Sé el que va passar

 

imatge: Photo by Fredrik Öhlander on Unsplash

 

Va ser un cop de mar

L’Ull de bou, la taverna de mariners més antiga del port de Tarragona. Des de fa ja uns quants anys, tan sols es pot veure vells mariners retirats, molts d’ells abans d’hora i pescadors sense feina per causa de les regulacions europees. Fa fred fora i el públic gaudeix dels seus cafès i cigalons ben carregats que duren una eternitat abans que els parroquians se’ls hagin begut.

Un vellard molt decrèpit i amb pinta d’haver viscut sol com un mussol unes quantes dècades remena la cullera del seu beuratge. Aixeca el cap i mira la resta dels presents. Comença a parlar sol.

— Jo no sé què li va passar al Set Mars — fa una pausa per respirar i fer una petita glopada. Continua amb el seu monòleg.

— Ni jo ni ningú. I qui digui el contrari és que té llengua de serp.

— No! Jo no vaig dir que això que encara diuen alguns companys és un invent. Quan ho vaig dir? Tampoc és que la meva paraula sigui santa ni molt menys! Però cal anar a pams! Perquè és molt fàcil emmerdar algú, fer-li mala ombra, i després no hi ha mar que el renti. Ja ets l’ase de tots els cops! Ja sé, ja sé. No sóc pas cap beneit, però tampoc no sóc cap sac de mentides, cony!

L’home respira i fa un altre glop. És el darrer. Aixeca el cap i mira a l’home que serveix darrere del taulell. Sap que el vellard en vol un altre, de cigaló.

— Va ser un cop qui va provocar que el Set Mars s’escorés. Una altra cosa no pot ser, crec jo. L'embat va moure tota la càrrega del peix del celler, d'estribord a babord. Després d’això, ja no hi va haver manera de redreçar-ho. El vaixell no desguassava. Se li van barrotar les comportes del celler, i a sobre, les bombes de treure tampoc treballaven. Una cosa molt estranya, és cert. De sobte, va ser així, res no funcionava al Set Mars. I el vaixell no era pas dolent. I ara! De vegades passa això. El millor vi es torna vinagre. Però la causa va ser un cop de mar. Jo vaig sentir el cop de mar. Ho vaig sentir! Que em caiguin les dents una per una si no dic la veritat.

S’obre la porta i treu el cap un turista que en veure la colla d’homes enganxats a la barra, tira enrere i tanca la porta. Ningú no diu ni mitja paraula.

— Vaig sentir com el fortíssim brum d’un gran tro al mateix temps que la nau patia la sotragada. Encara avui puc sentir el terrabastall que va sacsejar el Set Mars! No va ser cap somni. Us ho juro! I tot això que expliquen els altres companys, això que no hi havia res d'onatge quan ens vam enfonsar, no té cap sentit. Perquè una mica de mar hi hauria, dic jo! Ens trobaven molt a prop de Malta, acabant desembre, on molts vaixells s’han enfonsat en la Mediterrània. No és cap casualitat! Si no era una tempesta, tampoc no era una bassa d’oli. Hi havia molta boira! Ho recordo molt bé, el moment en què vaig pujar al pont, quan va trucar per ràdio la meva dona, vaig estirar el braç per la finestra de derrota i quasi podia engrapar la boira amb les meves mans! No us deixeu enredar per aquests quatre que diuen que el mar era calm.

El cigaló s’ha refredat mentre l’home parlava. El mira i se l’empassa d’un sol cop. Aixeca el braç per demanar-ne un altre.

CONTINUA 

*** 

La lectura d'aquest relat contiua a l'Aixeta (amb subscripció mínima) Sé el que va passar

Es pot llegir de forma gratuïta descarregant el número 140 (abril 2025) de la revista La Tortuga AVUI.

Aquest contingut cultural lliure ha estat creat amb la iniciativa i l'esforç de l'autor i sense cap suport o subvenció de cap entitat pública o privada. 

Donacions puntuals
Bizum +34 644 476 163
PayPal: https://www.paypal.com/paypalme/manel863

Subscripció a L'Aixeta des de 2 € / mes amb regals (veure condicions): L'Aixeta

© Manel Aljama març de 2025
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies

© Imatge: Photo by Fredrik Öhlander on Unsplash