dilluns, 30 d’abril del 2012

Barcino de Maria Carme Roca


He conegut els llibres de Maria Carme Roca amb "Escollida pels déus". Em va agradar molt. Quan dic que un llibre m'agrada molt vull dir que després d'haver-lo llegit, allò que has viscut en les pàgines forma part del teu cor i intento llegir més llibres del mateix autor. Sé que és difícil que d'un mateix autor t'agradi tot.  Amb Maria Carme Roca això és possible i no sóc l'únic que ho diu. Als seus llibres hi trobem: història ben documentada, amor, passions humanes, intrigues, bons, dolents molt dolents, de la vida, del pas del temps, de la mort, és a dir, elements de novel·la, de bona novel·la, també però trobem didàctica, petits detalls de la vida quotidiana i també dones intel·ligents, dones manaires (matrones!) i també pragmàtiques.

Fins ara, m'he llegit poc: "Escollida pels déus", "Intrigues de Palau", "Qui és el de la foto", "La ciutat oblidada", "Barcino" i "Un drac amb massa fums"  però suficient per dir que són llibres escrits amb entusiasme, amb professionalitat, amb amor, amb esforç, amb... la llista de paraules és llarga.  Per sort, no sóc l'únic que té aquesta opinió i és un bon senyal que diferents ressenyes diguin més o menys el mateix, és clar, amb paraules diferents.

"Barcino" està tan ben escrita que t'oblides de seguida que està narrada en primera persona. Et fiques en una història que et fa llegir-la d'una tirada. És novel·la històrica rigorosament documentada i com he dit abans, és també un llibre didàctic. Ens ofereix uns apunts breus per situar el lector en el context històric. Més endavant no falten les explicacions acurades de detalls de la vida quotidiana i/o notes a peu de pàgina:

“Empràvem un estilet de bronze, l'stilus que tenia a l'extrem una espàtula per esborrar el s'havia escrit i aplanar un altre cop la cera. Les diverses tauletes s'unien amb un cordó que es passava per uns orificis fets pràcticament al caire. El conjunt de diverses tauletes es deia codex. Quan s'hi escrivien cartes, es lligaven amb un cordó i al damunt s'hi posava segell.”

I és també un llibre d'aventures i de rivalitats molt masculines: la gelosia entre germans, els jocs, els amics, les dones, les quadrigues, etc. L'autora es fica i molt bé dins la pell masculina. Aquí, les ofrenes i les oracions les fan les dones i "ell" s'ho mira:

“Jo no el podia sofrir, l'encens, i no entenia que als déus els pogués agradar aquella pudor de flors cremades”

I l'amor:

“Érem a tocar i un dels seus rínxols negres em va fregar la galta. Em va venir la flaire del seus cabells. La vaig mirar al rostre, bell i serè, i ella, mirant-me també, se'm va acostar i em va oferir els llavis, que vaig besar suaument com si tingués por de fer-li mal.”

Potser no són els fragments més representatius encara que el llibre n'és ple de paràgrafs sencers dignes de menció. I si algú que no l'hagi llegida pensa que allò de primera persona i tal, pot ser previsible, gens previsible, és una novel·la plena de moments emotius que no deixaran indiferent al lector. I com altres llibres d'aquesta mateixa autora, un cop has acabat vols visitar un museu, mirar més documentació i buscar-ne un altre que no hagis llegit...

Fitxa
Columna (Col.lecció Clàssica), 2009 ISBN 978-84-6641-054-0. També en LaButxaca (2011).
http://www.columnaedicions.cat/ca/llibre/barcino_10729.html
En castella amb Ediciones B, ISBN: 978-84-666-4640-6:
http://www.edicionesb.com/catalogo/autor/maria-carme-roca/773/libro/barcino_1749.html

Ressenyes
Els llibres del celler: http://elsllibresdelceller.blogspot.com/2009/06/barcino-maria-carme-roca.html
Terra de Llibres:  http://terradellibres.wordpress.com/2012/03/03/barcino-de-maria-carme-roca/
Aracne: http://blocs.xtec.cat/aracnefilaifila/2009/05/11/barcino-de-maria-carme-roca/
Culturalia: http://cinelatura.wordpress.com/2010/09/28/critica-literaria-barcino-de-maria-carme-roca/ 
Arraona Romana: http://arraonaromana.blogspot.com.es/2012/12/maria-carme-roca-ens-presenta-barcino-i.html
La web de l'autora: http://www.mcarmeroca.cat/Barcino.htm 

Més informació
Hem heretat la Cultura Romana: http://youtu.be/qliubHTdlJM
"Escollida pels déus" en aquest mateix bloc: http://elviatgerdeleslletres.blogspot.com.es/2011/08/escollida-pels-deus-de-maria-carme-roca.html

Manel Aljama (abril 2012)

dimecres, 18 d’abril del 2012

divendres, 13 d’abril del 2012

Olga Xirinacs: LA INUNDACIÓ


Nova publicació d'Olga Xirinacs: La inudació (Cossetània)
Podeu llegir la resta directament al bloc de l'autora:
Olga Xirinacs: LA INUNDACIÓ: 30-3-12 * LA INUNDACIÓ * ¿Quants significats pot tenir una inundació? Aquí se n’expliquen alguns, i també, amb força, el que ente...

dilluns, 9 d’abril del 2012

Là, à gauche

Es va tocar la panxa només tancar la porta darrere seu. Últimament trobava els dinars de Brasserie Lipp difícils de pair. Era però obligatòria l'assistència, perquè no pensessin que s'havia tornat un dissident. Havia d'agafar el metro i apropar-se fins a la Place de la Concorde. "No és precisament el lloc més discret per trobar-se”, pensà. Encara romanien a les seves oïdes les sirenes i els xiulets de la policia. I al cervell, l'ai al cor i aquell suau tacte de la pell de la Suzanne, mentre, amagats, fonien els seus cossos i a l'altra banda de la tàpia els companys no deixaven cap llamborda sobre l'asfalt.
   Per sort les quatre velletes que habitaven aquell pati de veïns estaven més pendents dels enfrontaments al Boulevard de Montparnasse que el que els dos joves feien amb els cossos. "Potser el risc o la novetat la van excitar”  —barrinava fet un mar de dubtes—, “o potser no li vaig agradar prou" —rumiava obsessionat.  Aquell dia van trobar, un tombant que donava accés a un “cul de sac” amb una porta sense tancar. No dubtaren de perdre's i deixar als altres la revolució.
   No es van tornar a veure. Ell  reprengué les seves activitats contestatàries que ara eren una mica més clandestines.
   Caminava a poc a poc, sense esma. En una paret encara es podia llegir una pintada que deia "Sous les pavés la plage" (sota les llambordes, la platja), però Gerard havia comprovat que sota les llambordes tan sols hi havia sorra negra. I si baixava encara més, l'únic que trobaria era la brutícia del clavegueram. No podia treure's del cap el palp dels pits de la Suzanne, amb les seves mans empresonades sota el jersei. Ni tampoc els seus llavis molsuts, enrojolats i tremolosos pel desig o tal vegada la por.  A l'altre costat del mur, crits, cops i un molest ulular de sirenes. El panteix de l'amor quedava ofegat per la fressa de la batalla.
   En un plafó d'anuncis, al costat de l'estació del metro llegia "Soyez réalistes, demandez l'impossible" (sigueu realistes, demaneu l'impossible). Pensà que li tornaria a demanar per sortir. Encara que no es posava al telèfon quan la trucava a la feina o a la residència d'estudiants on deia que hi dormia. De fet, quan va indagar una mica més, va saber que feia molt que no visitava el dormitori comunal.
   En arribar al lloc de la cita, al bell mig de turistes i gendarmes armats i amb ulls desconfiats, va recollir el paquet amb els pamflets. Certament era el lloc més segur per a aquest tipus d'intercanvis. Tornà a la mansarda que feia de comitè de direcció. Després del tancament temporal de La Sorbonne, no tenien lloc on poder anar.
   En acabat l'encàrrec es dirigí una altra vegada al Cafè de Flore. Només records.
   —Allà, a l'esquerra —havia dit ella tot just localitzar la portella que donava al pati interior. El carreró no era gaire segur. Ell, dòcil, la va seguir com un aneguet.
   Lluitava contra l'oblit. Removia amb força i monotonia la cullereta mentre a l'altra mà tenia un Gauloises encès. Les volutes niades van formar la figura de la Suzanne. La tornaria a veure? —es preguntà—, mentre posava la mirada en l'infinit i es submergia una altra vegada en els records.

© Manel Aljama (nova versió abril 2012)
© Foto Cartier Bresson (orig. Internet)
Publicat anteriorment en aquest mateix bloc al març de 2010

dijous, 5 d’abril del 2012

L'art de novel·lar la història


Organitzat per Editorial Meteora i Casa del Libro
Moderador: Jordi Fernando
Ponents: Maria Carme Roca, Albert Salvadó, Xulio Ricardo Trigo

Segons els ponents, la novel·la històrica va enmig de la història formal (assaig) i la novel·la realista, de creació fantasia. Així, llibres tan diversos com el Gènesi, L'Odissea, La Ilíada, en podrien ser novel·la històrica. També els llibres de cavalleries, passant pel segle XIX (Tolstoi) fins arribar al segle XX amb clàssic que servidor ha vist primer en el cinema: “Sinoé el egipcio” i “Ben Hur”.

Així, els participants en un bon ambient van deixar anar les seves opinions coincidents i contradictòries: “documentar i saber què ha passat” (Maria Carme Roca), “tenir un rerefons per reconèixer llocs d'interès" (Xulio Ricardo Trigo), “quan més lluny viatges cap el passat, més lluny viatges cap el futur" (cita de W. Churchill segons Albert Salvadó).

I què és una novel·la històrica?
Quina és la diferència amb un “manual” d'història. 
Albert Salvadó  ens va deixar un bon exemple:
  • HISTÒRIA:  “el rei va morir i poc després va morir la reina”
  • NOVEL·LA:  “el rei va morir i poc després va morir la reina, de pena”
I afegí: “sentir, donar algun element que provoqui l'empatia del lector”. Xulio R Trigo en cavi sosté que “s'ha d'anar més enllà de mesurar les pedres i donar unes dades fredes”.

Sovint o gairebé quasi sempre, la història està escrita pels guanyadors. Així, Jaume I, el conqueridor ho era només de Mallorca i València quan en realitat la seva fama “arribà fins a Mongòlia”, segons Albert Salvadó.

Maria Carme Roca, afegí, que a més, una història “s'ha de recolzar en un bona selecció de personatges i a més te l'has de creure”. "Molt sovint es descobreix un personatge històric ben diferent del que ens han explicat, com per exemple Violant de Bar". Gràcies a això, "pot ser versemblant".

Després el debat va anar cap a la tècnica (primera persona, documentació) i va finalitzar perquè no hi quedava més temps. Crec que ha estat un magnífic i enriquidor debat on no ha hagut un vencedor sinó que totes les idees exposades són vàlides.

Calen debats com aquests i amb més freqüencia. Ja estem massa saturats de publicitat i televisió. Servidor no va llegir ni "Ben Hur" ni "Sinoé" perquè va veure abans la pel·lícula. En canvi, quan va llegir "Història de la Química" d'Asimov va veure que allò no era exactament un llibre d'història, era quelcom més... potser un intent de novel·la? potser.

Manel Aljama (abril 2012)

dimecres, 4 d’abril del 2012

El filo de la navaja de William Somerset Maugham


Segurament és la novel · la més important de Maugham. Va ser publicada el 1944. Quan la vaig llegir, em va encantar. Els que ara llegeixin "L'executiu que va vendre el seu Ferrari" o altres títols semblants d'autoajuda es sorprendrien que ja el 1944 en una novel · la, el protagonista, un veterà de la Primera Guerra Mundial que abandona el seu estil de vida i els seus amics potentats per anar-se a l'Índia a la recerca més íntima de la condició humana.

Hi ha tocs autobiogràfics, com en Siddharta de Herman Hesse (l'autor va estar a l'Índia). En aquest cas, Maugham va ser voluntari de la Creu Roja a la guerra i li va tocar viure la crisi del 1929. Suficient com per fer fàstics del món capitalista. L'obra va ser portada al cinema. En castellà està publicada per RBA el 2009.

És una novel·la. Malauradament no ha estat traduida al català.

Per saber-ne més:

Manel Aljama (abril 2012)
Foto: coberta de l'edició de Plaza y Janés de 1975


dimarts, 3 d’abril del 2012

Taula de debat l'Art de novel·lar la història



Demà 4 d'abril a les 19 hores a la Casa del Llibre (Passeig de Gràcia, 62) de Barcelona tindrem taula de debat, l'art de novel·lar la història amb tres escriptors d'aquest gènere: Maria Carme Roca, Albert Salvadó i Xulio Ricardo Trigo.

Organitzen: Editorial Meteora i Casa del Llibre amb la col·Laboració d'Edicions 62, Temas de Hoy, Edicions Columna i Ediciones B.
Manel Aljama (abril 2012)

dilluns, 2 d’abril del 2012

Olga Xirinacs: ENSENYAMENT ENS DIU "ROJOS"


L'escola tarraconina que porta el nom Olga Xirinacs tanca perquè el seu cost probablement serveix per pagar assessors. Es veu que el que interessa és un casino i no pas un centre educatiu:


Podeu llegir la resta en
Olga Xirinacs: ENSENYAMENT ENS DIU "ROJOS": 29-3-12 * ENSENYAMENT ENS DIU ROJOS * Ja fa molt mesos que Ensenyament vol segar la nostra primavera eliminant escoles. Ja fa mol...

diumenge, 1 d’abril del 2012

Un estrany a casa de Victòria Cardona (a Sabadell)



Tant si teniu fills adolescents com si no (penseu que encara que passin dels vint, avui dia l'adolescència s'allarga més que el temps del Hawkig) us interessarà escoltar una estona a Victòria Cardona, i també llegir el seu llibre "Un estrany a casa".   

Vindrà a Sabadell, el 19 d'abril a les 19 hores. El lloc, Àmbit Cultural de El Corte Inglés.

Podeu saber més d'aquesta escriptora i orientadora familiar en un del seus blocs:

Manel Aljama (abril 2012)

La violència genera violència



Ells començàren dient que la democràcia no servia per res. Ells començàren dient que vetllarien pels treballadors. Ells començàren carregant-li les culpes a tothom, enys a qui els pagaven. Els començàren a escampar mentides vers els seus adversaris. Ells començàren per no respectar la llei. Ells començàren per enfrontar-se a les forces públiaques. Els començàren guanyant-se les simpaties de la bona gent que passava gana. Els començaren cremant tot el que podien. I, quan van manar, acabaren cremant persones, llibres, seus de partits, de sindicats, maltractaren i esclavitzaren a tota Europa, als seus propis compatriotes i portaren a tot el món a una guerra sense parió.
Compte, que comencen per cremar paperes o containers i acaben amb els crematoris dels camps d'extermini.
Bona nit compatriotes, bona nit Catalunya.

Text de Miquel Gimènez a Facebok
Foto de l'article "La ciutat cremada, de nou" de Miquel Gimènez al seu bloc, Escriure en veu Alta.