L’hereu

 

De quan Plataja d'Aro no era ni "Playa de Aro", sinó Fanals de Munt. 

 

EL RETRET sortia del més pregon de la seva ànima. Cada diumenge al matí i també, algun dissabte, aquell home revivia el malson.

— Ets un viciós, un maleït cràpula com diu el mossèn i un mal fill! Et desheretaré..., i tant que et desheretaré! Et quedaràs sense res de res! — Eren les paraules que sovint deia el pare al Xavier quan no s’havia llevat a fer les seves tasques al mas perquè havia anat de farra a Girona i havia tornat tot just quan el cel clarejava.

Des de baix se sentia la feble veu de la mare que defensava el dret a descansar del fillet. Llavors, el pare canviava el sentit dels retrets.

— Tu els has amanyagat i afeblit consentint-los en tot! Jo a la seva edat, a aquestes hores ja havia acabat la feina! I de dones no vaig saber res fins que em vaig casar amb tu!

— Sí, sí..., això ja ho sé! — responia en veu molt baixa la pobra senyora.

— A la ciutat no se n’aprèn res de bo! —era el darrer bram que aquell home feia mentre baixava l’escala i sortia fora amb un fort cop de porta.

Els caps de setmana del Xavier duraven ben bé fins al dimarts. El dissabte se n’anava a Girona amb un únic objectiu: passar-s’ho bé, perquè segons havia après, «el treball no havia estat fet per a ell, sinó pels esclaus i ell, no n’era pas, un esclau». Procurava de tornar el diumenge de matinada, però la ressaca era de campionat. Si diumenge li costava llevar-se d’hora, el dimarts, també.

L’Abel, el germà gran, ja feia molta estona que conduïa el tractor nou, encara per pagar. El mas Guimbau era prou gran per a donar feina a una mitja dotzena de persones, però a finals dels cinquanta del segle XX la cosa havia començat a anar mal i molts dels jornalers abandonaven el camp per una feina més ben pagada i un pis als afores de les ciutats. L’Abel també en tenia ganes d’anar de gresca i de dones, també, però era l’hereu i havia estat educat «ben dret». El tractor nou...

— Amb el que paguem pel tractor no podem tenir tants treballadors! — es queixava el progenitor.

Tal com li va dir el venedor quan van comprar el «moderno tractor»: «Amb aquest tractor s’estalviarà sous, vostè! Ja ho veurà!»

Els records tornen al present. El Xavier, ara, seu en una còmoda i barroca butaca de la sala d’espera de la notaria Llorens de Girona. Els tons marrons i ocres dominen l’estança. La resta del mobiliari fa que sembli petit palau de principis de segle. Se’l veu tranquil.

CONTINUA 

***

La lectura d'aquest relat contiua a l'Aixeta (amb subscripció mínima) L'Hereu

Es pot llegir de forma gratuïta descarregant el número 135 (desembre 2024) de la revista La Tortuga Avui.

Aquest contingut cultural lliure ha estat creat amb la iniciativa i l'esforç de l'autor i sense cap suport o subvenció de cap entitat pública o privada. 

Donacions puntuals
Bizum +34 644 476 163
PayPal: https://www.paypal.com/paypalme/manel863

Subscripció al L'Aixeta des de 2 € / mes amb regals (veure condicions): L'Aixeta

© Manel Aljama (novembre 2024)

© Imatge de Fanals de Munt, autor desconegut publicades a L'Avui.