaques del darrere. Volia girar-me per veure-hi què passava, i al mateix temps no gosava fer-ho, perquè sabia de sobres que feien aquell parell. Vaig desitjar que fossin abduïts. Vaig aprofitar un moment que la imatge de la pantalla s’enfosquia i vaig girar el cap. No m’havia equivocat. Es podia albirar en la foscor de la sala. La noia seia eixarrancada sobre el noi que tenia els braços penjats a les butaques del costat. Els seus moviments eren més aviat maldestres, com de marejada. Quan van acabar no van fer cap soroll. Ella va caure sobre ell. Per sort tu no vas veure res. Avui diries que «no tenia gens d’importància». Per a mi, sí. Tenia molta, molta importància.

Va arribar el final de la pel·li. Tu content i feliç i jo, que aquestes pel·lis em semblen haver-les vist abans, semblen totes iguals. Com les pel·lis d’arts marcials que feien quan jo era una mica més gran que tu i que agradaven a gairebé tots els nois de l’escola. Sí, perquè, tenien el mateix esquema: al principi tot va bé, després hi ha un conflicte o una traïció i culpen l’heroi que es veu obligat a fugir, però al final retorna per fer justícia i retrobar la seva parella. Que bo és ser nen! Quan es van encendre els llums ja no hi eren els jonquis. Vaig respirar molt més tranquil·la. Vam anar al lavabo abans de sortir del cinema.

T’agafava ben fort de la mà mentre baixaven les escales mecàniques. Els bars ja havien tancat. Les botigues feia una hora que ho havien fet. Només els llums del centre. Tenia un aspecte tètric. Solen dir que són imaginacions nostres. Però jo era la teva única protecció i tenia por. Vaig decidir que agafaria el Tram perquè era més segur que pujar sols fins a casa. Quan vam sortir al carrer, no hi havia gent. Només una dona que em va sembla que era fora de lloc. Vestia de manera estrafolària i baixava de la vorera per empaitar els cotxes. Et vaig agafar encara més fort i vam aconseguir arribar a l’estació quan just passava un tramvia en direcció Diagonal. Anava gairebé buit, però els passatgers semblaven gent molt normal, com la que torna cansada d’un esgotador dia de feina. Vam agafar uns seients a prop de la cabina perquè a tu et feia i gràcia i jo ho vaig agrair. Vaig respirar tranquil·la.

No pots recordar per què érem allà, perquè jo no volia ser a casa quan el teu pare truqués per telèfon. No volia. De cap manera. Fugia. No volia deixar-me engalipar i patir un moment de feblesa per preguntar-li on era o si volia venir a veure’ns, encara que fos una petita estona. No! No volia saber res d’ell com ell no ha volgut saber res de tu. Això ja t’ho he explicat moltes vegades. Per això no tens records del pare de quan eres petit. No els tens, perquè no han existit. Només va el vas veure quan es presentava sense avisar i ens convidava al centre comercial. Sí, sona estrany, però va ser així. Per això has crescut sense pare, perquè no has tingut un pare de debò. Ell vivia entre dues o potser tres. Trucava abans de venir i deixava penjades les altres famílies. No volia saber res i tampoc tenia ja forces per plantar cara i dir-li, «mira, noi, aquesta història s’ha acabat». Tot això t’ho havia d’explicar a tu, perquè tu sí que t’ho mereixes.

Relat publicat a la revista La Tortuga AVUI i també a la plataforma de mecenatge l’Aixeta .

© Manel Aljama març de 2025

© Imatge Duc Van on Unsplash