el viatger de les lletres: Vartok Roig

dimecres, 18 de maig de 2022

Vartok Roig

Va envair el darrer llogaret que quedava dret i que li havia plantat resistència. Dominaria així tota la regió. Però no s'hi va aturar. Volia esborrar tot vestigi dels vençuts. Volia estar convençut que totes les dones havien estat forçades diverses vegades durant dues llunes. Ningú de l'estirp derrotada havia de sobreviure i per això va fer matar tots els homes i va rebentar el ventre de totes les prenyades que es va trobar. Els caps dels seus comandaments van ser penjats en gàbies a l'entrada del poblat. Es va coronar rei suprem d'aquell gineceu d'ultratjades. Va prendre per esposa la Vana, una dona molt bella que era sacerdotessa i druida. Ella havia escapat de les hordes de salvatges violadors. El va durar tant com la nit de noces. Vana el va maleir després d'haver-la fet seva i ell, impassible, va enfonsar el punyal al seu pit i amb les dues mans li va arrencar el cor que fumejant el va donar a menjar als gossos famèlics que esperaven a l'exterior de la cabana nupcial. Va pensar que així desfaria el sortilegi de la druida Vana. Vartok es mantenia fidel al seu fat i no coneixia cap altre color que no fos el vermell de la sang. Allà on les seves sandàlies deixaven petja, tot es tornava roig.

De petit, Vartok havia estat avisat que no violés la llei suprema del Déu de la Muntanya. No ho recordava i sembla que seguia les passes i l'ambició sense fi del seu pare. Com si fos un cicle sense fi on el somni es transformava en malson que de matí i de manera inexorable esdevenia fam de venjança fins a la nit següent on els vins el tornaven a lliurar als braços de Morfeu. Vartok no creia ni en preceptes, ni en regles. Així, desitjar posseir el cos de Nava, la seva cunyada. Donar mort el seu germà va significar cap problema i va prendre per esposa la vídua. La dona tenia els dies comptats, just fins al naixement l'hereu. Va fer que la vigilessin dia i nit. La van confinar lluny de la riba del tram més profund del riu. Van mantenir els punyals i altres armes fora del seu abast. Nava es va negar a menjar. La van obligar a alimentar-se. Sola i tancada en aquella cabana tenia temps per pensar. Decidí canviar la tàctica. Va tornar a dinar. Havia d'omplir la seva panxa abans que el monstre que creixia al seu ventre fos llançat al món per perpetuar la saga de Vartok. Ningú no va sospitar res. S'ho menjava tot i com més ingeria més aliment demanava. Les dones ho havien entès. Va funcionar la sororitat. La van ajudar. No va ser difícil traspassar el control dels seus guardians i van aconseguir fer-li arribar una infusió fatal feta amb una barreja de belladona i cantàrida, suficient per alleugerar de manera definitiva el seu patiment.

Ple de desassossec, Vartok va fugir a la muntanya. De nit no parava de repetir-se el malson. Es veia caminant per un túnel interminable i fosc amb la mà posada sobre el cor. Si allunyava la mà sentia una cremor al seu interior. En el seu camí sempre es creuava amb una gossada de cans rabiosos que se li llençaven a sobre. Aleshores descobria un forat translúcid al lloc que havia d'ocupar el nucli de la seva ànima i pel qual els gossos furiosos el començaven a devorar. Els més maldestres i endarrerits s'acontentaven amb els seus dits i extremitats. Desesperat, cregué que a la muntanya trobaria la pau. Va implorar, encara que amb certa supèrbia, acabar per sempre amb aquell deliri. Com el seu progenitor, com tots els del seu llinatge, amb prou feines es penedia de cap de les seves accions. Qualsevol roca, qualsevol arbust en què fixava la seva mirada tenien la cara de Nava, però darrere hi apareixia la de la maga Vana. Llavors, la muntanya li va respondre. Va sentir el seu hàlit abrasador. La terra va tremolar sota els seus peus. Li van ploure centenars de pedres. Quan va caure l'última roca ardent. Va saber que la druida havia vençut i que ell sucumbia al fatal magma justicier que li vomitava el cràter.

Publicat al número 110 (maig 2022) de la revista La Tortuga AVUI http://latortugaavui.com/