dimecres, 30 de gener de 2019

Judici a la democràcia


És un judici a la democràcia. Estan jutjant els teus drets. I els de tothom. Estan jutjant la llibertat. No ens defensem, acusem l'Estat. Acusem-lo! #JoAcuso
#JOACUSO
Link: https://www.youtube.com/watch?v=_kLzqXXuhq4

dilluns, 28 de gener de 2019

Súper UNBOXING | La prestatgeria de Marta




Moltes gràcies a la Universitat Politècnica de València, a Sembra Llibres i a Bromera per enviar-me estos paquets. Vols veure què hi duien dins?

Link: https://www.youtube.com/watch?v=mAL2wOq0gEU

divendres, 25 de gener de 2019

Les biblioteques per Doris Lessing


“A public library is the most democratic thing in the world. What can be found there has undone dictators and tyrants: demagogues can persecute writers and tell them what to write as much as they like, but they cannot vanish what has been written in the past, though they try often enough...People who love literature have at least part of their minds immune from indoctrination. If you read, you can learn to think for yourself.”

(Text i imatge, font:  Goodreads)

Amb una biblioteca ets lliure, no estàs confinat pel clima polític del moment. La biblioteca és la més democràtica de les institucions, perquè ningú en absolut pot dir-nos què hem de llegir, quan ni com.
(Doris Lessing, trobat a Facebook)
 


dimecres, 23 de gener de 2019

Anatomy of a bookworm


22% would rather be reading
4% spent rent money on books
8% No such thing as too many books
25% books are better than people
10% arranges bookshelves by emotion
8% morning fictional characters
11% literary references no one gets
3% forgot to eat or sleep
9% waiting for howgarts letter

diumenge, 20 de gener de 2019

Presentació a Sabadell de "Els camins de la llum" de Coia Valls


Coia Valls amb "Els camins de la Llum" i Manel Aljama que farà la introducció us esperen el proper

dimarts 22 de gener de 2019 a les 7 del vespre

on?  a  La Llar del Llibre de Sabadell del carrer de Sant Antoni, núm 22.


dissabte, 19 de gener de 2019

Tiana Negra, final... d’una etapa



No, no és el final. Amb la setena edició del festival Tiana Negra, el primer festival de novel·la negra en català, s’acaba una etapa: l’escriptor i activista Tià Bennasar deixa el càrrec de director i Ester Pujol, alcaldessa de Tiana, finalitza el seu mandat. En bona lògica, toca renovació, toca doncs, engegar nous reptes.

Tiana Negra i la resta de festivals literaris en català són i seran necessaris durant molt de temps. Tiana Negra va néixer en una llibreria que ja no existeix, gràcies a l’empenta d’un grup de gent que veia com el català literari era la mínima expressió en BCNegra i què a més, les petites editorials, les que només publiquen en català, no existien per a ningú més que per als quatre coneguts que venien a les presentacions. 

La cara i la creu: va resultar un èxit. Institució de Lletres Catalanes hi va donar suport. El segon any, es va constituir un premi amb molt bona acceptació. L’espurna va calar foc i la negror en forma de festival, fira o jornada es va escampar pel territori. S’ha fet un gran pas, estem agraïts. De l’anonimat a tenir presència a les llibreries, als mitjans, encara que sigui una petita nota o una modesta crítica en un podcast.  Però, no ens hem d’adormir en triomfalismes del tipus “Tiana Negra ha tingut 6000 visitants”. No vull aigualir el vi, però els visitants som majoritàriament els mateixos. Les mateixes persones que ens repetim de fira en fira, com a participants o com a públic. Podríem organitzar uns quants autocars i fer una gira, el país, ja sabeu, és ben petit. Tenim un gran repte que és augmentar el nombre de lectors, augmentar les vendes de llibres en català, perdó de llibres de gènere negre en català. 

Estem en el bon camí. Sóc optimista. Llarga vida a Tiana Negra i a la resta de festivals literaris de Catalunya. Molta, molta a força a la nova directora, Anna Maria Vilalonga.

© text i fotografia, Manel Aljama
Aquest article apareixarà publicat al número 75 de la revista La Tortuga Avui

dilluns, 14 de gener de 2019

La Porta





Sempre havien insistit que no obrís la porta. Ni apropar-me! Però, per a un nen que creixia en aquell lloc, era més pura curiositat que rebel·lia.
Fins que vaig fer tretze, vaig créixer en una sala enorme i llòbrega, on ens amuntegàvem unes quaranta persones. El sostre era molt alt, o així m’ho semblava. Calculo que seria d'unes tres vegades l’alçada d'un dels nostres. En la part superior hi havia com unes escletxes que deixaven passar una claror somorta, de vegades roja i d'altres groga, o pot ser una barreja de totes dues. Per la mateixa obertura passava l’aire que ens permetia respirar i també per on, de tant en tant, queien uns grans sacs que amb el temps vaig saber que contenien el nostre aliment.  
Ningú no deia res de la porta. Qualsevol pregunta, per innocent que fos, però que tingués a veure amb la porta, tenia per resposta el silenci. Si hi havia canalla a prop, les mares, canviaven de tema i s’hi inventaven un conte o un joc nous per entretenir-nos. Vam créixer amb la basarda de pensar en la porta.
Els colors de les llums que es colaven per les escletxes marcaven el ritme de períodes de vigília i de son. Així, la llum groga ens mantenia desperts i la llum roja, ens endormiscava.  Vaig aprendre que els nens i els més joves s'agrupaven sempre en una part de l'estança, mentre que els ancians es quedaven fora del grup, just en l'altre costat. Això, com la porta, tampoc no tenia cap explicació. Era així i ningú no ho discutia.
Va ser en l'albada de l'adolescència on vaig adquirir consciència de meu ser.  Una nit, vaig perdre la innocència. Vaig veure com baixava un tentacle blanquinós i polpós. Un a un, succionà els nostres avis. No em vaig espantar. Em semblà d’allò més natural. Em sentia ullprès.
Vaig prendre una decisió. Vaig obrir la porta. Em vaig unir als meus autèntics pares, a la meva verdadera família. Tot va passar fa molts segles. Els habitants d'aquest planeta van patir una mutació que els va dividir en dos grups. L'antiga raça dominant passà a ser l'alimentació bàsica dels nostres. Per un pacte no escrit, sempre triaven les bestioles més velles. Jo en tinc d’altres gens i em diverteixo engolint aquests animals de dues potes, tinguin l'edat que tinguin.

© Manel Aljama
Escriptor, Comunicador, Promotor de lectura i Formador de Noves Tecnologies.
© imatge 2011 by Simon Fuchs http://www.simonfuchs.net 

Publicat al núm 74 (gener 2019) de la revista La Tortuga Avui

diumenge, 13 de gener de 2019

Sons de Prop, programa número 8




No vam poder fer Sons al desembre, ara al gener, pots escoltar l'audio del programa número 8 : http://www.montcadaradio.com/#!/programs/sonsdeprop/montcadaradio_podcast_1849
 
Sons de Prop, un viatge per les música més propera, de Lisboa a Istambul, de l’Alguer a Grècia. Sons de Prop selecció musical i presentació de Manel Aljama.  Sons de Prop, a Montcada Ràdio.

Pots escoltar-lo al 104.6 de l'FM a Montcada Ràdio: 

Tots els audios:  http://www.montcadaradio.com/#/programs/sonsdeprop

dimecres, 9 de gener de 2019

Delicte d'opinió per Manuel de Pedrolo


A l’home li cal la llibertat. No en gaudeix enlloc que pugui “legalment” ser detingut, o simplement molestat, per allò que se’n diu un delicte d’opinió
Manuel de Pedrolo.
Diari 1986. Pàg. 382

divendres, 4 de gener de 2019

Bon any 2019



Avui que és 4 de gener és un bon moment per dir Bon Any nou 2019.

La UOC us felicita l'any nou amb una #PoesiaDibuixada que integra el poema "Primer d'any" del poeta Joan Vinyoli amb les il·lustracions de Sira Lobo i la veu de l'actriu Emma Quadrada. Realitzada dins del projecte Lletra (UOC).

Enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=iwx_OQEY0f8